“A Valls, la vida es compta en Decennals”

De les del 1971 no me’n recordo perquè era molt petit, però sí que puc donar fe que vaig ser-hi el 1981, perquè llavors tenia uns 14 anys, i en conservo molts records. S’hi va fer la primera trobada castellera i jo hi vaig anar amb la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, i m’ha quedat un record molt viu d’on vam fer les actuacions. També van ser les primeres Decennals democràtiques des del 1931 i va ser un any en què es van recuperar els carrers i va haver-hi moltes actuacions de grups. Al marge d’això, és cert que les Decennals sempre han tingut un gran ressò fins i tot fora de Valls, especialment al Camp de Tarragona i al Penedès.

Sí, és cert. Per exemple, en l’organització de les Decennals hi intervenen onze comissions participatives, corresponents a diferents àmbits de treball, i ara fa deu anys no existia la comissió d’audiovisuals. Evidentment, abans ja hi havia projectes audiovisuals en la programació, però en aquesta última dècada han crescut molt les arts audiovisuals. De fet, un dels projectes més importants d’aquesta edició és el mapping que es projectarà sobre la façana i el campanar de l’església de Sant Joan, el més alt de Catalunya.

No sé si frustrant és la paraula, però sí que va ser trist deixar de fer una cosa que s’havia organitzat regularment des del 1791 i que només s’havia canviat de data el 1811, per la Guerra del Francès, però també dins del mateix any. Quan es va decidir ajornar les Decennals del 2021 hi havia una incertesa molt gran, però també es va fer un important exercici de responsabilitat quan es va decidir ajornar-les, tot i que òbviament la gent no estava gaire contenta.

Nosaltres hem tingut en tot moment l’assessorament del cap d’epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, Antoni Trilla, tant quan es van ajornar com quan es va decidir que ara sí que podríem fer-les. La Fundació de les Decennals té una estructura en què, d’una banda, hi ha el patronat organitzador, format per representants dels grups polítics municipals i sobretot del teixit associatiu vallenc, i també existeix la taula de coordinació de les diferents comissions de treball, de manera que les decisions les prenen unes cinquanta persones.

La figura del coordinador general ja neix en el segle XIX, quan també es creen les comissions. I en aquella època hi ha el precedent d’algú que va coordinar dues edicions: Indaleci Castells (1864-1930), que va ser arxiver, periodista, bibliotecari i alcalde de Valls, i es va encarregar d’una edició molt famosa, la del centenari, que va tenir lloc el 1891.

Quan em van cridar per coordinar l’edició del 2011, les Decennals venien d’una edició molt caòtica, la del 2001, en què es va arribar a duplicar el pressupost previst inicialment. Les Decennals són molt participatives, però si no hi ha al darrere una gestió molt professional pots acabar tenint un problema molt greu. El 2011, els números es van quadrar al 100% i es va complir el pressupost. De fet, va ser un gran èxit perquè va haver-hi un augment molt significatiu de la venda d’entrades –unes 40.000 localitats– i l’Ajuntament va aconseguir també un increment excepcional del patrocini, amb uns 600.000 euros, aproximadament, de manera que una tercera part del pressupost, que era de 3 milions d’euros, es va cobrir gràcies a les entrades dels espectacles i el patrocini.

Sí, exactament, no són coses incompatibles, perquè les comissions continuen tenint molta capacitat de decisió. La meva tasca com a coordinador o director és intentar equilibrar la balança entre les diferents comissions i negociar amb els artistes perquè el resultat global sigui al màxim d’equitatiu i sostenible. És important respectar sempre el paper de les comissions per mantenir l’essència de les Decennals.

Sí, és més o menys el mateix pressupost, tenint en compte la pujada de l’IPC en aquests deu anys. Concretament, són 3.200.000 euros. Estem parlant d’unes 525 activitats concentrades bàsicament en deu dies, tot i que també n’hi ha algunes de prèvies. Les Decennals tenen una dimensió de gran festival a Valls, durant deu dies i deu nits, amb una programació realment molt intensa, però és l’única manera de fer-ho.

Jo em dedico a la gestió cultural des del 1985, però ja estava vinculat des de molt abans al món associatiu: a la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona, com explicava abans, però també als Diables de Tarragona i a altres entitats, amb les quals he col·laborat també des del meu vessant com a filòleg. Sempre he participat en activitats de divulgació no lucratives i m’ha interessat des d’adolescent la cultura popular i el patrimoni viu, analitzat com una realitat present, no com una cosa arcaica. Per això durant la meva etapa a la Fira Mediterrània de Manresa, tant quan vaig assumir-ne la direcció artística com la gerència, vaig tenir molt clar que la tradició s’ha de tractar des d’un punt de vista actual, contemporani, i per això hi vam portar Pierrot Bidon, gran pare del circ modern, i també altres creadors com ara Perejaume, Cesc Gelabert i Carles Santos, que ja em diràs tu què tenen de tradicionals, però que podien apropar-se a la tradició des dels seus propis llenguatges, sense trencar-la.

No, és cert: ha estat un fenomen progressiu que va començar sobretot en els anys setanta, amb els ajuntaments democràtics. Gràcies a això avui en dia la cultura popular i tradicional té un component menys folkloritzat en el pitjor sentit de la paraula, perquè justament el que va fer el franquisme va ser tractar-la com una cosa residual i folkloritzada.

La veritat és que no gaires, perquè el moviment associatiu va quedar molt diluït pel franquisme. Però ara, a casa meva, tothom fa coses, tant la meva dona com els meus xiquets, i segurament jo soc el que en fa menys. Això sí, cada 17 i 18 d’agost, per Sant Magí, sempre participo en la baixada d’aigua amb carros i cavalls des de les fonts de Sant Magí de la Brufaganya fins a Tarragona.

Sí, el 2011, just l’any després que els castells es declaressin patrimoni immaterial de la Unesco, vam aplegar 57 colles, i aquest any seran 80 colles i uns 8.400 castellers. Serà l’únic moment de l’any en què es troben totes les colles existents, en un context no competitiu.

Aquesta és una societat molt plural, i és normal que a un li interessi més la part esportiva i a un altre la literària, el seguici cerimonial o qualsevol altre acte de la programació. En definitiva, es tracta que hi hagi diverses maneres de veure la festa, durant deu dies en què Valls es converteix en la capital cultural del país.

Fa deu anys, per exemple, vam recuperar les lluminàries tradicionals de la Mediterrània, portades des d’Itàlia, prenent com a referència les estructures que havia retratat el 1921 el fotògraf vallenc Pere Català i Pic. Aquest any es tornaran a fer i també hi haurà unes lluminàries amb sincronització musical: Omega, de la companyia italiana MarianoLight, que serà l’espectacle inaugural.

Sí, tot i que no tenim cap vocació de fira ni de festival. El 3 de febrer tindrà lloc l’estrena absoluta d’una gran producció de l’òpera La flauta màgica, de Mozart, amb solistes potents i una gran implicació de gent del territori tant en el cor com a l’orquestra. I a les antípodes d’això tindrem la presentació del primer disc d’una jove promesa vallenca, Mariona Escoda. També hem coproduït, amb el Maldà, l’obra El bon policia, de Rusiñol, protagonitzada per Ricard Farré i l’Arnau Puig. Amb Cossetània Edicions hem compartit la producció de l’espectacle de contes Quan les bèsties parlaven, els castells d’enlairaven, d’Imma Pujol i Karme Gonzàlez. I tot i que no és estrictament una producció pròpia, crec que val la pena remarcar l’esforç organitzatiu d’un gran concert com ara 10 de les Decennals, que el 5 de febrer reunirà Manel, Zoo, Buhos, Suu, Els Amics de les Arts, Joan Dausà, Itaca Band, Els Pets, Miquel del Roig i Maria Jacobs.

Molt bé. Concretament, el primer dia de venda, l’1 de desembre, es van adquirir tants abonaments com en 36 dies fa deu anys. Els preus són populars, perquè si no fos així, deixarien de ser unes festes –a part de la gran quantitat d’actes gratuïts al carrer–, però també crec que ha contribuït a aquest èxit el fet que la gent té moltes ganes de viure les Decennals i, a més, la comissió artística, amb un grup de música i un altre d’arts escèniques, l’ha encertat amb les seves propostes. Però sempre cal una part de risc, no tot s’ha de fer pensant en grans audiències.

Nosaltres ja vam començar a vendre les entrades dels espectacles amb el 70% de l’aforament, perquè és el que ens va recomanar el doctor Trilla. S’ha de ser prudent, perquè així obtens millors resultats que si t’embales. Ara cal tenir sempre un pla A, un pla B i un pla C.

Jo, que no soc vallenc, puc dir que aquesta celebració té molt d’ADN vallenc. Estem parlant d’una de les poques localitats de Catalunya que tinguin dos productes tan característics com ara els castells, tal com els entenem actualment, i els calçots. Això diu molt del caràcter vallenc. I el mateix podem dir d’una festa com aquesta que es fa cada deu anys i que dona molta identitat a la ciutat. A Valls la vida es compta en Decennals.