Arts escèniques

El ‘veïnat’ de Shakespeare

Jordi Coca escriu ‘El teatre de Shakespeare en el seu context’ com a hipòtesi per reforçar les dramatúrgies

Les obres de Shakespeare van servir per legitimar l’estirp dels Tudor a l’escena

En una conversa distesa a la platja el seu amic Palau i Fabre felicitava Jordi Coca per un article publicat aquell dia a l’Avui sobre la pensada que Shakespeare tenia un peu a l’edat mitjana i l’altre al Renaixement, i que amb aquests puntals va compondre el seu corpus literari. L’escriptor i doctor en arts escèniques, exdirector de l’Institut del Teatre (1988-1992), i professor de teoria i literatura dramàtica (durant dues dècades en aquest centre) s’ha passat els darrers dos anys reelaborant notes de classe per escriure un ambiciós estudi divulgatiu: El teatre de Shakespeare en el seu context ( Edicions 1984 ) amb el suport d’Edicions de l’ Institut del Teatre . Aquell ànim de Palau i Fabre ha estat un estímul.

El catedràtic emèrit de l’Institut de Teatre té clar que l’autoria contemporània és molt apreciable (per quantitat i per diversitat) i també que els actors d’avui surten molt més ben preparats que els de fa dècades, així com en escenografia o il·luminació, posem per cas. Però estima que hi ha una pedra a la sabata en el teatre català actual: la dramatúrgia. Sense conèixer quina taula parada tenia Shakespeare és complicat entendre per què i com ho va cuinar. El context de Shakespeare, allò que entenien els espectadors que seguien les seves funcions, dona llum per elaborar noves dramatúrgies, si cal, arrelat en l’actualitat més rabiosa. Per Coca, conèixer no significa haver de limitar a una sola forma de teatre. “Des del coneixement s’és molt més lliure”, insisteix. De fet, Coca repetia als seus alumnes (a qui dedica el llibre) a “perdre-li el respecte”, a muntar Shakespeare trencant els tòpics que han anat aprimant-lo i deixant com un mite el dramaturg de The Globe. Si cada obra literària de Shakespeare fos un castell, avui només se li reconeix el pom de dalt. I és molt interessant conèixer com estava muntada la pinya. Al llibre (de més de 800 pàgines) es van desgranant la cronologia personal i històrica en relació amb l’estrena d’obres de l’autor.

La vida i el seu temps

Coca introdueix la part biogràfica de l’autor i la situa en el context històric i també amb les obres que va estrenant. Havia de ser molt prudent perquè en l’època escriure segons què podia significar una execució pública. Si l’autor aconsegueix els favors de la cort és perquè els Tudor necessiten reescriure la història, després d’haver manllevat la corona als Plantagenet. El teatre permetia transmetre una percepció al poble, majoritàriament analfabet, presentar Ricard III com a sanguinaris feia veure que els Tudor era el millor per a Anglaterra. Tot i així, en aquells anys va continuar havent-hi execucions.

“Shakespeare –comenta Coca– mai va escriure en primera persona” (com sí que es podia fer a través del cor grec, per exemple). Sempre eren els personatges els que argumentaven a partir dels fets de cada escena. Per Coca, va atrevir-se a escriure sobre la legitimació caïnita a Juli Cèsar, distanciant-la de la situació política del segle XVII a Londres. No és casualitat que tractés altres episodis romans (Tragèdies romanes) perquè arran del primer Renaixement hi ha un notable interès per aquella primera societat. Coca recorda les paraules de Lluís Solà que diu “cal saber quina taula parada va trobar Shakespeare”.Efectivament, sabent-ne el veïnat s’entén millor la seva obra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.