‘Love, love, love’...
Carlos Zanón mostra en la novel·la ‘Love song’ l’estiu de tres músics i un xòfer, que carretegen instruments i conflictes, mentre fan una gira per càmpings de la costa
“Love, love, love” és l’inici de la cançó dels Beatles All you need is love. No serviria de resum absolut, però, juntament amb la música, és un dels temes de pes que Carlos Zanón presenta en la seva setena novel·la, Love song (Salamandra).
L’obra és un cant –mai més ben dit– a l’amor, a com és de necessari, a com el busquem, a com el perdem, a l’amor de parella, al d’amic i, per descomptat, a l’amor a la música. Un cant amb molt de conflicte íntim, amb molta reflexió emocional, amb dubtes i certeses, drogues i acords, amb pinzellades d’humor i amb la poesia narrativa d’alt voltatge, habitual en Carlos Zanón.
“L’amor és una energia brutal. Ho podem fer tot per amor, per agradar, per buscar-lo. És l’únic sentiment que transforma les vides. Sense amor, la vida és una merda. Pots no tenir diners, fins i tot no tenir sexe o estar malalt, però, si tens amor, tens molt”, assegura l’autor.
Eileen és una cantant i guitarrista nord-americana que viu a Barcelona fa anys i pateix esclerosi lateral amiotròfica (ELA), d’una manera cada cop més evident. Jim, parella d’ella, és un cantant i guitarrista que s’ha fet moderadament famós –en format plaer culpable– després de ser jurat en un concurs televisiu de cantants. Cowboy (com Jim, és barceloní i no és el seu nom real) és un bon guitarrista d’estudi, veterà, que ha col·laborat amb molts músics i que mira de superar una relació complicada amb el seu pare i la seva madrastra. Tots tres decideixen regalar-se un estiu de convivències fent una gira modesta per càmpings i locals, des de la Costa Brava fins a Tarifa.
“Vaig agafar la idea dels càmpings com a no-llocs on es poden aïllar d’un món on no volen estar. M’agrada la història de Jules i Jim, de Truffaut, però no volia un triangle sexual, sinó d’amistat. I que la trama passés fora de Barcelona. Vull mostrar la idea que, fins que no talles els vincles afectius, no pots saber qui ets. D’alguna manera, que fins que no deixes de tenir pares no et fas adult. Cowboy ha de tallar amb el seu pare, Jim, amb Eileen i Eileen, amb la malaltia. Més que nostàlgica, Love song és una història de trencament, transformació i evolució.”
No tenen bateria, només un cop –a l’obra, tot és versemblant, no obligadament realista–, però se’ls afegeix Sandino, protagonista de la novel·la anterior de Zanón, Taxi. Ell serà xofer de la furgoneta, noi per a tot de la banda i testimoni privilegiat del bo i el dolent que els passarà. “De les novel·les que he escrit, només he tingut ganes de donar més vida a un personatge, el de Sandino. No estava previst incorporar-lo a Love song, però em calia un xofer i... Fins i tot, en una primera versió, era ell qui ho explicava tot. M’anava bé com a contrapunt dels tres protagonistes, algú de fora del món de la música, però que els admira”, detalla l’autor, que finalment va optar pel narrador omniscient en tercera persona.
Zanón és fan de Byron i no va trigar a adonar-se de la similitud entre els seus tres protagonistes i el poeta i els Shelley. D’aquí que els músics rebategin Sandino com a Polidori. “De vegades, vols ser qui no ets perquè vols ser digne d’una parella o d’un amic i això pot ser autodestructiu. És una idea que m’agradava i que apareix entre Jim i Cowboy.”
Carlos Zanón (Barcelona, 1966), abans que novel·lista, articulista, crític literari i comissari de BCNegra, és poeta i lletrista. Si sumem que de jovenet va treballar de cambrer dos estius al càmping La Ballena Alegre, de Sant Pere Pescador, a la seva passió per la música, tenim l’embrió de l’obra.
Amb tot, no voldria ser músic. “Ara ja no, perquè, com a escriptor, et pots fer gran amb més dignitat que com a músic, però quan tenia 20 anys, sí, gairebé m’agradava més la música que escriure”, admet. “Escrivint Love song m’he adonat de com és de generós, de bèstia, el que ens donen els músics. És una comunicació instantània i fonda.”
“No he volgut escriure una novel·la gaire realista. Volia recrear la fantasia que tinc de ser músic en un grup. Tenia clar que els tres músics havien de ser molt bons i que visquessin de la música; no volia fer tres perdedors quan ja són vells per al rock-and-roll. Una dona i dos homes amb talent, que han triomfat i ho poden seguir fent, però que encara poden passar desapercebuts. Tot els funciona quan componen o quan són junts dalt d’un escenari, però quan baixen, la vida és un desastre amb diverses arestes.”
Un desastre sota una llum psicoanalítica en què s’ho qüestionen tot, mostrat amb l’estil exuberant de Zanón, a base d’imatges, constants antítesis, diàlegs tensats... “Em surt així, ja a la primera redacció. Tinc una manera molt intensa d’escriure. M’agradaria que hi hagués parts de text més lleugeres, per això miro de rebaixar la intensitat en les moltes relectures.”
Quan escriu, més que documentar-se –que també ho fa–, es torna radicalment permeable. “Quan començo una novel·la, obro el sac i vaig ficant-hi de tot, perquè em fa l’efecte que ho puc aprofitar tot. Hi ha històries col·laterals, a Edimburg, a Praga, a Amsterdam, que, en algun cas, vaig eliminar perquè no tenien prou sentit dins la novel·la”, explica Zanón.
El procés creatiu el porta a fer i desfer, a provar i canviar, fins i tot quan parteix de persones reals. “A l’inici, havia de ser una novel·la sobre Townes Van Zandt i la parella de Guy i Susanna Clarke. Moltes de les anècdotes que narro són reals, d’ells tres o d’altres músics, alguns de coneguts meus a qui he demanat aventis; d’altres me les he inventades.”
Hi ha molta música comentada i molts fragments de lletres. I una característica: el grup decideix que només tocaran cançons del 1985. “Per mi, el millor disc del món és Steve McQueen, de Prefab Sprout, i és del 1985, com altres discos que m’agraden i que em van donar el to de l’obra. A més, em resulta divertit, un grup que només fa versions de cançons d’un any concret.”
Per al tema de l’ELA, present sense melodrama, es basa en dos casos reals, el de Kim Shattuck, líder de la banda nord-americana The Muffs, que va morir l’octubre del 2019 víctima de l’ELA, i de la prestigiosa violoncel·lista britànica Jacqueline du Pré, que també va morir d’ELA un mes d’octubre, però del 1987.
Com els Beatles van fer amb l’autocar de Magical Mystery Tour, Zanón convida el lector a pujar a la furgoneta de Love song per viatjar fins a llocs coneguts, però vistos des de la seva perspectiva emocional i creativa.