Una exposició per donar la veu als últims testimonis

La recerca sobre les memòries traumàtiques sovint desemboca en una cuina, al voltant d’una tassa de te o un got de vi d’on l’investigador acabarà marxant amb la recança de no haver allargat una mica més la visita, de no haver sabut fer la pregunta més important, la que potser canviarà tot allò que creia saber sobre el que va passar i que potser ja no tindrà cap altra oportunitat de formular. Els testimonis envelleixen i es moren a les seves cuines acollidores, com les que descriu Emmanuel Carrère a propòsit de les indagacions sobre la repressió bolxevic o les que ha conegut la fotògrafa i cineasta Laetitia Tura mentre buscava supervivents de l’èxode republicà per al projecte Em deixen l’exili: “Em reuneixo amb els darrers testimonis d’aquest èxode a casa seva. M’expliquen records d’infantesa. Al voltant de la taula de la cuina, a vegades a l’habitació d’una residència, comencen a parlar. Alguns han viscut tota la seva vida amb el fantasma d’un desaparegut mai trobat. Els fills i els nets esdevenen guardians de la memòria dels pares.” A còpia de parlar-hi a les seves estances petites, han acabat confiant-li alguns dels objectes que van acompanyar-los en la fugida: la fotografia d’un familiar estimat, un bitllet rebregat de cent pessetes, un cotxe de joguina, la boina que portaven per protegir-se del fred, vestigis fràgils d’una travessia de la qual aparentment no quedava cap traça i que s’alcen com els transmissors d’una memòria encara possible, més enllà de les “formes insidioses” que adopten els relats sobre l’exili, “a mig camí entre l’amnèsia i l’excés”, sosté l’autora.

Neta d’un republicà exiliat a França, Laetitia Tura (Nancy, 1978) dedica des de fa molts anys el seu treball a la reflexió sobre les fronteres, l’exili i la violència d’estat en documentals com ara Les Messagers (2015), Flamboyantes (2021) o en aquest Em deixen l’exili, inspirat en un vers de Luis Cernuda que presenta al Mume fins al 10 d’abril. El punt de partida de l’exposició, que adopta la forma de tríptics fotogràfics al voltant de tres dels supervivents que va entrevistar, Pedro Peralta, Dolores Tejada i Maria-Olga Rovira, és la presa de consciència que “més de vuitanta anys després de la Guerra Civil, encara queda pendent restaurar el relat dels vençuts”, enterrat al seu parer en diverses capes de silenci i de mitologia política. L’aprovació de la Llei de la memòria històrica, l’any 2007, arran de la qual va decidir sol·licitar la nacionalitat espanyola en homenatge als seus avantpassats, va portar Laetitia Tura a abordar una recerca que ja havia estat latent en els seus treballs precedents: “Al cap de tres generacions, es desenterren els desapareguts a Espanya i, al mateix temps, la memòria dels vençuts de la guerra i la dictadura. Es fan circular les memòries a l’esfera pública, cosa que permet una reapropiació col·lectiva.”

La fotògrafa ha tornat als escenaris de la retirada de 1939 i als camps d’internament del Rosselló, dels quals, diu, avui només queda “sorra i fang”, però també ha buscat el rastre de l’exili en els objectes que van ser trobat s a les platges i als arxius on es conserven les fitxes dels milers de refugiats. “El pas pels camps ha forjat una identitat comuna per als refugiats republicans, a partir de la memòria traumàtica dels camps, però també emmascara la diversitat d’experiències de l’exili i els valors emancipadors que cada un d’ells va aportar-hi”, raona Laetitia Tura.