Consolidar el triangle

Els pre­mis lite­ra­ris Ciu­tat de Gan­dia han unit, com si fos­sin unes línies aèries cul­tu­rals, València (VLC) –perquè Gan­dia no té aero­port–, Palma (PMI) i Bar­ce­lona (BCN). S’aca­ben de pre­sen­tar les obres publi­ca­des per Edi­ci­ons 62 que van gua­nyar, el novem­bre pas­sat, el 43è premi Joa­not Mar­to­rell de nar­ra­tiva (El car­rer de baix, de Vicent Flor) i el 59è premi Ausiàs March de poe­sia (Llum de cançó, de Miquel Àngel Llau­ger). Flor és de València i Llau­ger, de Palma. “Aquest premi em fa una il·lusió espe­cial, perquè ha estat escrit a Mallorca, pre­miat a València i publi­cat a Bar­ce­lona”, va dir Llau­ger.

En l’acte era pre­sent, entre altres per­so­na­li­tats del món polític i cul­tu­ral de Gan­dia, l’alcalde de la ciu­tat, José Manuel Pri­eto. “Con­si­de­rem que Gan­dia és la capi­tal literària valen­ci­ana”, va decla­rar, perquè hi van néixer els dos grans autors medi­e­vals que donen nom als dos pre­mis, Ausiàs March i Joa­not Mar­to­rell. “Tot català que estimi la llen­gua hau­ria d’anar a Gan­dia com qui fa una pere­gri­nació a la Meca”, va comen­tar l’edi­tor Jordi Cor­nu­de­lla. “S’ha evi­den­ciat el tri­an­gle de la gran lite­ra­tura i de la llen­gua que com­par­tim cata­lans, valen­ci­ans i bale­ars”, hi afe­gia.

Pilar Bel­tran, edi­tora d’Edi­ci­ons 62, va asse­gu­rar que “aquests pre­mis man­te­nen vius els lli­gams entre els lec­tors cata­lans i els valen­ci­ans”. “Edi­ci­ons 62 cele­bra el sei­xantè ani­ver­sari, cosa que farem cons­tar amb un logo­tip a la con­tra­por­tada dels lli­bres que publi­quem aquest any, i té gràcia que el pri­mer lli­bre que vam publi­car, el 1962, va ser d’un valencià, Joan Fus­ter, Nosal­tres, els valen­ci­ans, i el pri­mer en aquest ani­ver­sari també és d’un valencià, Vicent Flor.”

A El car­rer de baix, Vicent Flor ens parla de l’amor i de la mort, “que res­so­nen sem­blants, quasi com si fos­sin ger­mans”. El car­rer de baix és una història d’amor i d’amis­tat, de mort i de desa­mor, que trans­corre a València ciu­tat i a la zona rural de la vall de Galli­nera.

En aquesta vall, amb gran den­si­tat històrica però escassa den­si­tat pobla­ci­o­nal, la sole­dat fa estralls. Hi viuen en Joan, pro­fes­sor d’ins­ti­tut, i la Sara, una psicòloga que con­rea ban­cals. També hi va a parar en Car­les, un edi­tor de lli­bres que pretén esca­par del dolor que li genera un fill que ha aco­llit, amb pro­ble­mes de dro­gues i de delinqüència.

“Volia con­tar la història dels nois tute­lats, que al País Valencià són uns 3.000, molts amb pro­ble­mes greus. El pro­ta­go­nista, el Diogo, té un tras­torn dis­so­cial; no és estrany, perquè l’han rebut­jat dues famílies”, va expli­car Vicent Flor. “És una novel·la dura i trista, que es pot alleu­ge­rir una mica a través de l’esca­patòria de l’amor, de la història d’amis­tat que també explico. Amis­tat com una de les for­mes de l’amor; l’altra que surt és el que hi ha entre pares i fills.”

Vicent Flor (València, 1971) és edi­tor i ges­tor cul­tu­ral. Doc­tor en soci­o­lo­gia i lli­cen­ciat en ciències polítiques i en antro­po­lo­gia, va ser con­ser­va­dor del Museu Valencià de la Il·lus­tració i de la Moder­ni­tat (1998-2015) i des del 2016 diri­geix la Ins­ti­tució Alfons el Magnànim. Com a assa­gista, ha publi­cat títols com ara Noves glòries a Espa­nya. Anti­ca­ta­la­nisme i iden­ti­tat valen­ci­ana, Soci­e­tat anònima. Els valen­ci­ans, els diners i la política i Nosal­tres som el València. Fut­bol, poder i iden­ti­tats.

El car­rer de baix és el seu debut en novel·la i li va valer el premi Joa­not Mar­to­rell (dotat amb 20.000 euros), a parer d’un jurat for­mat per Xavier Ali­aga, Víctor Labrado, Valèria Gai­llard, Martí Domínguez i Pilar Bel­tran.

“Tenim una llen­gua comuna, però a vega­des ens donem l’esquena. O, com vaig escriure en un assaig, mig de broma, som dos països sepa­rats per una mateixa llen­gua”, va expli­car.

Escrita en català estàndard, l’obra està for­mada per 47 capítols més aviat breus. “Té una mica d’auto­ficció, perquè he estat pare d’aco­llida i he cone­gut molts pro­fes­si­o­nals i altra gent impli­cada en la temàtica.” “Són xiquets ferits que con­ver­tim en petits delinqüents perquè no els cui­dem com toca.”

Va triar la novel·la en comp­tes de l’assaig sociològic perquè tenia molts “frag­ments reals”, i la ficció li va per­me­tre unir-los amb lli­ber­tat. És la història del Diogo, però podria ser la de molts altres. Per tot ple­gat, és un text en trànsit entre l’assaig i la novel·la, “amb una clara intenció de denúncia social d’una situ­ació que surt poc als mit­jans”. “La ficció m’ha permès arri­bar a més lec­tors i d’una manera més potent que l’assaig”, opina Flor.

Entre molts altres temes que també hi apa­rei­xen, com la soli­tud i l’alco­ho­lisme en el món rural, hi ha la relació entre aquest món rural i el món urbà. “Més que anar a favor de l’un o de l’altre, és un cant con­tra la des­po­blació.” A la vall de Galli­nera, fa pocs anys hi havia uns 2.000 habi­tants; ara, “uns 500, un 20% dels quals són gent de fora, que busca habi­tatge més barat”.