Arts escèniques

Un llençol roig

Miquel Barcelona completa, a la sala Ovidi Montllor, una recerca de quasi dos anys per parlar dels cossos vexats en la Guerra Civil a ‘Rojos’

El coreògraf culmina una recerca que ha anat presentant a l’aire lliure en quinze places diferents

Va ser en una experiència amb el Pro­jecte Nilak, a Cor­bera d’Ebre, que Miquel Bar­ce­lona va sen­tir la neces­si­tat d’ampliar el conei­xe­ment de les con­seqüències de la Guerra Civil espa­nyola. Pas­se­jant amb un veí gran del poble per les cases devas­ta­des, va ado­nar-se que podria incor­po­rat aquesta conei­xença en un pro­jecte que per­metés expres­sar-ho en for­mat core­ogràfic. Aquesta set­mana vinent, tre­ba­lla­ran a l’esce­nari de la sala Ovidi Mont­llor per aco­blar movi­ment, espai escènic, il·lumi­nació i espai sonor. I l’estrena de Rojos serà final­ment (prop de dos anys després d’aque­lla neces­si­tat de Cor­bera d’Ebre) de 20 al 23 de gener a la sala MAC del Mer­cat de les Flors .

Rojos és la cul­mi­nació dels dife­rents pro­jec­tes a l’aire lliure i en espais no con­ven­ci­o­nals de Roges, mate­rial que ana­ven super­po­sant a par­tir de recer­ques pun­tu­als. Si a la Casa Eli­zalde, per exem­ple, van des­ta­car el món dels homo­se­xu­als (van trans­for­mar el títol per Vio­le­tes), en la seva estada a la Bar­ce­lo­neta van tre­ba­llar sobre les dones, un altre col·lec­tiu que va patir el canvi de règim, de democràcia a dic­ta­dura. Si les peces de Roges ron­da­ven els 30 minuts i tenien l’acom­pa­nya­ment d’Oriol Mula, ara pre­pa­ren una peça d’una hora i quart, amb la música electrònica cre­ada de nou per Car­les Mar­to­rell. Les com­po­si­ci­ons for­men part del disc Ras­tre. que es com­pleta amb temes de [Kórps] (l’ante­rior títol de Miquel Bar­ce­lona). Tots els bene­fi­cis que s’obtin­guin es des­ti­na­ran a l’ Aso­ci­ación Para la Recu­pe­ración de la Memo­ria Histórica . Per a Bar­ce­lona, poder expres­sar una idea sig­ni­fica alli­be­rar-la. i això és vital en un pro­jecte com aquest, en què es dona veu a les vícti­mes anònimes que van que­dar escla­fa­des per la potència dels dic­ta­dors. Sense pre­ten­dre crear per­so­nat­ges, ni enu­me­rar situ­a­ci­ons, es rela­ten dife­rents clan­des­ti­ni­tats, siguin mar­xant a l’exili o bé refu­gi­ant-se en el secret de les cases par­ti­cu­lars.

El tre­ball pro­cura ser res­pectuós. Sense cap fil nar­ra­tiu, busca tras­lla­dar al movi­ment dels cos­sos, les sen­sa­ci­ons, i les evidències de “cos­sos vexats” de les vícti­mes a l’esce­nari. Miquel Bar­ce­lona crea a patir del seu camí de recerca sub­jec­tiu. I per això la música calia que fos també ori­gi­nal, que no es ballés a par­tir d’him­nes d’ahir. Per al coreògraf, la dansa és un “espai de metàfora” en què es pot con­ci­liar tant els que van viure l’experiència com els que se la ima­gi­nen. Rojos (una paraula que es lle­geix tant en català com en cas­tellà) perd el plu­ral femení, en què sovint s’iden­ti­fi­quen els mem­bres de la com­pa­nyia Miquel Bar­ce­lona. Però ho fa cons­ci­ent que en aquells durs anys qua­ranta no hi havia consciència de par­lar en femení, encara.

Fora de Bar­ce­lona

En el llarg any de pre­sen­ta­ci­ons de Roges (s’han fet unes quinze acci­ons arreu de Cata­lu­nya), Bar­ce­lona ha per­ce­but que “la memòria està més acces­si­ble” als pobles. I posa un exem­ple: una dona de Prats de Lluçanès recor­dava que, per adver­tir que tenien ama­gats rojos a casa seva, hi pen­ja­ven un llençol ver­mell; “en una ciu­tat seria més difícil”. Si l’acció de car­rer es rea­lit­zava en un espai sense cap ele­ment, ara, en la posada en escena, deu bigues de nota­bles dimen­si­ons mar­quen un pes específic. L’espai s’amun­tega res­tes de roba que ani­ran dei­xant ras­tre en els movi­ments i els cos­sos dels balla­rins.Bar­ce­lona s’ale­gra d’haver pogut tre­ba­llar, des de fa qua­tre anys, amb un equip esta­ble de balla­rins i també en un espai propi en què es van con­den­sant sons, imat­ges i movi­ments de cada aven­tura, a diferència de la majo­ria de pro­pos­tes core­ogràfiques que nei­xen amb un ter­mini breu d’assaig, estrena i pos­si­ble gira de pocs mesos. Amb temps i curi­o­si­tat pot des­ve­lar què s’ama­gava sota d’un llençol ver­mell pen­jat en un balcó.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.