Una bufetada al gran cinema

La bufe­tada lite­ral de Will Smith a Chris Rock, des­ti­nada a con­ver­tir-se en el fet més comen­tat de la 94 edició dels Oscar, tapa aque­lla de simbòlica que els mem­bres de l’Acadèmia de Hollywood han cla­vat a films que encar­nen el gran cinema. Sem­blava difícil que Drive my car pogués repe­tir l’èxit de Paràsits: la immensa obra del japonès Ryu­suke Hama­guchi, ins­pi­rada en un conte de Murakami i en l’huma­nisme impe­ri­ble de Thèkhov, no està con­ce­buda amb l’habi­li­tat tru­cu­lenta amb què el coreà Bong Joon-ho va fer mos­se­gar l’ham, de manera que se supo­sava que s’hau­ria de con­for­mar amb l’Oscar a la millor pel·lícula en llen­gua no anglesa. Entre les nomi­na­des, però, hi havia tres pro­pos­tes queen certa manera assu­mei­xen el millor lle­gat del mateix cinema de Hollywood, però cap­gi­rant-lo des d’una con­cepció i una sen­si­bi­li­tat moral moder­nes: West Side story, Lico­rice Pizza i El poder del perro, que, de manera res­pec­tiva, revi­sen la tra­dició del musi­cal, la comèdia romàntica i el wes­tern.

Dei­xa­rem de banda Lico­rice Pizza, una encan­ta­dora pel·lícula de Paul Tho­mas Ander­son que ja sem­blava des­car­tada, per cen­trar-nos en el rebuig de les altres dues. Pel que fa a la de Spi­el­berg, un fracàs a taqui­lla, va ser rebuda des de la seva mateixa ges­tació amb el pre­ju­dici que apor­ta­ria un remake inne­ces­sari d’una pel·lícula mítica. Ni tan sols un remake, sinó una nova versió del musi­cal tea­tral estre­nat a Bro­adway el 1957. Amb la inter­venció fona­men­tal del dra­ma­turg Tony Kush­ner, la nova versió cine­ma­togràfica aporta una revisió de l’obra ori­gi­nal amb una mirada femi­nista (fins i tot queer) men­tre inci­deix en la gen­tri­fi­cació que du a expul­sar de l’Upper West Side de Nova York comu­ni­tats que es bara­llen inútil­ment pel ter­ri­tori. Però, a més, Spi­el­berg des­plega una esplen­dor cine­ma­togràfica amb una gran ener­gia, a la setan­tena, i la savi­esa acu­mu­lada com a direc­tor. No ha impor­tat. Aquest West Side story, tan injus­ta­ment bes­can­tat, només s’ha endut l’Oscar a la millor actriu de repar­ti­ment con­ce­dit a Ari­ana DeBose, cer­ta­ment espec­ta­cu­lar fent d’Anita, el per­so­natge amb el qual, per cert, Rita Moreno va gua­nyar el mateix premi inter­pre­tant-lo en la pri­mera adap­tació cine­ma­togràfica diri­gida l’any 1961 per Wise i Rob­bins.

Encara és més escan­dalós el menys­preu a El poder del perro, pel·lícula que, en anun­ciar-se les nomi­na­ci­ons, par­tia com a favo­rita en aspi­rar a dotze esta­tu­e­tes, a més d’haver tri­om­fat als Glo­bus d’Or i els Bafta. Aquest menys­preu sem­bla emmas­ca­rar-se amb l’Oscar a la millor direcció lliu­rat a Jane Cam­pion, nomi­nada fa 30 anys per El piano i que, com es vol des­ta­car, és la ter­cera dona a gua­nyar tal premi, després de Katryn Bige­llow (2010) i Chloé Zhao, la tri­om­fa­dora de l’any pas­sat amb Nomad­land. L’acció d’El poder del perro, basada en la novel·la de Tho­mas Savage, se situa l’any 1925, de manera que és un post wes­tern ambi­en­tat dècades després de l’època en què trans­corre bona part del gènere. El seu esce­nari prin­ci­pal és un ranxo de Mon­tana, pro­pi­e­tat de dos ger­mans antagònics: Phil (impo­nent i sor­pre­nent Bene­dict Cum­ber­batch) és tan ele­gant i culte com bru­tal, i George, que, assu­mit per l’esplèndid Jesse Ple­mons, és tran­quil i dis­cret. Aquest ranxo és un món d’homes esquinçat quan George es casa amb una vídua (Kirs­ten Dunst). Amb ella, arriba al ranxo el seu fill, un noi apa­rent­ment fràgil i efe­mi­nat, encar­nat per un inqui­e­tant Kodi Smith-McP­hee, que és objecte de burla. Phil no suporta la presència d’una dona al ranxo i, en prin­cipi, tam­poc la del noi, però aquest li des­perta una pulsió homo­se­xual ama­gada amb la seva homofòbia. És així que Cam­pion es lliura amb con­vicció (i la seva gran­desa com a cine­asta) a la des­trucció d’un ordre patri­ar­cal.

Hi ha alguna cosa trans­gres­sora i per­tor­ba­dora en El poder del perro que pot­ser ha dut a rebut­jar-la. Pot sem­blar una anècdota, però és comenta que unes decla­ra­ci­ons de l’actor Sam Elli­ott (dient que Cam­pion no sap res del wes­tern i que és indig­nant tanta al·lusió a l’homo­se­xu­a­li­tat) van obrir la caixa dels trons homòfobs en con­tra d’El poder del perro. Pot­ser és massa sim­ple, aquesta expli­cació, però el cas és que, en els dar­rers dies, ja es per­fi­lava que CODA podia donar la sor­presa. Empa­rada per Sun­dance, CODA (Los soni­dos del silen­cio) és, al cap­da­vall, una pel·lícula benin­ten­ci­o­nada que ho posa tot per agra­dar. Remake de la fran­cesa La família Bélier (Eric Lar­ti­gau, 2014), explica la història d’una jove que no només és l’única amb oïda en una família de sords, sinó que canta mera­ve­llo­sa­ment. La direc­tora Sian Heder (amb el premi al millor guió adap­tat, rati­fica el reco­nei­xe­ment a les dones cine­as­tes) ho ambi­enta en un lloc de la costa de Mas­sac­hu­setts, on la família regeix un negoci de pesca. Són els EUA sense pro­tecció social, on les famílies humils viuen des­em­pa­ra­des, però, a mesura del film, una jove abne­gada va impo­sant, amb esforç, el seu talent. És així que, jugant a la com­plaença, CODA ha aca­bat tri­om­fant (gua­nyant tres pre­mis, inclòs el gros) men­tre que tots els pre­mis tècnics han recai­gut en la gran­di­loqüència i l’arti­fi­ci­o­si­tat de Dune, amb la qual Denis Ville­neuve ha vol­gut esme­nar la plana a l’adap­tació que, l’any 1984, el gran David Lynch va fer de la novel·la de Frank Her­bert. D’altra banda, després de la bufe­tada, Will Smith va plo­rar en rebre un dis­cu­ti­ble premi al millor actor (en lloc de fer-ho Cum­ber­batch) i l’excel·lent Jes­sica Chas­tain va ser reco­ne­guda, final­ment, per una actu­ació que deu molt al maqui­llatge i la per­ru­que­ria.