Xarim, des de dintre

Les convencions no funcionen amb Xarim Aresté (Flix, 1983), un creador visceral i compulsiu, que emana música. Des que l’exlíder de Very Pomelo va debutar en solitari amb Lladregots (2013) no ha parat de publicar discos: comptabilitzem set àlbums, inclòs algun de doble, i un parell d’EP, però en realitat això és només la punta de l’iceberg: “La majoria de coses que he fet no les he publicat. Tinc dos discos més esperant –un dels quals és un disc doble de música instrumental– i d’altres que no tinc cap urgència per donar a conèixer.” Parla de discos, però en realitat, quan crea música, Aresté no pensa “en el disc com a format”. “És com si entres en una mica i trobes una veta que, d’entrada, no saps si serà d’un metre o d’un quilòmetre. Hi ha moltes vetes que no he publicat encara.” I tot seguit canvia de símil: “Tinc espasmes i, de cada espasme, en faig alguna cosa, fins que aplego una col·lecció d’espasmes: primer tinc cinquanta cançons, que després queden reduïdes a vint i, després, a deu. I així puc estar treballant durant tot un any, fent una escultura, sense saber ben bé què en sortirà.”

La seva última escultura es titula Ses entranyes (RGB Suports), un disc format per onze noves cançons que sumen uns 38 minuts de música, elaborada en bona part en directe a l’estudi de gravació, amb la implicació absoluta dels músics de la seva banda i l’esperit improvisador del jazz, sense que això sigui jazz, ni de bon tros. “Després d’un any de preparació, també espiritual, fins que vaig arribar a l’estudi no tenia pràcticament res, només les maquetes i prou, també perquè sempre deixo molt espai en blanc per tal que el moment l’ompli: no vull que tot sigui programat i robòtic, m’agrada que els arranjaments vagin sortint mentre anem tocant i buscant la bellesa de la cançó”, explica el cantant i guitarrista. El resultat és un disc gravat en només un dia i mig, “amb alguns retocs posteriors”, però deixant moltes imperfeccions ben visibles o audibles. “La imperfecció és bàsica, perquè si esquives l’error no aniràs enlloc.” Va estar molt ben acompanyat en aquesta aventura per músics fidels com ara el teclista Ricard Sohn i el trompetista Pep Garau, amb ell des de l’època del Pomelo. Estem parlant d’un sextet de guitarra, piano/orgue, bateria, contrabaix, trombó i trompeta, amb el qual Aresté presentarà en directe Ses entranyes, avui a l’ Auditori Barradas de l’Hospitalet de Llobregat (20 h), dins del festival Barnasants, i el divendres 25 de març al teatre del centre cívic de Sant Narcís de Girona, en un programa doble compartit amb Joana Serrat, dins del Black Music Festival .

El més curiós de tot és que aquest músic apassionat t’acabi dient que “les lletres són el més important”. A diferència de la música, a la qual va acabar de donar forma amb la banda, Aresté va arribar a l’estudi amb les lletres completament enllestides. “Cada cop soc més conscient del poder del llenguatge, perquè crec que ara és més important que mai llançar un missatge des del cor, perquè a tot arreu on mires només veus publicitat i propaganda. Per a mi, l’amor, el cosmos i la música són tres formes de la mateixa cosa, amb una dimensió sagrada, i per això les paraules de les cançons em venen de dintre, de les entranyes.” I hi afegeix: “La música ha perdut poesia i ha passat a ser una eina de distracció. Trobo a faltar Bon Marley i John Lennon.” Més que músic, ja creador total, Xarim Aresté també pinta –són seves les portades de Mercuri i Venus– i publicarà al setembre la seva primera novel·la, que serà el seu tercer llibre.