Mares invisibles

L’Emma, a prop de la quarantena, està embarassada de vuit mesos, a punt de ser mare monoparental, quan el fill mor de cop. Ho tenia tot preparat: el nom (Max), l’habitació del nen, la roba, les joguines... i totes les il·lusions. La Jhanet ha estat criada per l’àvia a Bolívia perquè la mare va emigrar a Europa per treballar en el servei domèstic. Té quinze anys i decideix viatjar a Barcelona per veure la mare que tant necessita i que pràcticament no coneix, però es trobarà una persona vella, pobra i cansada amb qui no s’identifica. La Natalka és ucraïnesa i insegura, i se sent molt desprotegida sense familiars propers. Viu atrapada en una relació abusiva amb un home violent que la pressiona perquè faci de ventre de lloguer sense que ella n’estigui convençuda. Ho fa i la parella irlandesa que l’ha contractat rebutja el futur fill perquè té síndrome de Down. Ella viatja a Barcelona, a casa d’una tieta, per decidir què fa amb la seva vida.

Aquestes són les tres dones protagonistes de Les altres mares (Columna), la cinquena novel·la de Laia Aguilar. Tres històries que al final coincidiran en una sola trama amb un final esperançador.

L’editora Glòria Gasch comenta la progressió d’Aguilar, que, venint del món del guió, va debutar en novel·la el 2016 guanyant el premi Carlemany amb Wolfgang. També va publicar una continuació d’aquesta obra i Juno, totes tres juvenils, abans de guanyar el premi Josep Pla del 2020 amb Pluja d’estels. “Tot i ser un any maleït, se’n van vendre 15.000 exemplars i va funcionar molt bé pel boca-orella, com sempre ha passat amb les seves obres.” “La Laia sempre ens emociona i ens sacseja, amb una prosa transparent, visual i alhora intimista”, afegeix Gasch, abans de dir que han fet un tiratge de 20.000 exemplars.

Laia Aguilar fa uns anys que ha deixat el món del guió per dedicar-se a la novel·la i a donar classes d’escriptura. Defineix aquesta novel·la com de “maternitats no reconegudes”. “Vull pensar que no he explicat una història per a dones, que és per a tothom”, afirma.

“La primera història, la de l’Emma, la vaig començar a escriure fa anys, abans de Pluja d’estels, i parteix del cas real d’una molt bona amiga meva”, però se li feia feixuga, li faltava alguna cosa: les altres dues històries, basades en fets reals, tot i que amb molta ficció. Amb la història de l’Emma, Aguilar vol mostrar com la societat imposa silenci. “No es deixa fer de manera natural el dol perinatal, l’entorn recomana l’oblit, i la mare no vol oblidar el seu fill.”

En el cas de la mare i la filla bolivianes hi ha un tema afegit que és millor no comentar, però l’autora mostra un conflicte d’emocions creuades. I en el cas de la jove ucraïnesa, “avui, malauradament, d’actualitat”, ha volgut denunciar “la bestiesa dels contractes que estipulen que els pares poden renunciar a la criatura si té una tara”, afegit al fet dels possibles vincles emocionals que la mare de lloguer pot establir amb el nadó, tot i que genèticament no comparteixin res.

“He volgut fer un homenatge a aquestes mares invisibilitzades”, afirma Laia Aguilar, que també parla “molt de les desigualtats entre rics i pobres”.

Sobre l’estil, Aguilar ho té clar. “M’agrada tendir a l’oralitat, sense obligar-me a ser políticament correcta; que la meva narrativa sigui molt visual és influència de quan era guionista.” “He intentat que en tot moment hi hagués molta tendresa”, afegeix, abans de recitar els versos d’Esteve Plantada que obren el llibre: “No existeix més desig / que el blau, tan pur, / de no haver-te tingut.”