La sal del pa

La posada en escena de Josep Maria Mestres deixa que el llevat fermenti sense necessitat de forçar res. L’obra flueix i, en les pauses, creix i es palpa el respirar profund del públic. Els ulls brillen des que es va desembolicant la trama. La intriga es manté i la sal del pa esgarrapa la tràquea suaument. Atrapen les ganes d’entendre què hi ha de cert i què hi ha de fals en aquesta aparent trobada fortuïta entre un noi que vol assajar una cançó amb una venerada professora de cant. La inseguretat dels personatges fa que la topada sigui aparatosa, per moments, patètica. Però, en el fons, tots tenen un dolor que neix de la mateixa absència. I la combinació aleatòria de plorar, empipar-se i amagar-se els guareix de les ferides. Emma Vilarasau i Dafnis Balduz amaguen les pors i els secrets dels personatges. Hi ha un dolor que es respira en l’ambient, en els àlbums de fotos, en les dedicatòries. Hi ha una carta que esdevé catàrtica. I un fet social (que per a la majoria de les persones seria un tràgic succés més i que, en realitat, és cabdal en aquesta situació).

El dramaturg Guillem Clua és un mestre acaronant les emocions i els sentiments. Ho fa amb la generositat d’exposar els seus sentiments i l’ofici de saber emocionar evitant l’excés, com si fos un ceramista que va traient tot el que sobra d’una peça i la deixa despullada, tensa, sorprenent en els canvis de volums si es gira l’objecte. Clua torna a tractar la incomprensió de la societat per l’homosexualitat: no és suficient l’aparent victòria legal, sinó que cal celebrar-la com a demostració de llibertat universal. En el melodrama hi ha tocs de comèdia imprescindible perquè els personatges, els actors i el públic agafin una alenada d’aire per tornar a bussejar pel record i el dolor de la història. Ben diferent, doncs, del to de comèdia romàntica dels Smiley (Smiley. Una història d’amor i Smiley, després de l’amor). Retorna a l’amargor de Marburg.L’obra procura entendre i empatitzar. Té l’encert de la proporció i una interpretació emocional, que prefereix plorar cap endins que no pas estripar l’ànima amb una batalla campal de retrets.