Què ha passat amb ‘West Side Story’?

Les xifres de recaptació de West Side Story als cinemes espanyols són força eloqüents: a finals de desembre, havia aconseguit poc més de 55.000 espectadors enfront dels dos milions del nou Spider-man. Les dades són semblants a tot el món, on West Side Story s’ha convertir en un dels fracassos comercials més sonats de la carrera de Spielberg. Per què el públic ha abandonat West Side Story?

La resposta és complexa. En primer lloc, podríem dir que un error històric ha condicionat la seva recepció. La premsa no ha deixat de parlar de la pel·lícula de Spielberg com una nova versió de la del 1961 dirigida per Robert Wise i Jerome Robbins. Una part del públic ha tingut la sensació que no li calia tornar a veure una pel·lícula que ja havia vist quan va ser l’hora. El fet és un gran error mediàtic. West Side Story no és una nova versió, sinó una adaptació. L’origen no és una pel·lícula, sinó un musical de Broadway amb música de Leonard Bernstein, llibret d’Arthur Laurents i coreografia de Jerome Robbins. El musical va ser estrenat l’any 1956 i la versió del 1961 n’era una adaptació. Ningú no diu que La tragedia de Macbeth de Joel Coen sigui una nova versió del Macbeth de Roman Polanski o del d’Orson Welles. West Side Story és patrimoni de la humanitat i pot ser objecte de múltiples adaptacions. Spielberg ha treballat amb els millors del seu moment, el coreògraf Justin Peck, els músics David Newman i Gustavo Duhamel i el dramaturg Tony Kushner, que n’ha fet un guió excel·lent amb una lectura més contextualitzadora. West Side Story no parla d’un món marcat per unes bandes rebels, sinó d’un món que s’acaba en què les bandes lluiten per un territori en runes.

Un altre factor clau han estat els mals resultats que han tingut alguns musicals recents provinents de Broadway. L’exemple més representatiu és el de Cats de Tom Hooper. En aquell cas, el problema va ser generat per no haver previst que una part de l’èxit teatral venia determinat per l’espectacularitat escènica i que voler transformar aquesta espectacularitat en un joc d’efectes digitals convertia la pel·lícula en una freda peça de laboratori. Spielberg també juga amb l’artifici digital, però l’integra amb imaginació donant-hi un caràcter simbòlic. No és casualitat que situï l’escena de l’aliança amorosa en què la parella canta One hand, one heart en una rèplica del museu The Cloisters de Harlem. L’espai serveix per donar més rellevància al gran tema de la pel·lícula: el triomf secular de l’amor.

Amb tot, però, el fet més letal per a West Side Story ha estat la desconfiança del públic adult a retornar a les sales. La pel·lícula estava pensada perquè un públic de mitjana edat que habitualment no va al cinema pogués tornar-hi amb comoditat. L’expansió de l’òmicron i el clima de por social que ha tornat a instaurar-se aquest Nadal ha estat letal. Hi ha molta gent que continua sent reticent a anar als cinemes, malgrat que ja fa més d’un any que estan oberts. El problema, però, no és només l’òmicron, sinó que els exhibidors mateixos fa temps que van fer fora de les sales el públic adult i no han fet res per tornar a tenir-l’hi. L’aposta rendible cap als productes adolescents –l’èxit de Spider-man seria l’altra cara– va anar acompanyat d’una oferta comercial que allunyava certs espectadors d’unes sales on no trobaven pel·lícules per identificar-s’hi. L’arribada de les plataformes ha lligat el públic molt més al sofà de casa seva, on esperen veure totes les estrenes en plataforma. És curiós comprovar com el públic que hauria d’haver anat a veure West Side Story s’ha quedat embadalit amb No mires arriba, el producte de Netflix que ha triomfat aquest Nadal i que té un interès més que discret en comparació amb la pel·lícula de Spielberg.