Tendra misèria

La misèria és, per definició, bruta. Sense opcions de viure dignament, amb una professió de vendre el cos, en un espai ínfim i que va acumulant rampoines, és complicat veure-hi vida. El mèrit d’Emma Dante és haver posat la mirada en aquest espai imaginari (però que podria ser ben real) i dotar-lo d’una llum nítida. El fill de la quarta companya (que moriria en el part), amb una notable discapacitat que fa més tràgic el quadre, ensenya la humanitat que sovint la societat benestant prefereix obviar. Tendra misèria.

Tres dones fan de mare d’un nen que, ja crescut, trasbalsa l’espai i les seves vides. El quadre, desolat, d’enveges entre les tres mares agafa un to còmic, pels seus comentaris, mentre el fill balla, i atén a les demandes de cada una d’elles (i, quan pot, s’hi escapa). Elles el convencen que trobarà una vida millor amb la gent de la banda de música. El seu pare, un fuster desarrelat, no en va voler saber res. Potser tindrà més sort amb els músics. Preparen la maleta amb les seves dents de llet, el vestit de ganxet de quan era una criatura i una capsa amb la foto de la mare i un grapat d’euros perquè subsisteixi ves a saber fins quan. (Posar més euros en la col·lecta és ser més generós o ajuda a aplacar millor la consciència?)

Sense quasi paraules, amb un treball corporal i de personatge esquemàtic i alhora convincent, suggereixen una escena que aboca a un final imprevisible: les crida “mamma!” acomiadant-les i espera emancipar-se, sense poder valorar les conseqüències. La trama és oberta per deixar que l’espectador sigui benèvol amb ell i amb elles, o no.