Consolidar el triangle

Els premis literaris Ciutat de Gandia han unit, com si fossin unes línies aèries culturals, València (VLC) –perquè Gandia no té aeroport–, Palma (PMI) i Barcelona (BCN). S’acaben de presentar les obres publicades per Edicions 62 que van guanyar, el novembre passat, el 43è premi Joanot Martorell de narrativa (El carrer de baix, de Vicent Flor) i el 59è premi Ausiàs March de poesia (Llum de cançó, de Miquel Àngel Llauger). Flor és de València i Llauger, de Palma. “Aquest premi em fa una il·lusió especial, perquè ha estat escrit a Mallorca, premiat a València i publicat a Barcelona”, va dir Llauger.

En l’acte era present, entre altres personalitats del món polític i cultural de Gandia, l’alcalde de la ciutat, José Manuel Prieto. “Considerem que Gandia és la capital literària valenciana”, va declarar, perquè hi van néixer els dos grans autors medievals que donen nom als dos premis, Ausiàs March i Joanot Martorell. “Tot català que estimi la llengua hauria d’anar a Gandia com qui fa una peregrinació a la Meca”, va comentar l’editor Jordi Cornudella. “S’ha evidenciat el triangle de la gran literatura i de la llengua que compartim catalans, valencians i balears”, hi afegia.

Pilar Beltran, editora d’Edicions 62, va assegurar que “aquests premis mantenen vius els lligams entre els lectors catalans i els valencians”. “Edicions 62 celebra el seixantè aniversari, cosa que farem constar amb un logotip a la contraportada dels llibres que publiquem aquest any, i té gràcia que el primer llibre que vam publicar, el 1962, va ser d’un valencià, Joan Fuster, Nosaltres, els valencians, i el primer en aquest aniversari també és d’un valencià, Vicent Flor.”

A El carrer de baix, Vicent Flor ens parla de l’amor i de la mort, “que ressonen semblants, quasi com si fossin germans”. El carrer de baix és una història d’amor i d’amistat, de mort i de desamor, que transcorre a València ciutat i a la zona rural de la vall de Gallinera.

En aquesta vall, amb gran densitat històrica però escassa densitat poblacional, la soledat fa estralls. Hi viuen en Joan, professor d’institut, i la Sara, una psicòloga que conrea bancals. També hi va a parar en Carles, un editor de llibres que pretén escapar del dolor que li genera un fill que ha acollit, amb problemes de drogues i de delinqüència.

“Volia contar la història dels nois tutelats, que al País Valencià són uns 3.000, molts amb problemes greus. El protagonista, el Diogo, té un trastorn dissocial; no és estrany, perquè l’han rebutjat dues famílies”, va explicar Vicent Flor. “És una novel·la dura i trista, que es pot alleugerir una mica a través de l’escapatòria de l’amor, de la història d’amistat que també explico. Amistat com una de les formes de l’amor; l’altra que surt és el que hi ha entre pares i fills.”

Vicent Flor (València, 1971) és editor i gestor cultural. Doctor en sociologia i llicenciat en ciències polítiques i en antropologia, va ser conservador del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (1998-2015) i des del 2016 dirigeix la Institució Alfons el Magnànim. Com a assagista, ha publicat títols com ara Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, Societat anònima. Els valencians, els diners i la política i Nosaltres som el València. Futbol, poder i identitats.

El carrer de baix és el seu debut en novel·la i li va valer el premi Joanot Martorell (dotat amb 20.000 euros), a parer d’un jurat format per Xavier Aliaga, Víctor Labrado, Valèria Gaillard, Martí Domínguez i Pilar Beltran.

“Tenim una llengua comuna, però a vegades ens donem l’esquena. O, com vaig escriure en un assaig, mig de broma, som dos països separats per una mateixa llengua”, va explicar.

Escrita en català estàndard, l’obra està formada per 47 capítols més aviat breus. “Té una mica d’autoficció, perquè he estat pare d’acollida i he conegut molts professionals i altra gent implicada en la temàtica.” “Són xiquets ferits que convertim en petits delinqüents perquè no els cuidem com toca.”

Va triar la novel·la en comptes de l’assaig sociològic perquè tenia molts “fragments reals”, i la ficció li va permetre unir-los amb llibertat. És la història del Diogo, però podria ser la de molts altres. Per tot plegat, és un text en trànsit entre l’assaig i la novel·la, “amb una clara intenció de denúncia social d’una situació que surt poc als mitjans”. “La ficció m’ha permès arribar a més lectors i d’una manera més potent que l’assaig”, opina Flor.

Entre molts altres temes que també hi apareixen, com la solitud i l’alcoholisme en el món rural, hi ha la relació entre aquest món rural i el món urbà. “Més que anar a favor de l’un o de l’altre, és un cant contra la despoblació.” A la vall de Gallinera, fa pocs anys hi havia uns 2.000 habitants; ara, “uns 500, un 20% dels quals són gent de fora, que busca habitatge més barat”.