El magnetisme de la realitat

Pri­mer de tot vull dei­xar clar que no em con­si­dero un expert ni soc cap ana­lista del gènere del qual par­lem, però és evi­dent que hi ha un boom del true crime, com a mínim se’n parla molt. Des que van arri­bar a les pla­ta­for­mes, sobre­tot a Net­flix, hi ha hagut un incre­ment de l’emissió de pro­duc­tes de true crime i del con­sum d’aquest gènere.

Sem­pre hem fet true crime, però que TV3 l’hagi pro­gra­mat en horari de màxima audiència hi ha donat una visi­bi­li­tat molt impor­tant, i suposo que la qua­li­tat del pro­ducte també agrada. En el nos­tre cas, crec que tenim la trans­ver­sa­li­tat i l’èxit que tenim per la neu­tra­li­tat que estem uti­lit­zant, per l’equi­li­bri entre el thri­ller, la història i l’elegància amb què trac­tem les coses. El que jo acos­tumo a defi­nir com les tres R: rigor infor­ma­tiu, perquè tot el que eme­tem és cert; res­pecte, molt de res­pecte per les vícti­mes i per tot­hom que apa­reix al pro­grama, i ritme nar­ra­tiu, perquè la gent con­su­meix els nos­tres pro­duc­tes amb molt de ritme.

És un fet que hi ha i es con­su­meix molt més true crime, suposo que perquè les històries de ficció han de ser tre­men­da­ment potents perquè agra­din al públic. La gent s’ha tor­nat molt més exi­gent, i les històries reals tenen molta força, atra­pen molt, si estan ben fetes. Perquè hi ha molt true crime molt fluix, dels que mires fins al final per saber com acaba la història, però que no estan ben tre­ba­llats.

Per què agra­den tant? Perquè la rea­li­tat sem­pre sorprèn, és magnètica. Si està ben nar­rada, ben expli­cada, no hi ha res més potent que una història real.