Lluitadores i heroïnes de la Marvel?

Lola Arias dona forma teatral a reportatges documentals. Ho va fer amb Campo minado (ajuntant excombatents dels dos bàndols de les Malvines per plorar les víctimes respectives) i ho repeteix ara, provant de sumar les formes més diverses de la maternitat. Són lluitadoris (per no arraconar cap gènere) però potser no cal vestir-los com les heroïnes de la Marvel. Perquè el seu desig és el més bestial i primitiu de tots: voler tenir (o no) descendència pròpia (o no).

El catàleg de testimonis són de reportatge periodístic: va des de la no-maternitat (la que reivindica no voler ser mare)fins a les que ho han fet a partir de l’adopció, la gestació subrogada o de parts naturals en una casa ocupa després del suplici de dos avortaments en una Espanya que feia els ulls grossos amb un dret vital. En el fons,Lengua madre fa un cant a estimar la diversitat i respectar la seva opinió. La peça toca aspectes que es confronten. Viuen el mateix racisme el nen adoptat en família blanca que la filla de mare negra, tot i que tots dos tinguin la mateixa nacionalitat? És ètica la subrogació o suposa un abús capitalista dels cossos de les dones?

El treball es mostra pla i diàfan com un aparador. Amb les contradiccions de l’educació sexual de la infància i la reivindicació de la maduresa. Arias hi posa rock, hi posa ironia, i hi posa denúncia. I sobretot les deixa parlar. Són testimonis que s’adrecen al púbic majoritàriament. S’exposen i juguen a l’autorepresentació. El problema d’aquest format, quan es fa sobre fets convencionals de la vida, és que es presenta en forma dels que se salten la norma: dona altaveu al seu discurs valent però alhora els demostra que estan fora del sistema. La normalitzaria si hi hagués integrat la maternitat heterosexual (la majoritària) com una més.