Un riu molt cabalós
Cinta Arasa utilitza la tècnica del monòleg interior per mostrar la vida de tres dones al llarg del segle XX a la novel·la ‘Escales avall’
Tres veus s’entrellacen per donar-nos la visió de la vida de tres dones de la mateixa família –àvia, mare i filla–, repassant les seves pors, encerts i fracassos i deixant al descobert la importància dels llaços familiars, que malgrat tot les uneixen i les salven.
Aquest és un dels resums possibles d’Escales avall (Columna), novel·la de Cinta Arasa (Tortosa, 1978), llicenciada en ciències polítiques que ha publicat una quinzena de llibres per a infants i joves. El 2013 va guanyar el premi Enric Valor de narrativa juvenil per Vaig fer la maleta un dia de juny i el 2021 el Crítica Serra d’Or de literatura juvenil per Paraules, flors i pólvora.
Escales avall és una obra per a lectors adults, amb tres personatges en contextos històrics, des de la dècada del 1930 fins a l’1 d’octubre del 2017.
La Maria Cinta (àvia) i la Laia (neta) intenten localitzar la Montse (filla i mare) trucant-li al mòbil. Tenen un bon motiu per trucar-li i ella per no agafar la trucada. Durant les hores en què no poden comunicar-se, totes tres fan balanç de la vida, passejant per records que els són comuns. I tot això, Arasa ho narra amb una protagonista alternada en cada capítol i una tècnica de monòleg interior. Tres afluents cabalosos que desemboquen, que formen la història. “El primer impuls que noto per escriure és molt irracional. Després treballo moltíssim el text, però sempre aquest punt inicial i irracional em guia. Tinc la sensació que no penso com ha de ser la novel·la, només l’escric com noto que ha de ser”, explica Cinta Arasa.
“He intentat reproduir en paraules la manera com pensem quan ens trobem en un moment de tensió, però entrellaçant els tres relats, perquè cadascun aporta una part de la realitat de la novel·la, i només té sentit entrellaçat amb els altres dos.”
Són tres personatges en un fresc històric. “Volia parlar de l’evolució de la societat catalana –i la de l’Europa occidental– a escala històrica, social i política, i tenir tres personatges de tres generacions diferents m’ho facilitava i em permetia, a més, fer-ho en tot moment des de la primera persona, de manera que la història individual (íntima) i la col·lectiva (social) s’entrellaçaven, i tinc la sensació que, així, la perspectiva que permet la novel·la és més rica”, detalla l’autora. “Inicialment, vaig imaginar la història com una narració breu, a una sola veu, la de la mare, la Montse, una dona nascuda als anys 50 del segle XX. Em va passar, però, que em va sortir un personatge que diu força mentides, que enganya tothom, sobretot a ella mateixa. És per això que vaig veure que necessitava la seva mare i la seva filla, per tenir un relat més veraç sobre la seva pròpia vida i família”, afegeix.
Cinta Arasa assegura que de trets autobiogràfics n’hi ha molt pocs, més enllà de l’origen de la família, que és ebrenca. “Sí que hi ha records i vivències reals de persones properes a mi, sobretot pel que fa a la Guerra Civil i a l’anomenada Transició.”
Les novel·les sobre famílies són un gènere clàssic, inesgotable. “Quan escric qualsevol projecte entro en una bombolla que em fa estar al marge de tendències. Escric sobre coses que em pessiguen a dins, i m’és igual si aquell tema o aquella forma de narrar és tendència o bé no interessa ningú. Això, és clar, no vol dir que no tingui influències, però vaig començar a escriure Escales avall fa uns quinze anys, i a treballar-hi constantment en fa sis. No sabia si l’acabaria podent publicar, ni quan, ni on...”
De temes trenats entre les trames n’hi ha molts. “Un que m’apassiona és com configurem la nostra identitat, quina part de vivències íntimes i de vivències socials i col·lectives la defineixen. Aquest element és el fonament de la novel·la, i a partir d’aquí, com l’evolució social i política de Catalunya, però crec que també de l’Europa occidental, ha marcat les persones en els darrers vuitanta anys.”