Maluquer i El Punt del Maresme

Jordi Maluquer era l’experiència, la cultura i el savoir-faire. Exercia de vicepresident del consell editorial d’El Punt del Maresme el 1997, quan hi vaig entrar. Ens presidia la futura vicerectora de la UAB M. José Recoder, amb professionalitat i bones maneres. Quan Recoder es presentà a les municipals del 2003, hi renuncià, i Maluquer en va ser el relleu natural. Al consell editorial m’hi havia portat Manuel Cuyàs, quan jo li havia enviat articles històrics i culturals, que Cuyàs m’havia publicat. En haver deixat de ser regidor, em va proposar d’incorporar-m’hi. No volien càrrecs polítics en exercici.

Allí vaig conèixer la premsa per dintre. Una premsa diferent, feta amb vocació de servei, nascuda a comarques i més lluny de les pressions dels poders. Tots hi apreníem. Dels membres del consell, Llorenç Soldevila, Joan Catà, Josep Fradera, Gemma Bonet, Shariff Jarju. Dels directors, Manuel Cuyàs i Saül Gordillo, que el va substituir. Ells comanaven un equip de joves periodistes, molt competents, que han fet carrera: Francesc Santiago, Mònica Bernabé, David Marín. A vegades venien els responsables generals Emili Gispert o Jordi Grau. En assistir a la primera reunió, et donava la benvinguda el president Joan Bosch. Tot un detall.

Amb Jordi Maluquer vàrem tenir bon feeling. Educat i amable, comentava els articles a qui s’iniciava gairebé com a articulista, ell que ja portava moltes pàgines impreses. Quan El Punt va treure edició a Barcelona (abans de la fusió amb l’Avui), les edicions del Maresme, Barcelonès Nord i el Garraf hi varen quedar integrades, amb un consell editorial del qual només varen formar part dues persones de la comarca, una de les quals va ser ell. A la casa, els va saber greu prescindir dels que no hi havíem entrat i ens convocaven trimestralment, cosa que servia de ben poc. I un dia, un bon sopar al restaurant Dimas, a la platja mataronina, va servir per acomiadar-nos, però sense dir-nos-ho. Ho vaig trobar un acte de gran politesse.

L’amistat amb Maluquer i la seva companya Olga la vàrem seguir conreant amb l’Anna, en coincidir en actes culturals i concerts. El vaig visitar en diverses ocasions al seu mas de Cabrera de Mar, Can Canal. La primera, amb motiu de preparar amb Maria Coll el llibre La vaga d’usuaris de tramvies de Barcelona de 1957 (Eumo, 2008); la segona, per parlar dels fets del paranimf de la UB, dels quals va ser protagonista: també en va ser entrevistat per al llibre Al paranimf! (Ed. Base, 2017). Aquests s’havien esdevingut al cap d’un mes de la vaga de tramvies. Ell en va sortir expedientat amb la prohibició de tornar-se a matricular, el que el va obligar a fer-ho a Saragossa. Per les dificultats del desplaçament, el judici i haver de fer el servei militar, no va acabar la carrera.

En fer-lo cessar de director general de Música, Teatre i Cinema de la Generalitat (1983-1989), li varen insinuar un altre càrrec que no es va fer efectiu. Llavors li varen oferir la Creu de Sant Jordi i ell va declinar de rebre el guardó. Un fet que denota la seva personalitat independent, recta i honesta. El recordarem amb afecte. Descansa en pau.