Guants per a ensurts
La companyia gallega Chévere presenta al Lliure ‘N.E.V.E.R.M.O.R.E.’, una crònica a partir de testimonis que van participar en la neteja de quitrà del Prestige
Novembre del 2002. Un vaixell que transporta petroli s’esquerda al davant de les costes gallegues. La catàstrofe mobilitza ajuntaments, confraries, pescadors i voluntaris per retirar la capa de quitrà que sura. La seva densitat fa silenciar el mar: és la imatge que més sorprèn als conciutadans. Març del 2020, arran de la pandèmia de la covid, els hospitals que estan desproveïts de mascaretes, guants i bates, fan una crida per recopilar material. En surten a cabassos: moltes entitats n’havien guardat tement un nou cataclisme. Efectivament, va arribar aquest cop en forma de virus mundial.
La companyia gallega Chévere presenta entre demà i el 16 de gener N.E.V.E.R.M.O.R.E. a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure . L’èxit inesperat del muntatge convida a pensar que donaran una segona vida al muntatge fins al novembre vinent, en el vintè aniversari del trencament del buc Prestige.
El col·lectiu Unha Gran Burla Negra està elaborant un arxiu d’entrevistes a persones que recorden aquell cataclisme. Bona part del material per crear aquesta obra ha sorgit d’aquestes gravacions. Els intèrprets, que en un exercici d’honestedat expliquen el procés de l’obra, com han anat fent seus els pensaments dels protagonistes anònims, reprodueixen declaracions i també sons. Perquè entenen que, des de la forma teatral, creant cada so en directe i presencialment, guanya autenticitat i veracitat (tot i formular-se les entrevistes en un diàleg ficcionat).
N.E.V.E.R.M.O.R.E. és la primera oportunitat de la companyia (Premio Nacional de Teatro del 2014, amb prop de 35 anys de trajectòria) de poder crear un espectacle en un escenari clàssic, amb la pinta que permet utilitzar les vares dels decorats per al muntatge. L’obra es va representar al Teatro María Guerrero del Centro Dramático Nacional (CDN) i s’ha vist només en els 8 teatres de Galícia amb aquestes condicions tècniques. Arreu exhaureix localitats perquè congrega gent vinguda d’altres pobles que no disposen de sales d’aquelles condicions. El director Xesús Ron (artísticament es fa dir Xron) admet que la idea de parlar del moviment Nunca máis sorgeix espontàniament quan, al principi de la residència artística, esclata la pandèmia i es fan imprescindibles elements de protecció. La narració cronològica dels esdeveniments del 2002 es realitza a partir de les converses a la torre de control de Fisterra.
Chévere, una companyia que va fer-se un lloc en un teatre còmic i musical, va començar a plantejar-se reptes d’abast social fa uns quinze anys. El grup s’havia anat transformant i es van plantejar que, a partir de llavors, farien teatre per aprendre d’allò que els preocupa, independentment de la necessitat de complir uns mínims a la taquilla. Això va revitalitzar el grup, que a més ha anat entrant en la fórmula (molt diversa) del teatre documental.
Xron comenta que no fan verbatim (reproduir converses, traslladant també entonació i ritme) tota l’estona, però sí que les converses són la base del que presenten. Aposten per mostrar-ho amb les claus del joc teatral, i no fent-se passar per testimonis reals. El seu repte és convertir “la memòria col·lectiva en memòria cultural”, que transcendeixi la denúncia a un projecte patrimonial. Així com les històries anònimes són efímeres, també ho és el teatre.
En gallec, el 14 de gener
De totes les sessions que es fan al Lliure, la del divendres 14 de gener serà en gallec. Ho celebra Xron perquè “és la llengua en què ens comuniquem i en què ho hem creat”. També al CDN van fer dues sessions en gallec. El director recorda que Eroski Paradise era bilingüe i es va veure per tot l’Estat espanyol, sense cap queixa del públic. Per això denuncia que “els discursos polítics sobre la llengua són mentiders”. “Dins del teatre no existeixen pas aquests problemes”, sentencia.
La ‘moda’ dels documentals
En un temps en què les xarxes socials fan possible difondre veus anònimes i campanyes de tot tipus de reivindicació, aflora, de nou, el teatre documental. Per a Xesús Ron, el teatre és un art que es fa en directe davant del públic i això li dona una credibilitat absoluta, encara que es ficcionin els testimonis. Davant de la desconfiança que generen els programes de televisió, el teatre s’exposa sense filtres.
El teatre verbatim està plantejat com un reportatge televisiu dut a escena. Perquè procura introduir les màximes fonts possibles sobre un tema i construir una reflexió conjuntament amb el públic. De fet, aquestes funcions (que La Planeta de Girona produeix des de fa uns quants anys, juntament amb Mos Maiorum o Susanna Barranco, a Barcelona) acostumen a tenir un col·loqui postfunció després de cada sessió, sovint amb professionals sobre el tema de què es tracta, per ampliar el marc del debat.
També hi ha el perfil de teatre documental, rescatant sentències o transcripcions de declaracions judicials. Jordi Casanovas n’és un mestre amb títols com Ruz-Bárcenas o Jauría. O ficciona conflictes socials com Gazoline (revolta a les banlieues de l’entorn de París) o Alguns dies d’ahir (sobre l’1-O). Són només alguns exemples, agafats al vol.
Un altre perfil de teatre documental és el comunitari, en què sovint els mateixos testimonis pugen a l’escena. És el cas de la trilogia de La conquesta del pol Sud (‘Nadia’, ‘Claudia’, ‘Raphaëlle’), dels muntatges de Marta Galán amb les àvies de l’Antic Teatre o les peces de Didier Ruiz (‘Trans’, ‘2015 com a possibilitat’, ‘Dale recuerdos’). També Juan Carlos Martel ha fet una trilogia introduint veus anònimes a l’escenari construint una acció inspirada en una peça teatral anterior (‘Sis personatges’, ‘Casting Giluetta’ i ‘La malaltia’). En aquest sentit, Clàudia Cedó i els projectes d’Espais Singulars (Mare de sucre) i Jordi Cortés i Liant la Troca (Fuck-in-progress) aporten diversitat i democratitzen l’escena.