Un llençol roig

Va ser en una experiència amb el Projecte Nilak, a Corbera d’Ebre, que Miquel Barcelona va sentir la necessitat d’ampliar el coneixement de les conseqüències de la Guerra Civil espanyola. Passejant amb un veí gran del poble per les cases devastades, va adonar-se que podria incorporat aquesta coneixença en un projecte que permetés expressar-ho en format coreogràfic. Aquesta setmana vinent, treballaran a l’escenari de la sala Ovidi Montllor per acoblar moviment, espai escènic, il·luminació i espai sonor. I l’estrena de Rojos serà finalment (prop de dos anys després d’aquella necessitat de Corbera d’Ebre) de 20 al 23 de gener a la sala MAC del Mercat de les Flors .

Rojos és la culminació dels diferents projectes a l’aire lliure i en espais no convencionals de Roges, material que anaven superposant a partir de recerques puntuals. Si a la Casa Elizalde, per exemple, van destacar el món dels homosexuals (van transformar el títol per Violetes), en la seva estada a la Barceloneta van treballar sobre les dones, un altre col·lectiu que va patir el canvi de règim, de democràcia a dictadura. Si les peces de Roges rondaven els 30 minuts i tenien l’acompanyament d’Oriol Mula, ara preparen una peça d’una hora i quart, amb la música electrònica creada de nou per Carles Martorell. Les composicions formen part del disc Rastre. que es completa amb temes de [Kórps] (l’anterior títol de Miquel Barcelona). Tots els beneficis que s’obtinguin es destinaran a l’ Asociación Para la Recuperación de la Memoria Histórica . Per a Barcelona, poder expressar una idea significa alliberar-la. i això és vital en un projecte com aquest, en què es dona veu a les víctimes anònimes que van quedar esclafades per la potència dels dictadors. Sense pretendre crear personatges, ni enumerar situacions, es relaten diferents clandestinitats, siguin marxant a l’exili o bé refugiant-se en el secret de les cases particulars.

El treball procura ser respectuós. Sense cap fil narratiu, busca traslladar al moviment dels cossos, les sensacions, i les evidències de “cossos vexats” de les víctimes a l’escenari. Miquel Barcelona crea a patir del seu camí de recerca subjectiu. I per això la música calia que fos també original, que no es ballés a partir d’himnes d’ahir. Per al coreògraf, la dansa és un “espai de metàfora” en què es pot conciliar tant els que van viure l’experiència com els que se la imaginen. Rojos (una paraula que es llegeix tant en català com en castellà) perd el plural femení, en què sovint s’identifiquen els membres de la companyia Miquel Barcelona. Però ho fa conscient que en aquells durs anys quaranta no hi havia consciència de parlar en femení, encara.

Fora de Barcelona

En el llarg any de presentacions de Roges (s’han fet unes quinze accions arreu de Catalunya), Barcelona ha percebut que “la memòria està més accessible” als pobles. I posa un exemple: una dona de Prats de Lluçanès recordava que, per advertir que tenien amagats rojos a casa seva, hi penjaven un llençol vermell; “en una ciutat seria més difícil”. Si l’acció de carrer es realitzava en un espai sense cap element, ara, en la posada en escena, deu bigues de notables dimensions marquen un pes específic. L’espai s’amuntega restes de roba que aniran deixant rastre en els moviments i els cossos dels ballarins.Barcelona s’alegra d’haver pogut treballar, des de fa quatre anys, amb un equip estable de ballarins i també en un espai propi en què es van condensant sons, imatges i moviments de cada aventura, a diferència de la majoria de propostes coreogràfiques que neixen amb un termini breu d’assaig, estrena i possible gira de pocs mesos. Amb temps i curiositat pot desvelar què s’amagava sota d’un llençol vermell penjat en un balcó.