“Conèixer el cost humà de la Guerra Civil era un deure”

El 1985, quan jo encara estava estudiant la carrera d’història. Feia poc que s’havia posat en marxa el Centre d’Història Contemporània de Catalunya, que, sota la direcció de Benet i la coordinació de Joan Villarroya, va assumir el projecte del cost humà de la Guerra Civil. Estava en fase de treball, però quedava per fer una recerca fonamental: el balanç de les víctimes en acció de guerra, ja fos en combat o en els hospitals, i de la població civil que va morir per accidents derivats del conflicte bèl·lic, per les bombes abandonades dels dos exèrcits, la gran majoria infants que jugaven, però també, per exemple, per atropellaments provocats pel transport militar. Es va decidir impulsar una investigació a moltes comarques, i una d’aquestes era la Segarra, en què Benet, pel fet de ser-ne originari com jo, tenia un interès especial. El vaig anar a veure al Centre d’Història Contemporània, que llavors tenia la seu al Palau Moja. Em va venir a rebre, però com de fet feia amb tothom, educat com era. Em va impressionar la seva fragilitat, el seu caminar dificultós fins i tot, el seu cos escardalenc..., “un home agulla”, que digué el polític i historiador Joaquim Ferrer. Al despatx, es va posar a fumar amb el cendrer dins del calaix. Sempre ho feia, per si entrava la seva dona [riu]. I vam parlar estona.

Tenia el do d’entusiasmar-te i de convèncer-te que allò que anaves a fer era una cosa molt important, per minúscula que fos, perquè ell considerava que la història s’havia de construir de baix cap a dalt. Donava una rellevància cabdal a tot el que era la història local i comarcal. Vaig sortir de la trobada amb la idea clara que anàvem a fer una contribució al país en el deure de fer-lo cada cop més normal. Aquest concepte el feia servir sovint: hem d’aspirar a ser un país normal. Conèixer els noms i els cognoms de totes les persones que havien mort a la guerra era una qüestió de normalitat i un deure cívic, com correspondria fer a qualsevol país civilitzat.

Quan Villarroya va plegar, el 1989, em va proposar ser el coordinador del projecte. Ho vaig ser fins al 1995. Després hi va haver un interregne d’uns vuit o nou anys en què la recerca lamentablement va avançar poc, per no dir gens. I cap al 2003, ja amb Benet fora del Centre d’Història Contemporània i amb la direcció d’Albert Manent, van tornar a contactar amb mi per considerar la possibilitat de reprendre el projecte. Va ser l’època en què va emergir l’interès pel que van anomenar memòria històrica, un terme amb el qual els historiadors no acabem d’estar gaire còmodes...

Perquè memòria i història són termes en certa manera contraposats. La memòria associada al record per a l’historiador només és una font més a tenir en compte, però alerta perquè pot enganyar, acostuma a afinar poc i a voltes pot acabar tergiversant, esbiaixant... La història, en aquest sentit, és més fiable perquè interpel·la el document i no valida si no comprova.

Sí, però des del desconeixement del que s’havia fet fins llavors, dels estudis d’historiadors com Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya, de Montserrat Roig i també de treballs pioners en l’àmbit local i comarcal. Des d’aquesta ignorància, va saltar una gran alarma al país. “No hi ha res fet, sempre estem a la cua de tot.” Això ho vaig sentir en un programa de televisió de màxima audiència. Escolti, perdoni, informi’s una mica, perquè pel que fa al cost humà de la Guerra Civil precisament Catalunya ha estat pionera. Havíem avançat molt en el coneixement de la nòmina de gent que hi va perdre la vida, directament o indirectament. Però és clar que la recerca s’havia de continuar. I em van demanar un informe.

Primer, que les dades s’havien d’informatitzar, cosa que no hi havia hagut manera d’inculcar al mestre Benet. Segon, que la informació de la víctima s’havia d’ampliar. Fins aquell moment, es limitava al nom i als cognoms, l’edat, la lleva si parlàvem de soldats, el lloc i la data en què va morir, i com a molt, si era solter o casat. A mi em semblava que s’havia de fer un esforç per aprofundir en la filiació de cada persona i en les circumstàncies de la seva mort. I també vaig proposar d’anar més enllà dels bombardeigs, de les repressions, dels combats, dels civils que van topar amb artefactes de guerra perduts i dels camps nazis. Calia rastrejar els camps francesos i els camps espanyols, on les morts per malalties es van produir en unes condicions de penúria brutal, i també calia incloure-hi l’acció dels maquis. Calia contemplar-ho tot. Enric Pujol i Lluís Ferran Toledano, els nous directors de projectes, van dir: “Som-hi.”

No ho està, no. Queda pendent acabar la revisió comarcal a fons que vam iniciar quan vam reprendre el projecte amb el nou plantejament, bolcar part de la nova recerca feta al banc de dades i contrastar informació. Es va poder avançar força a les demarcacions de Tarragona i Lleida; convindria repassar algunes comarques de la demarcació de Barcelona, i faltaria fer l’actualització de tota la demarcació de Girona.

Passaria dels 80.000 noms, inclosos alguns forans, sobretot soldats, però també refugiats que van morir a Catalunya. També vam decidir incorporar-los a la base de dades. I sí, crec que és una xifra aproximada a la realitat. Entre un 25 i un 30 per mil de la població que tenia Catalunya el 1936. Potser superarem els 90.000 quan acabem del tot la recerca, a més de les actualitzacions comarcals, amb el projecte sobre les morts a l’exili de l’Estat francès que vam encetar fa poc més d’un any amb la Noemí Riudor i el Martí Picas, que no s’havia tractat pràcticament gens des del punt de vista nominal. Ara mateix ja podríem incorporar-hi 3.000 noms més. Hem fet un estudi prou exhaustiu al Rosselló, on hi havia els camps d’internament i/o concentració principals i el centre de recepció hospitalària de referència, amb els tres hospitals de Sant Joan, Sant Lluís i Antic Hospital Militar de Perpinyà. Per dir-ho cenyint-nos a la divisió departamental, els Pirineus Orientals estarien bastant rastrejats, però queden molts altres departaments per examinar, alguns tan lluny com la Bretanya. I quan comença la Segona Guerra Mundial es produeix un moviment a la inversa i es barregen amb francesos, alemanys i belgues que fugen de l’ofensiva nazi. El trànsit i la dispersió dels refugiats que passen a l’exili és una autèntica bogeria.

Hem de tenir molt present que les dificultats per fer el projecte han estat enormes. Perquè es va començar molt tard, massa tard. I perquè de les víctimes de la Guerra Civil, de les del cantó republicà el franquisme no se’n va preocupar gens ni mica, ni tan sols a efectes estadístics. Tot al contrari, com se sap prou bé, de les del seu cantó. Dit això, Benet partia de la base que amb la guerra hi havíem perdut tots com a catalans. La guerra, deia ell, ens va venir de fora i hi va perdre el país sencer. No es pot reduir a una consideració de bons i dolents. No hem d’oblidar, per exemple, que Catalunya va viure una guerra civil a l’interior. Com podem pretendre explicar-nos aquesta guerra en clau de bons i dolents? Qui eren els bons i qui eren els dolents durant els Fets de Maig de 1937? Hem de ser capaços de preguntar-nos per què Carrasco i Formiguera, republicà, nacionalista català i democratacristià, i fidel al govern legítim, va haver de patir persecució per part de grups d’anarquistes de la FAI que l’obligaren a abandonar Catalunya i a refugiar-se a Euskadi i, al mateix temps, després de ser fet presoner quan es dirigia a Euskadi per segona vegada, per què va ser condemnat a mort i va ser executat per ordre personal del general Franco sent com era catòlic i profundament cristià. Com escriví Benet, per la mateixa raó que explica l’afusellament de sacerdots bascos pels franquistes: l’odi del franquisme contra la identitat nacional dels pobles de Catalunya i Euskadi.

La memòria de la guerra potser no es vol abordar amb tota la profunditat que caldria. Determinades mirades no es volen fer. La violència i la repressió a la zona republicana, insisteixo, s’esquiva bastant des del camp de la memòria.

El que pagaria per tenir una conversa amb ell en aquests moments... Benet era un home d’una gran capacitat analítica i d’anticipació. El 2005, quan el tripartit va aconseguir convèncer CiU que se sumés a l’Estatut, el mateix dia, o l’endemà mateix de la famosa foto de Pasqual Maragall i Artur Mas encaixant-se les mans, a casa seva em va dir que seria un fracàs absolut. També recordo com el desconcertava que a la gent i sobretot als polítics els sorprenguessin les campanyes de boicot als productes catalans. “Que no ho saben, que el 1932 va passar exactament el mateix?” Ningú pot fer política si no és capaç d’anticipar-se, i és difícil anticipar-se sense un bon coneixement de la història. Em preguntes pel procés... S’hauria posat les mans al cap molts cops. Penso que hi hauria vist frivolitat i potser també irresponsabilitat per no haver previst, per no servar una més que necessària unitat, per abandonar... L’hauria mortificat veure com van jugar amb la gent deixant-la abandonada després que els llancessin al carrer.

Es dolia de l’arraconament que patia, ell i altres com ell. L’editor Josep Poca recordo que va moure fils: “Aneu-lo a veure, que encara té molt a dir.” I sí, de tant en tant, algú l’anava a veure, però es planyia que quan els deia el que pensava ja no tornaven més. El polític no vol ser qüestionat, és així de trist. Ni per un intel·lectual del nivell de Benet, que no tenia cap bola màgica sinó l’anàlisi i el bagatge. Com recordava a les seves memòries l’economista Fabià Estapé, Benet gairebé mai s’equivocava.

Per mi, tota la seva obra és imprescindible. Però si n’he d’escollir una, enmig d’un nou embat contra la nostra llengua i cultura, recomanaria L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. I en la reivindicació d’aquest llibre que hi entri també la reedició, amb un bon capítol que continuï allà on el va deixar ell. Benet es queixava molt del cofoisme d’una part de la classe política catalana. Un cofoisme que havia portat a intentar fer veure que ja es vivia amb normalitat quan la realitat és que les concessions de l’Estat eren molt fràgils i encara hi havia molt camp per córrer. Amb el temps s’ha vist.

Som un país en general poc agraït amb les nostres grans personalitats... Benet és qui millor exemplifica el combat integrador contra el franquisme. El 1940 ja té molt clar el que ha de fer. S’entrega per complet a la reconciliació, que ell considerava imprescindible per salvar la catalanitat, i a partir d’aquí es dedica a demostrar, sense parar de construir, que la finis Cataloniae que havien pronosticat alguns no s’havia produït. I, importantíssim, connecta amb la immigració. L’editor Xavier Folch ho va reflectir en una frase que havia sentit en els barris obrers: “Si Benet es catalanista, el catalanismo es bueno.”

És clar que em preocupa. Però encara em preocupa més que sigui la classe política d’avui la que no el tingui com a referent; a ell i tants altres. Benet estava obsessionat amb la unitat d’acció perquè està comprovat que és l’única manera d’avançar en allò que és essencial per al país. Quan ha fet un salt qualitatiu Catalunya? Quan s’ha anat a l’una i s’ha abandonat la competició pel vot i la quota de poder.