Els Català, referents de la fotografia

El jove Pere Català i Pic (1889-1971) ho tenia tot en contra per dedicar-se a la fotografia. De família humil, orfe de pare, l’esperava una vida grisa treballant de grum en un banc. Però va tenir la sort que li va tocar una càmera en un concurs i, el somni de tots els mortals pobres, va rebre una herència d’una tieta americana, 1.000 pessetes amb què va obrir el 1915 el seu primer estudi a Valls, d’on era originari. La sort no la va tenir només ell, sinó també la història de la fotografia catalana, de la qual Català i Pic és un dels grans noms i alhora el pare de dos grans noms més: Francesc Català-Roca (1922-1998), el més reconegut i difós, i Pere Català i Roca (1923-2009).

A la nissaga dels Català els ha ajuntat el Museu d’Història de Catalunya (MHC) en una exposició en què tampoc hi falta la seva membre més oblidada. Ho han endevinat: una dona. Maria Àurea Català i Roca (1920-1993), la filla i la germana, l’única de tots que va estudiar, a Llotja, i que va fer feines de retocadora, alternant-ho amb la seva carrera de pintora, i amb les classes que donava del seu art. Català i Pic, que el 1931 es va instal·lar a Barcelona després d’haver ensumat el potencial del mitjà viatjant per Europa, havia tingut la idea de fer “una casa de fotografia molt gran” en què els seus tres fills tindrien un rol assignat. Francesc, un caràcter fort com ell, es va rebel·lar i va obrir el seu propi estudi. Però, disputes a part, tots tres van compartir una pulsió molt intuïtiva. “Es van inventar una manera de fer, cada un la seva. Van tenir una visió anticipada de la fotografia i també de la història”, exclama Rafael Català, fill de Pere.

Els descendents dels Català s’han involucrat amb entusiasme en l’exposició Els Català, fotògrafs d’un segle (fins al 25 de setembre), però és a Andreu, fill de Francesc, a qui li ha tocat fer el paper de comissari, amb aquell gust pel joc en la presentació de les imatges, ampliades i sense marcs i vidres, que també tenia el seu pare, de qui enguany se celebra el centenari del naixement, i en seran més, les exposicions que se li faran. Els hereus estan feliços amb aquest reconeixement coral, tot i la pena per haver perdut recentment Martí, l’altre fill de Francesc.

Jugar vol dir innovar, diu el comissari, i aquest era el nervi comú de la nissaga. “Feien fotos per a gent intel·ligent, que pensava. No per al consum massiu de cromos”, etziba Andreu. El seu fundador també va fer assajos curiosos en camps com la dramatúrgia. Català i Pic va escriure una obra de teatre amb olors que perfumaven l’escenari. Una experiència immersiva, que en diríem avui. Però els militants del seu treball aniran a l’exposició per altres motius. Per exemple, per veure la seva cèlebre fotografia Aixafem el feixisme. La va fer tot just el 1936 per al Comissariat de Propaganda, que li havia demanat que allò a aixafar fos una creu cristiana. Ell va apostar per la gammada. Després de la guerra, la creu per haver-se implicat amb la causa republicana la va haver de dur ell. Els anys quaranta van ser molt durs. I així i tot als cinquanta encara va tenir esma per fer indagacions per portar la fotografia en color a Espanya. No li va sortir bé.

El seu fill Pere, ell sí fidel al seu estudi, va heretar la seva debilitat per escriure. I va entrelligar la fotografia amb la investigació, especialment de la cultura popular catalana. Als anys cinquanta, un cec Joan Amades li va encarregar un reportatge de les falles del Pirineu, les d’Isil, llavors en risc d’extinció. Avui formen part de la llista de patrimoni immaterial de la humanitat de la Unesco. A Pere Català i Roca, el seu fill Rafael el reivindica com un “revulsiu cultural”.

La passió per la festa va unir els Català. De fet, l’única exposició que s’havia organitzat fins ara amb obra de tots tres es va aferrar a aquest tema, el 2011, a Valls. Al MHC, la cosa supera els temes. Va més d’esperit. De fe en el mitjà fotogràfic pel seu poder per comunicar. “Entenien la fotografia com un diàleg amb la societat, fos retratant gent benestant o humil, grans fets històrics o tradicions”, sosté Rafael. La versatilitat per fotografiar “qualsevol cosa” va ser un dels seus trets.

Una societat complexa que en aquest segle fotografiat pels Català s’imposa amb tots els seus contrastos. La de la mare filadora de Formentera que canta a la seva filla, a principi dels anys cinquanta, de Pere Català i Roca. “Era una de les seves obres preferides, i deia que li sabia greu que una fotografia no pogués captar el so”, explica el seu nebot Andreu. Mentrestant, el seu germà Francesc sí que va aconseguir aliar-se amb la força de la llum per fer brillar la modernitat dels edificis dels arquitectes del grup R. I saltava sense problemes d’una taverna de Calella amb pescadors cantant havaneres i bevent cremat com si no hi hagués demà al taller de Miró. Tot i haver partit peres (es van acabar reconciliant) amb el seu pare, és evident que li devia molt, a aquell Català i Pic que també olorava de lluny l’avantguarda i l’havia promogut amb el seu treball fotogràfic. Com en un fotomuntatge que va fer per donar veu als partidaris de construir un aeròdrom a Valls (que no es va acabar fent).

El comissari tenia infinites possibilitats d’exposició, perquè el llegat dels Català és immens: 70.000 negatius de Francesc i 200.000 entre els dos Peres. L’arxiu del primer el conserva el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i els del seu pare i el seu germà, l’Arxiu Nacional. Entre el material que ha acabat escollint, unes 180 imatges, un 80% és conegut (tothom espera veure les fotografies més famoses, i hi són), però el restant 20% és inèdit. “No hi ha una mirada nostàlgica, ni dels autors ni nostra. Aquesta exposició és una oportunitat de fer noves lectures al treball dels Català”, rebla Andreu.