Gola i nus

L’univers, a mig camí de la veritat i de la ficció, remet a la celebrada autoficció de Sergio Blanco (Memento mori, o la celebración de la muerte). Algunes parts de la intimitat s’exposen cruament a escena i es barregen amb fragments que per força han de ser ficció. L’autoficció és la fórmula per il·lustrar una buidor, una desesperança juvenil que pren forma de suïcidi, o de cremar contenidors, o de permetre que Netflix o un concurs televisiu condicionin el físic i, fins i tot, la personalitat.

Era qüestió de temps que Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar es trobessin a l’escenari. Mestanza és una de les fundadores de The Mamzelles (Mafia); Cuéllar, de José y sus Hermanas (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos). Tots dos han tingut una carrera paral·lela als grups de referència i, sovint, posant el cos i la, seva infància a escena, (Pocahontas, de Mestanza, o Livalone, de Cuéllar). I sí, tots dos han fet carrera a Mercado Central, rodada a Madrid. Per això, encara que la peripècia paral·lela que es narra en un díptic se situa al Raval l’expliquen en castellà, tot esquitxant-hi rèpliques amb la família en català.

Lacrimosa entona un estrany cant romàntic, una certa seducció pel suïcidi. Davant de la invisibilitat de les morts per voluntat pròpia, ells en fan una oda a la llibertat de deixar d’existir: no es pot triar el com i el dia de naixement, però sí el de la mort. No va finir igual Sèneca que Kurt Cobain o Robin Williams. Més enllà de fer una mena d’apologia del suïcidi, els dos personactors fan un viatge cap al seu final. Com va ser, o com podria haver estat. El resultat ha estat haver intentat sobreviure en una societat que els ha encimbellat a la glòria i alhora els ha menystingut com a éssers insignificants.