Obsessió per unes cartes

La mort sempre ronda a La dama de piques (Píkovaia dama), potser la més gran òpera de Txaikovski, fins a encalçar el seu protagonista, l’obscur Hermann, que abans provoca l’atac de cor fulminant a l’enigmàtica comtessa (en voler-li arrancar el secret de les “tres cartes” que haurien de donar-li una fortuna) i mena al suïcidi Lisa, de qui suposadament estava enamorat fins que l’obsessió pels tres números de la sort el fa embogir cap a la tragèdia. A banda de la representació, la mort real també va fer-se present en l’estrena de la nova tanda de funcions de Píkovaia dama quan, abans de l’inici, Víctor García de Gomar, director artístic del Liceu , va fer justa memòria del recentment traspassat Jordi Maluquer, que havia estat molt vinculat al teatre assumint-hi càrrecs, i va explicar que la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky (substituïda amb encert per Lianna Harantounian en un paper femení, Lisa, sense gaire força, a l’ombra del protagonista masculí i fins, encara que tingui menys presència, a la de la seva àvia: la comtessa) havia cancel·lat l’actuació a causa de la mort de la seva mare.

El cas és que la sinistrament romàntica La dama de piques, basada en una novel·la de Puixkin adaptada amb un llibret del germà –Modest– del compositor, ha tornat al Liceu amb el muntatge escènic de Gilbert Deflo que s’hi va estrenar fa trenta anys, el 1992, i que s’hi ha representat dos cops més. Se’l presenta com un muntatge esdevingut clàssic, cosa que és en el sentit de la seva concepció fins a arribar a semblar antic, sobretot a través dels decorats més realistes, com, posem per cas, les columnes del saló de Sant Petersburg on té lloc el llarg interludi (amb ballet inclòs i representació de La Pastora sincera a la pesada manera de la “grand opéra francesa”) que pot fer desitjar la intervenció de les tisores. En canvi, llueix en el sensacional final del segon acte, amb un dels passatges musicals més inspirats de Txaikovski: a la habitació fantasmagòrica (molt bona il·luminació d’Albert Faura) de la comtessa, Hermann (interpretat amb molta consistència pel tenor Yusif Eyvazov) hi ha entrat (sentint-se estranyament fascinat per l’anomenada “dama de piques”) abans que ella hi accedeixi i pressenti l’amenaça certa d’un home amb qui ha mantingut una por i una atracció recíproques. Mentre l’orquestra donava el millor d’ella mateixa, després d’algun moment estrident, la mezzosoprano russa Elena Zaremba va posseir l’escena amb una interpretació justa, gens histriònica, de qui esdevindrà un fantasma venjatiu.