Art aborigen

Els aborígens australians anomenaven “temps dels somnis” al moment fundacional de totes les coses, materials i immaterials. La natura, les formes de vida, la cultura... es van gestar en un passat remot que no ha deixat d’existir i que no deixarà d’existir mai invocant-lo en rituals. En aquestes cerimònies, l’art complia una funció mediadora per fer sempre present l’origen mític.

Una expedició catalana va presenciar als anys seixanta els últims sospirs d’aquestes litúrgies ancestrals, poc abans que l’Estat d’Austràlia decidís concentrar els indígenes en assentaments. Van ser el col·leccionista Albert Folch; la seva dona, Margarita Corachán, i l’escultor Eudald Serra, que van tornar a Barcelona amb una col·lecció única de pintures sobre escorça d’eucaliptus. Considerada una de les millors d’Europa, no s’ha exposat mai sencera. Fins ara, que el Museu Etnològic i de Cultures del Món la fa lluir.

Traços. Pintura aborigen australiana: tradició i contemporaneïtat (fins al 15 de maig) descobreix aquest mig centenar d’obres, una part de les quals són de titularitat pública i l’altra un comodat de la Fundació Folch. “Tot i la seva potència estètica, no van ser creades amb propòsits artístics sinó transcendents”, explica la comissària de la mostra Estela Ocampo, especialista en art primitiu. A més del peculiar suport, escorces d’eucaliptus aplanades, tots els pigments que s’usaven eren naturals (ocres groguencs i vermellosos, blanc i negre) que s’obtenien de llocs sagrats. També n’eren, de naturals, els pinzells: pals molt fins i plomes.

“És una pintura conceptual, no naturalista. Figurativa o abstracta, o una combinació de les dues”, precisa Ocampo, que així i tot adverteix que les abstractes ho són als nostres ulls occidentals. Els aborígens sabien perfectament a què al·ludien: el ventre i el dors d’un cocodril o les cel·les de cera dels ruscs de les abelles.

Un nou art crític

No tothom podia pintar-les. Les dones, per exemple, n’estaven excloses. Els artistes pertanyien a un llinatge que passava de generació en generació. Però tot aquest món tan reglat es va esfondrar tot d’una quan els governants d’Austràlia van instaurar la política guetitzant de les poblacions autòctones. Papunya va ser un dels grans poblats artificials que van crear per allunyar els nadius de les terres que ocupaven des de feia uns 60.000 anys. Privats de fer les seves creacions tradicionals, van reinventar-les, ja sense la seva dimensió religiosa, amb mitjans de l’art occidental, llenços de grans formats i pintures acríliques. Aquest nou fenomen, ara sí amb finalitats artístiques, va tenir un fort impacte en el mercat de l’art i els museus les van anar incorporant en les seves col·leccions.

El Museu de Cultures n’exposa una selecció, al costat també d’altres obres contemporànies signades per artistes amb arrels aborígens. Físicament lluny dels seus avantpassats, mentalment i emocionalment hi continuen connectats i han convertit els seus projectes artístics en plataformes per denunciar els estralls del colonialisme i el dany infringit a les comunitats autòctones. Com Brook Andrews, de mare aborigen, que desemmascara la supremacia blanca en una colpidora instal·lació feta amb fusta de sapel·li, emprada durant el colonialisme per construir mobles.