El sentit tràgic i poètic d’Agustí Villaronga
“M’agrada un cinema que no és l’estàndard. I penso que s’ha de seguir lluitant per fer-ne”
“Normalment les pel·lícules que faig tenen un component tràgic, i aquest conte de Baricco el tenia.” Agustí Villaronga, l’altre director mallorquí –amb Daniel Monzón– que acapara nominacions als Gaudí 2022, descriu així una característica que travessa moltes de les seves pel·lícules: Pa negre, El mar, Tras el cristal, El rey de La Habana... No parla “de problemes de parella”, sinó d’històries com la d’El ventre del mar, basada en fets reals: el naufragi d’una fragata francesa l’any 1816 davant la costa de Senegal. “És molt fort, una lluita de supervivència, d’homes contra homes, en una balsa enmig de la mar, explicada per dos homes, en una visió doble d’una mateixa realitat.”
Ja fa molts anys que Agustí Villaronga (Palma, 1953) va descobrir el text que adapta al film: “Sento un amor molt gran per Alessandro Baricco, m’agrada moltíssim com a escriptor. De sobte vaig descobrir aquest text petitet, de 20 o 25 pàgines, del llibre Oceà, i em va entusiasmar per la manera que tenia de contar-ho: com afronta d’una manera tan mística i poètica la lluita per la supervivència en una tragèdia d’aquesta magnitud.
Va intentar fer-ne una adaptació teatral durant anys, però no se’n va sortir, i el 2020, durant la pandèmia, el vell projecte va cristal·litzar en forma de pel·lícula, que va arrasar al festival de Màlaga (sis premis, incloent-hi els més importants) i aspira a dotze premis Gaudí aquesta nit. “La pel·lícula ha tingut el recorregut que tenen les pel·lícules petites, i reconec que és un poc difícil. Sempre les fas amb una esperança enorme que connectaràs amb el públic, però sempre me’n duc una sorpresa i em dic: «És veritat, Agustí, l’has fet un poc rara». Però no me’n penedesc gens, ni jo ni ningú dels que l’hem feta.”
El ventre del mar està narrada per dos supervivents, encarnats per Roger Casamajor i Òscar Kapoya, que relaten versions diferents de l’experiència extrema que han viscut. El film té una complexa estructura narrativa i imatges en blanc i negre molt potents. “Afortunadament puc fer les pel·lícules amb què em sento molt identificat, igual que els productors –reflexiona el cineasta–. M’agrada un cinema que no és l’estàndard, el corrent general. I continuo pensant que s’ha de seguir lluitant per això, sempre que hi hagi un productor i alguns espectadors interessats.” Anirà als Gaudí d’avui “amb molt bon ànim, primer perquè he viscut situacions als Gaudí molt agradables, com amb Pa negre”. Si aquesta vegada ens sentim recolzats, fantàstic, perquè una pel·lícula no només és meva, és de tot un equip, i estem nominats a diferents categories. Si no guanyem, jo ja ho he viscut en altres moments, i així donam pas a altres persones. No vull dir amb això que no vulgui guanyar, però miro la part positiva.”El cineasta, que abans-d’ahir va complir 69 anys, reivindica la presència i el reconeixement de la gent més veterana al cinema: “Ara es parla molt de la presència de les dones als premis, però l’altre dia vaig llegir un article que deia que als Goya només hi havia sis persones que tinguessin més de 65 anys, que és el meu cas. Vull dir amb això que la meva il·lusió personal és encara estar aquí i que et tenguin en compte en una edat en què cada vegada és més difícil mantenir-se. I els directors són els que ho tenen més fàcil.”