El primer milió sumant excepcionalitats

El Temporada Alta ha fet molt poc soroll amb l’espectador (molt probablement, espectadora) un milió. És una xifra rodona que ajuda a vendre titulars. Però és que el festival de tardor de Catalunya (i possiblement d’Europa per la suma de complicitats internacionals al cartell) es mou per altres latituds. El director, Salvador Sunyer, continua encaparrat a fer que els escolars coneguin, des de l’aula, el treball dels artistes. La col·laboració entre escoles de Girona i Salt i el festival és remarcable.

No ha estat un gran any de descobertes, però (tot i que consten 43 estrenes de 106 títols). Perquè l’excepcionalitat de la pandèmia ha provocat que moltes obres hagin arribat estrenades. Des del 1997, en què 11 de les 18 obres presentades al cartell eren estrenes, ha estat una de les marques del Temporada Alta. El festival ha donat l’opció d’internacionalitzar-se a Paula Farreny ( Tour ), Glòria Ribera ( Parné ), Marina Baixas ( Fulla blanca ) o Juana Dolores ( Miss univers ). En dansa, s’han sumat a l’aventura d’Habitació 111 ( La honte ), un col·lectiu de ballarins que trien coreògraf per destapar formes de moviment. I han reiterat complicitats d’una fornada que ja signa peces per a amplis públics com Jordi Oriol ( La mala dicció ), Ponten Pie ( Bajau ), Animal Religion ( Fenomen ), La Danesa ( El nedador del mar secret ), o La Calòrica ( Feísima enfermedad... i Arbres, vodka... ) i La Veronal ( Sonoma ). Un dels grans trumfos és el treball de direccions internacionals amb intèrprets de casa. Aquest any ha arribat el de Calderón ( Història d’un senglar... ) i sobretot el de Korsumovas ( L’oncle Vània ). El mèrit del festival Temporada Alta no és sumar un milió d’entrades venudes; és fer-ho durant 30 edicions amb noms desconeguts per a l’audiència mitjana. La confiança és cega. I això demostra molt treball (i ambició) de dècades.