Llibres

NARCÍS COMADIRA

ESCRIPTOR I PINTOR

“Aquest meu llibre està ple d’amics morts”

En algun poema ho dic, que ens han educat en la fidelitat. És una virtut que m’agrada. No pots anar traint a tothom
Soc europeu, i només faig una excepció amb Nova York, que també és Europa. Vaig estar un cop a Mèxic i no hi tornaré més

Narcís Coma­dira ha cele­brat els 80 anys amb la ree­dició de la seva tra­ducció de Leo­pardi i un nou lli­bre de poe­mes, Els movi­ments humans (Ed. 62), amb unes tapes ver­me­lles que fan molta festa.

Què hi ha de veri­tat en la lle­genda que publica un lli­bre cada cinc anys?
Ens ho vam inven­tar amb en Xavier Folch, perquè feia cinc anys d’un lli­bre ante­rior i vaig dir que era perquè jo era comu­nista i tenia plans quin­quen­nals. Però després va donar la casu­a­li­tat que tant Llast com Lent es van por­tar cinc anys, i Manera negra, quasi bé, però aquest d’ara és set­mesó: ha sor­tit una mica abans d’hora.
En un vers diu: “La bellesa és amarga i és esquerpa”, i de fet con­clou que, quan no la troba en la vida, sem­pre li queda el refugi de l’art.
Hi ha aquell poema llarg que vaig dedi­car a en Quim Gar­riga que parla del mateix i comença amb allò de “Tots ho sabem, que l’art no ser­veix per res...” Pobre Quim, el trobo a fal­tar. Aquest lli­bre meu està ple d’amics morts. Hi ha un poema dedi­cat a tots els que han des­a­pa­re­gut, tota aquesta gent, començant per l’Enric Marquès. Un dia un, l’endemà un altre. N’hi ha que se’n van molt de pressa.
És una con­versa amb els morts, però amb la lle­ial­tat que es deu a la gent amb qui has estat feliç.
Una vegada que em van pre­gun­tar com em defi­ni­ria, vaig res­pon­dre: “Soc un ani­mal fidel.” És això: soc un gos. No pas un gat, no esgar­rapo, tot i que a vega­des bordo. Ara no tant, quan era jove ho feia més. En algun poema ho dic, que ens han edu­cat en la fide­li­tat. És una vir­tut que m’agrada. No pots anar traint a tot­hom a cada can­to­nada.
El poema sobre Bèlgica pot ser lle­git com un retrat de nosal­tres matei­xos. Fa la impressió d’un país angoi­xant.
La Bèlgica fran­cesa és un país fals, però no els ho diguis pas. En canvi, vas a Flan­des i és un país de debò. Vam anar a Brus­sel·les per la mani­fes­tació a favor d’en Car­les Puig­de­mont, i vam pas­sar un fred hor­rorós, però vam apro­fi­tar per anar al museu a veure uns qua­dres que tenen mera­ve­llo­sos. El dia de la mani­fes­tació, ens vam abri­gar i va ser molt maco, perquè tot Brus­sel·les era groga. Fins i tot el revi­sor del tren amb què vam anar a Bru­ges por­tava un llaç a la solapa.
Era fla­menc?
No ho sé, però segur que no era català. Va ser diver­tit, però la impressió que fa Brus­sel·les, per aquesta cosa de ser la capi­tal d’Europa i dels bancs, és d’una ciu­tat molt freda. Ara, per mi és entra­nya­ble perquè és on Car­ner va viure molts anys, i també on va morir. Els cata­lans hi tenim molta tirada, a Bèlgica. Suposo que perquè també és un país catòlic.
Els viat­ges són molt impor­tants en la seva poe­sia.
La veri­tat és que em fa molta man­dra, viat­jar. El dia abans de mar­xar, sem­pre em trobo mala­ment. Quan era jove, la mateixa ansi­e­tat del viatge em feia emma­lal­tir. Amb els anys, aquells mals de panxa, com tota la resta, es curen. El dia abans, però, sem­pre penso que per menys de res pre­fe­ri­ria que­dar-me, per la man­dra, sobre­tot si he d’aga­far un avió o ser a un lloc a una hora deter­mi­nada. Quan fèiem aquells viat­ges amb cotxe amb en Modest Prats no em pas­sava, perquè sortíem a l’hora que volíem i paràvem quan ens venia de gust. Els hora­ris m’angoi­xen. L’última vegada que vam viat­jar amb en Modest, tota la colla, va ser per anar a Arezzo, perquè ell es volia aco­mi­a­dar del Piero della Fran­cesca i de Fra Ange­lico. Hi vam anar amb avió, de Girona a Pisa, on ens espe­ra­ven dos cot­xes de llo­guer, i això sol em feia posar molt neguitós per si el vol s’endar­re­ria i no ens guar­da­ven els cot­xes. I pels con­trols: sem­pre em piten els elàstics.
El viatge a Roma amb Modest Prats era una tra­dició...
Hi anava amb en Gui­llem Ter­ri­bas. Mar­xa­ven a les 9 del matí i tor­na­ven a les 9 de la nit. Ana­ven a fer un cafè a Roma.
Josep M. Fona­lle­ras publi­carà un lli­bre sobre aquests viat­ges, pre­ci­sa­ment.
Ah, doncs mira, un altre de pen­dent, perquè també em falta el d’en Miquel Berga, Una edu­cació. El vaig conèixer jus­ta­ment a Lon­dres. Ell devia tenir 17 o 18 anys, i jo en vaig fer 30 men­tre era allà. Sem­pre ens bara­llem perquè ell diu que ens vam tro­bar fent cua al cine de Lei­ces­ter Square per veure Caba­ret, i no: fèiem cua per L’últim tango a París! Amb el temps hem deduït que hi devia haver més d’una cua, i ell anava a veure Caba­ret i la Dolors i jo, L’últim tango.
Quan li par­lava dels viat­ges també és perquè en la seva poe­sia es per­cep que sovint es va a altres llocs per tro­bar-hi el món que ja tens a din­tre. Per exem­ple, en el pri­mer poema parla de Viena, i de tot el que podria expli­car-ne, s’atura en el cemen­tiri.
És clar, hau­ria pogut par­lar de mol­tes altres coses. A Viena hi he estat tres o qua­tre vega­des, en una d’elles, de pas­sada cap a Linz, que és preciós. Hi vam anar seguint els pas­sos de Brückner. I un altre dia vam anar a Salz­burg, a retre honors al geni entre­ma­liat de Mozart.
Sem­pre són viat­ges euro­peus?
Sí, soc euro­peu, i només faig un petit apar­tat per a Nova York, que també és Europa, i s’ha aca­bat. Vaig estar un cop a Gua­da­la­jara, con­vi­dat a la fira del lli­bre, i no penso tor­nar-hi mai més. Mèxic no em va interes­sar gens. No m’agra­dava ni el men­jar. El mer­cat popu­lar era el més interes­sant.
Tan gironí com és, i de fet fa molts anys que no viu a Girona.
Molts. Me’n vaig anar als vint anys i ja no hi he tor­nat mai més, a viure-hi és clar. Quan hi havia la meva mare, hi anàvem sovint. És clar que hi tinc també molts amics: en Modest, quan hi era, en Fono, en Sal­va­dor Sunyer, en Mon Marquès.
A la seva poe­sia, Girona és més aviat una ciu­tat recor­dada.
És clar, perquè la Girona d’ara no la conec. No en sé els cos­tums ni en freqüento els llocs. En Quim Nadal em va escriure con­tent fa poc perquè Girona segueix pre­sent al nou lli­bre. I sí, és veri­tat, hi ha molts poe­mes giro­nins. N’hi vaig dedi­car un de molt llarg que es deia ‘La Girona per­duda’, que és aquesta ciu­tat del record. A Els movi­ments humans n’hi ha un que parla del Cor­pus de la meva ado­lescència i que a en Mon Marquès li ha fet molta impressió, perquè se’n recorda com si fos ara: anàvem a la pro­cessó, i en tor­nant baixàvem a la Ram­bla, amb taques de cera a les saba­tes, i el pas dels sol­dats aixa­fava l’estesa de cla­vells i de ginesta, i aque­lla olor es bar­re­java amb la dels fems dels cavalls. Lla­vors era una cosa autèntica i viva, un espec­ta­cle bar­roc impres­si­o­nant, amb la custòdia, els dia­ques i el bisbe amb la cua. Quan la custòdia bai­xava l’esca­li­nata de la Cate­dral, que coin­ci­dia que el sol anava cap a la posta, amb aque­lla llum de juny... És clar que l’esce­no­gra­fia hi con­vi­dava molt, perquè enlloc més tenen una escala així per mun­tar una apa­rició com aquesta.
També hi és molt pre­sent el món de les plan­tes, les flors, les olors.
Al meu avi matern, que tenia un jar­di­net a la casa d’Horta, ja li agra­da­ven molt les plan­tes. Cul­ti­vava cri­san­tems i m’ense­nyava que se’ls havia de treure les pon­ce­lle­tes perquè en sortís un pom gros. També li agra­dava anar a collir tàperes, més amunt d’Horta, on hi ha l’hos­pi­tal de la Vall d’Hebron, que eren tot camps. La cosa vege­tal sem­pre m’ha fas­ci­nat.
I tenen un com­po­nent simbòlic molt viu, com en el poema que parla de les estre­lles de la xerin­gui­lla.
Oh, la xerin­gui­lla és una flor que m’agrada molt. A l’època que vam anar al cemen­tiri de Viena, entre les tom­bes n’hi havia grans mates flo­ri­des. Hi havia també una església molt maca, i unes tom­bes impres­si­o­nants, com la de Schönberg, que és com un cub posat de través, amb les cares una mica bom­ba­des. En canvi, les de Beet­ho­ven o Schu­bert són molt ano­di­nes.
Quina flor s’estima més?
M’agrada molt l’olor de la xerin­gui­lla, que és com de pela de lli­mona, però molt sub­til. N’hi ha mol­tes d’altres. Per començar, la meva, el narcís, però aquells petits i flai­ro­sos; els de les flo­ris­te­ries són molt macos i gros­sos, però no fan olor. A mi m’agrada el petit, el Nar­cis­sus poe­ti­cus, que a més lliga molt amb mi. També m’agra­den les peònies, el lilà i els rodo­den­dres, els nerets, com se’n diuen popu­lar­ment, perquè quan anàvem de cam­pa­ment n’hi havia molts al vol­tant de les rie­res i als prats. Feien com unes mas­ses de color de corall molt bonic, pot­ser més aviat un ver­mell tirant a magenta o rosat. I la ginesta, i no par­lem dels amet­llers.
Gai­rebé sem­pre als seus lli­bres hi ha un poema que tracta de l’escrip­tura. Aquí és ‘Arque­o­lo­gia’. “Escriure és exca­var”, diu. L’ha tin­gut sem­pre, aquesta sen­sació de duresa?
Pot­ser abans no tant. De jove, ets més expe­di­tiu i tires pel dret. Després hi ha els tre­sors que des­co­brei­xes men­tre escrius. Una cons­trucció que no és l’habi­tual però que és prou genuïna per accep­tar-la. A vega­des, el ritme o els accents t’hi por­ten: haver de can­viar l’ordre d’una paraula et fa sor­tir aque­lla solució que no se t’hagués acu­dit mai si no t’hi hagués por­tat l’escrip­tura. Això és el que vol dir aquest poema. També n’he fet molts altres sobre la llen­gua mori­bunda o ter­mi­nal, sobre les parau­les mor­tes, que són com un llot cor­ro­siu. Sovint t’ado­nes que les havies fet ser­vir, i de cop te les han robat.
Quan fa molts anys que escrius, pot haver-hi la sen­sació de reconèixer massa una musi­queta?
A vega­des sí; aquell final de frase que t’agrada i et sor­prens des­co­brint que ja l’has fet ser­vir. En els arti­cles passa molt, això. En la poe­sia, sovint és inten­ci­o­nat. A l’últim poema d’Els movi­ments humans, que vaig escriure com un monòleg dramàtic, hi ha algun tòpic del meu propi món, i tam­poc em repugna massa. Tot­hom té les seves fixa­ci­ons. Miró està ple de tòpics de Miró, de sig­nes. Tot­hom té la seva manera de pen­sar i escriure.
Escriure també és una forma de pen­sa­ment?
És clar. No sé qui deia que allò que no pots escriure amb clare­dat és que no ho pen­ses cor­rec­ta­ment. No és la frase de Witt­gens­tein, eh?, sinó una altra cosa: si no pots expres­sar un pen­sa­ment amb clare­dat, és que només són intuïcions. Un pen­sa­ment s’ha de poder for­mu­lar gra­ma­ti­cal­ment, l’has de poder fixar amb el llen­guatge, que és el que pre­serva.
Però també pot ser un perill. L’extrema dreta xer­ro­teja molt.
Tot té dues cares. Hölder­lin par­lava del risc que ens salva, i aquest n’és un. Evi­dent­ment que és un risc que els xim­ples mani­pu­lin el llen­guatge, però com podries lle­gir els poe­tes, si no?
Ja que és el cen­te­nari de Gabriel Fer­ra­ter i va tenir-hi una relació estreta, quin record en guarda?
Era molt cor­dial, afectuós, deli­cat, i s’interes­sava pel que fèiem els joves. Li vaig donar a lle­gir el lli­bre El verd jardí, i em va dir que estava bé però que hi havia dos poe­mes que no li agra­da­ven, ‘La cate­dral’ i ‘Medi­tació de novem­bre’. Com a bon dei­xe­ble, vaig pro­po­sar de treure’ls, i de seguida em va repli­car que de cap manera, que un poeta ha de donar tes­ti­moni d’allò que està fent. Ara ja sé per què no li van agra­dar: són un pèl metafísics, i això l’hor­ro­rit­zava. La seva era una gene­ració de raci­o­na­lis­tes. Recordo que deia, imi­tant la can­ta­re­lla germànica: “Quan tra­du­eixo de l’ale­many i em surt la paraula Geist (que vol dir espe­rit), sem­pre la tra­du­eixo per in-tel·-li-gèn-cia”.

Una llengua rica però que s’entengui

Quan vol demostrar que s’ha fet gran, a Narcís Comadira li agrada explicar que l’any que va néixer, el 1942, Hitler encara guanyava la guerra. Però el cas és que la va acabar perdent, i ell va haver d’empassar-se una altra classe de derrota, la d’aquella postguerra espanyola tan present en la seva poesia, imaginada, recordada i transcendida. Aclaparat pels homenatges que li han organitzat pels seus vuitanta anys, sobretot a la Girona natal, busca repòs amb la seva dona, la catedràtica Dolors Oller, a la casa que des de fa quinze anys tenen a Sant Feliu de Guíxols, des d’on assegura: “Sempre he volgut escriure una poesia que s’entengués, però tampoc vull renunciar a la riquesa de la nostra llengua.” Poeta, pintor, articulista, assagista i un dels coneixedors més fins del noucentisme, declara sobretot el seu deute amb el teatre, per al qual ha escrit deu obres: “Per mi l’experiència teatral és molt important, tant pel que fa a la meva escriptura com per les relacions que m’ha donat.” Gran conversador, només emmudeix abaltit quan recorda els amics morts: Neus Galí, Jaume Genover, Modest Prats, Gabriel Ferrater.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia