Al cor d’una de tantes tenebres

Un dels grans horrors de les últimes dècades no és només que, en diversos països de l’Amèrica del Sud, hi van existir dictadures amb una repressió criminal basada en la metodologia nazi, sinó també la connivència amb elles d’estats suposadament democràtics per mantenir-hi els seus interessos econòmics. Una absoluta podridura que, amb equivalències en el món actual, va permetre tota mena de negocis amb aquestes dictadures. Podria ser el directiu d’una empresa financera de qualsevol altre país occidental, però no deu ser per res que el protagonista d’ Azor (primer llargmetratge del suís Andreas Fontana) ho sigui d’una banca privada suïssa: un ciutadà normal d’un d’aquells estats on tot pot blanquejar-se.

Acompanyat de l’esposa, perquè tot es fa amb l’aparença d’una cosa normal en què el negoci es pot barrejar amb el turisme, aquest banquer (interpretat per l’actor belga Fabrizio Rongione) arriba a l’Argentina en plena dictadura militar, a finals dels setanta, després que el seu soci (Keys) al país hagi desaparegut: el criminal Jorge Videla deia que el seu règim no havia causat morts, sinó que hi havia desapareguts fugitius de l’ordre que s’“havia d’imposar”. A la recerca de Keys, el banquer és una mena de Marlow buscant el seu Kurtz en “el cor de les tenebres”: totes les seves trobades amb militars, empresaris, bisbes i altres còmplices de la dictadura. Com a la novel·la de Conrad, el protagonista travessa un riu. A l’altre costat, hi troba tota la podridura de la qual serà còmplice. Tot el viatge que fa conforma una pel·lícula molt pertorbadora, encara més per la seva subtilitat punyent.