Llibres

MAITE SALORD

ESCRIPTORA, GUANYADORA DEL PREMI PROA DE NOVEL·LA

“Les persones també són una altra riba”

Un dels temes importants del llibre és la identitat, d’on són realment les persones obligades a abandonar la seva terra
L’humanisme de Camus és ben present: el seu sentit de la justícia, la voluntat de concòrdia. Ha estat una lectura imprescindible

Després de més de deu anys dedi­cada a la política, pri­mer com a regi­dora i després com a pre­si­denta del Con­sell Insu­lar de Menorca, Maite Salord ha tor­nat a l’escrip­tura amb un ple al quinze: el premi Proa per El país de l’altra riba, una novel·la ambi­en­tada a l’Algèria colo­nial, just abans de la guerra d’inde­pendència, on s’entre­cre­uen les històries de jueus fugi­tius dels nazis i dels menor­quins esta­blerts a la població de Fort de l’Eau, amb con­ne­xi­ons ben vives en el pre­sent.

Què és el que l’ha atret d’Algèria per ambi­en­tar-hi la novel·la, que té un cert aire de ‘Casa­blanca’?
Volia donar veu a l’emi­gració menor­quina a Alger, que comença a mit­jan segle XIX fins a la sor­tida el 1962, un cop Algèria deixa de ser colònia fran­cesa. Amb l’arri­bada dels Gold a la ciu­tat, l’avi sas­tre i el net jueus que fugen dels nazis, s’obre la pers­pec­tiva de la història i em per­met dibui­xar la ciu­tat amb tota la seva com­ple­xi­tat. D’Alger en deien la “segona ciu­tat de França” i era un lloc espe­cial, una bar­reja de colo­ni­a­lisme francès i arrels àrabs. Una ciu­tat entre dos con­ti­nents, amb tot el que repre­sen­tava.
Hi ha estat alguna vegada, a Alger?
La veri­tat és que és un viatge que m’ha que­dat pen­dent a causa de la pandèmia. He tin­gut la sort, però, de comp­tar amb un bon mate­rial bibli­ogràfic, a més de foto­gra­fies o postals, que m’han permès moure’m amb faci­li­tat per Alger i Fort de l’Eau, la població que els emi­grants menor­quins van fun­dar a pocs quilòmetres de la capi­tal. De fet, vist en pers­pec­tiva, pot­ser és millor no haver tin­gut la imatge actual dels llocs, perquè segu­ra­ment així he estat més fidel a com eren en el moment en què trans­corre la història.
En alguns pas­sat­ges, la inci­pi­ent revolta dels musul­mans fa pen­sar en les recla­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes de Cata­lu­nya. Tots els pro­ces­sos d’eman­ci­pació es nodrei­xen dels matei­xos greu­ges?
A les Cròniques alge­ri­a­nes, Albert Camus denun­cia la situ­ació de misèria de la població autòctona musul­mana perquè, segu­ra­ment, com a des­cen­dent d’immi­grants d’ascendència menor­quina, s’hi va sen­tir molt pro­per. Però, d’altra banda, també con­si­de­rava que la inde­pendència l’hau­ria des­posseït del que ano­me­nava “la pàtria car­nal”. La inde­pendència d’Algèria posava fi a l’imperi colo­nial francès, i la situ­ació em sem­bla que no era com­pa­ra­ble a la que avui es plan­teja a Cata­lu­nya.
Tots els per­so­nat­ges expe­ri­men­ten el des­ar­re­la­ment d’una manera o altra. El fet mateix de viure en una colònia, per a un francès com Mic­hel Bis­set, també repre­senta una dis­lo­cació.
Sens dubte, un dels temes impor­tants del lli­bre és el de la iden­ti­tat, d’on són real­ment les per­so­nes que es veuen obli­ga­des a aban­do­nar la seva terra, d’on se sen­ten. És un tema molt actual i, a la vegada, uni­ver­sal, de tots els temps. Igual que els con­flic­tes bèl·lics als quals tan­tes vega­des van lli­gats els fenòmens migra­to­ris. A mi m’interessa expli­car com viuen la història les per­so­nes anònimes perquè és la manera de mos­trar i fer enten­dre l’abast de les tragèdies, fins i tot a qui no les ha pati­des a la pròpia pell.
Fa referències cons­tants al blau del cel i del mar, com una capa de llum que cobreix la Medi­terrània com­par­tida.
En aquest aspecte, hi pesa molt la meva con­dició d’illenca, de viure envol­tada d’aigua. La Medi­terrània és el camí i, a la vegada, l’altra riba que acull. És Mar­se­lla, Menorca, Bar­ce­lona, Alger. Sens dubte, la mar és una de les grans pro­ta­go­nis­tes de la novel·la i és, a més, la gran des­co­berta del petit Daniel Gold en arri­bar a Alger. L’aigua i una claror des­co­ne­guda que, a moments, l’aïllen de la tragèdia.
La història de Hanna i Marta és el reflex del pes que el pas­sat té en les nos­tres vides, com diu el nar­ra­dor al final?
Les meves novel·les con­nec­ten pas­sat i pre­sent perquè pens que en la vida hi estan. El pas­sat és dins el pre­sent, i és perillós obli­dar-ho. Ten­dim a pen­sar que el que vivim és únic i, si mires cap enrere, no és així: migra­ci­ons, guer­res... Sense consciència del pas­sat, quin pre­sent podem cons­truir? En el cas de Hanna i Marta, assu­mir el pas­sat fami­liar no és fàcil perquè sovint con­di­ci­ona la como­di­tat del pre­sent. Però, tot i que en un pri­mer moment na Marta s’hi resis­teix, al final s’hi sent abo­cada.
Albert Camus és el pont entre les dues gene­ra­ci­ons, entre els dos països, però també un refe­rent moral per afron­tar un pas­sat con­flic­tiu. En quin sen­tit l’ha influït el seu pen­sa­ment sobre la història?
Una de les cita­ci­ons que encapçala la novel·la és seva, del dis­curs del lliu­ra­ment del premi Nobel, en què diu que l’escrip­tor ha d’estar al ser­vei dels qui patei­xen la història. Camus, que va ser criat per la seva mare alge­ri­ana d’ascendència menor­quina i per la seva àvia nas­cuda a Menorca, és una figura que plana damunt la novel·la, encara que només surt citat cap al final. El seu huma­nisme hi és ben pre­sent: el seu sen­tit de la justícia, la seva volun­tat de concòrdia, de voler for­mar part d’una soci­e­tat en què deia, aga­fant parau­les de Nietz­sche, que no ha de reg­nar el jutge sinó el cre­a­dor, sigui tre­ba­lla­dor o intel·lec­tual. De fet, les seves Cròniques han estat una lec­tura impres­cin­di­ble per poder enten­dre la rea­li­tat alge­ri­ana prèvia i poste­rior a la guerra d’inde­pendència. Com també ho ha estat El pri­mer home, la seva obra pòstuma, en què, a través de la mare i de l’àvia, es fan visi­bles els lli­gams amb una Menorca que no va tre­pit­jar mai però que el va acom­pa­nyar sem­pre.
De tots els per­so­nat­ges, Bis­set és el que menys entén el con­flicte, però al mateix temps sent debi­li­tat pels que patei­xen. Està d’acord que és el per­so­natge més ambigu de la novel·la?
Així és. M’agrada com és el per­so­natge de Bis­set perquè no és fàcil d’encai­xar. A pri­ori, per la seva pro­cedència social i econòmica de colon ric podria sem­blar que és d’una peça, però no és així. És, també, generós, sen­ti­men­tal, irònic... Remet direc­ta­ment a les con­tra­dic­ci­ons huma­nes, als mati­sos. És un per­so­natge que, a mesura que anava escri­vint, crei­xia en com­ple­xi­tat.
La novel·la és molt nar­ra­tiva, amb poques des­crip­ci­ons, perquè els per­so­nat­ges par­lin o actuïn més que no pas mos­trin el seu món inte­rior. És l’estil en què se sent més còmoda?
La novel·la té dos fils nar­ra­tius i tem­po­rals amb un estil molt dife­rent. A la part nar­rada en ter­cera per­sona, la idea és que el lec­tor entri en els per­so­nat­ges, els Gold, Bis­set, els Vidal..., que els cone­gui i se’ls faci seus a par­tir de com actuen, més que no expli­car-los. Es tracta d’impli­car el lec­tor en la cons­trucció dels per­so­nat­ges. En els capítols més actu­als, Marta s’explica en pri­mera per­sona i deixa al des­co­bert el seu món inte­rior. En tots dos casos, l’estil és directe i precís però amb un llen­guatge que no vol defu­gir la capa­ci­tat de sug­ge­rir.
En la seva obra, la memòria i la iden­ti­tat hi són molt impor­tants. ‘L’alè de les cen­dres’ era de fet l’ela­bo­ració d’una història expli­cada per la mare. I també va neces­si­tar molt de temps per aca­bar-la.
L’alè de les cen­dres va ser la pri­mera novel·la que vaig començar a escriure i és cert que em va cos­tar molt tro­bar la veu nar­ra­tiva per expli­car-la, en les dife­rents ver­si­ons abans de la defi­ni­tiva. El cas d’El país de l’altra riba és dife­rent: els anys que he estat a escriure-la es deuen a la dedi­cació política, molt intensa els dar­rers anys i que ha mar­cat el ritme de la meva escrip­tura. Amb tot, és cert que em costa molt donar els tex­tos per defi­ni­tius. Només quan ja estan publi­cats i perquè no hi ha cap més remei!
El con­tra­punt del “dolor de la història” és sem­pre l’amor?
M’agaf a les parau­les de Xavier Pla quan em van donar el premi i que subs­cric del tot: els pro­ta­go­nis­tes de la novel·la no són uns des­ar­re­lats perquè, tot i que han hagut de fugir del seu pas­sat, i car­re­guen una memòria per­so­nal fei­xuga, tots, abso­lu­ta­ment tots, sobre­vi­uen gràcies a valors com l’amor i l’amis­tat. Les per­so­nes també són una altra riba.
Ha dit que “una novel·la és una alquímia d’ele­ments reals i ima­gi­nats”. Què hi ha de real en aquesta?
La història que s’explica no és real, ni tam­poc ho són la gran majo­ria de per­so­nat­ges. Ara, és evi­dent que qui escriu par­teix en mol­tes oca­si­ons d’experiències pròpies per des­criure sen­ti­ments, sen­sa­ci­ons, idees... L’únic per­so­natge que està ins­pi­rat en un de real és Emilià Pujol. És el meu home­natge a una per­sona esti­mada, i molt esti­mada a Menorca, que ens va dei­xar els pri­mers dies de la pandèmia, Emili de Balanzó.
A la novel·la els per­so­nat­ges no tenen una opinió gaire favo­ra­ble dels polítics. Fa un balanç igual de pes­si­mista de la seva etapa en el govern de Menorca?
Ben al con­trari, el balanç és molt posi­tiu. És cert que vius situ­a­ci­ons que no són fàcils, amb molta pressió i amb una dedi­cació cons­tant, però a l’altra banda de la balança hi pos la satis­facció de tre­ba­llar per la teva terra i la teva gent, i la pos­si­bi­li­tat de viure situ­a­ci­ons i conèixer per­so­nes que d’una altra manera hau­ria estat impos­si­ble. Ser pre­si­denta del Con­sell Insu­lar de Menorca va ser un honor i una gran res­pon­sa­bi­li­tat.
L’any 2021 ha aban­do­nat la política activa. L’escrip­tura, en canvi, no l’ha dei­xada. Hi ha més vocació en la lite­ra­tura?
Sem­pre vaig tenir clar que la dedi­cació política seria tem­po­ral, que és com em sem­bla que hau­ria de ser. No té res a veure amb l’escrip­tura. Per a mi, escriure no és una dedi­cació: és una manera de viure, de mirar-me el món que m’envolta... Ni que volgués podria dei­xar de ser escrip­tora. De fet, no ho he dei­xat de ser tots aquests anys que no he pogut escriure gaire, perquè aquesta història que tenia començada del 2014 m’ha acom­pa­nyat sem­pre.
Ser escrip­tora des de Menorca és un pri­vi­legi o un incon­ve­ni­ent? A la novel·la, és el destí de l’espe­rança i el reco­mençament.
Com tot, té aspec­tes posi­tius i d’altres que no ho són tant. D’entrada, per a mi viure a Menorca és un pri­vi­legi, i durant aquests mesos de pandèmia encara se m’ha fet més evi­dent. Viure envol­tada de la mar, de la natura, de les pedres i de les roques, de la claror i els colors... no té preu i per­met aïllar-te de sorolls que des­tor­ben. Ara, també és cert que moure’t és molt més com­pli­cat, i açò ho notes, sobre­tot, en els moments que has de pro­mo­ci­o­nar una novel·la. Però jo em qued, sens dubte, amb els aspec­tes posi­tius.
Menorca s’ha pre­ser­vat bas­tant de la colo­nit­zació turística d’altres illes. Hi ha hagut una política con­ser­va­ci­o­nista més activa?
Un altre tema impor­tant que també surt a la novel·la és el dels ini­cis del turisme a Menorca, que avui està més d’actu­a­li­tat que mai. Men­tre escri­via –tot i que ho sabia– no he pogut evi­tar que em sor­prengués veure com, tants anys després, encara par­lam de pro­te­gir el ter­ri­tori, de regu­lar l’oferta il·legal o de la importància de con­ti­nuar sent una eco­no­mia diver­si­fi­cada. La pandèmia ha can­viat els hàbits turístics i, aquest estiu, Menorca ha rebut molt de turisme català, espa­nyol i francès, que és el que lloga un cotxe i es mou per l’illa, cosa que té aspec­tes posi­tius i nega­tius. Menorca ha de ges­ti­o­nar aquesta nova rea­li­tat amb valen­tia, com quan va apos­tar per la decla­ració de Reserva de Bios­fera el 1993 o va apro­var un Pla Ter­ri­to­rial que ja el 2003 posava límits al crei­xe­ment urbanístic.

L’escriptora silenciosa i pacient

En alguna ocasió, Maite Salord (Ciutadella de Menorca, 1965) ha explicat que va patir una paràlisi de les cordes vocals que la va deixar sense veu i que aquell aïllament va desencallar l’escriptura de L’alè de les cendres (2014), una història que se li resistia feia anys. A El país de l’altra riba, la paraula “silenci” hi surt també molt sovint, relacionada, segons afirma, “amb la lectura i l’escriptura, però també amb la reflexió i la presa de consciència”. Autora pacient, va deixar passar la seva oportunitat l’any 2007, quan després de ser finalista del Sant Jordi amb La mort de l’ànima va arraconar la literatura per entrar en el món de la política, però l’escriptura ha continuat tots aquests anys per dins, a un altre ritme, com també el de la lectura (darrerament ha llegit, diu, Sebastià Alzamora, Núria Bendicho, Francesc Serés i Antoni Vidal Ferrando). Potser l’oportunitat de debò comença ara.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.