Elogis sense fronteres
Crítics de grans mitjans internacionals mostren entusiasme amb ‘Alcarràs’
“La pel·lícula de Carla Simon sobre una granja en declivi és la prova que la ficció és de vegades la manera més poderosa de descobrir la veritat”, escriu el crític Tim Robey al rotatiu londinenc The Telegraph, i conclou: “Aconsegueix un domini lleuger i improvisat, un control impecable del to i un quadre greu però il·luminat pel sol en un final [...] que mai oblidaré”. Tim Robey ha puntuat la pel·lícula Alcarràs amb un 100, la màxima puntuació, i el seu entusiasme el porta fins i tot a trobar-li punts en comú amb un gran clàssic: “Estranyament em va recordar El padrí en diverses coses: tracta de la forta credibilitat de l’arbre genealògic, d’aquest destí que uneix i separa en un estira-i-arronsa punyent.”
El crític de The Telegraph és el més entusiasta de tots, però el portal Metascore, que valora films de tot el món a partir de les notes de crítics dels més prestigiosos mitjans anglosaxons, li atorga una mitjana molt alta, de 87 sobre 100, calculada a partir de set crítiques (El padrí és una de les poques que té una mitjana de 100 en aquest portal). Guy Lodge és crític de Variety, la publicació especialitzada en cinema més important dels EUA. Atorga a Alcarràs un 90, i li dedica frases com: “La pel·lícula equilibra una consciència política punyent amb un drama domèstic observat amb tendresa” o “una família de pagesos s’enfronta al canvi en un conjunt dramàtic ben observat i ricament habitat.”
Cita de Txèkhov
La revista de cinema britànica Screen publica una crítica de Fionnuala Halligan, que la puntua amb 90 i escriu: “Una contemplació profundament autèntica i commovedora de la fragilitat de la família i, de nou, de la infància.” I hi afegeix, més endavant: “Ofereix un tendre retrat d’una xarxa familiar extensa i profundament amorosa que comença a enfonsar-se quan s’enfronta a la pèrdua de les seves arrels.”
Els rotatius francesos encara no han publicat crítiques específiques d’Alcarràs, però les cròniques de la Berlinale també revelen entusiasme. Sandra Onana, de Libération, escriu: “Una crònica solar sobre l’enfonsament de l’economia rural a la magnífica regió d’arbres fruiters que dona nom a la pel·lícula, on tres generacions de la mateixa família hi viuen un darrer estiu de collir abans d’haver d’abdicar la seva terra.”
La crònica del palmarès de la Berlinale de l’agència France Press, publicada pels rotatius francesos Le Figaro i Le Monde, destacava que “el repartiment d’actors no professionals està filmat amb molta tendresa” i que “la pel·lícula es mostra alhora commovedora i profunda amb els temes de la modernització forçada del camp o el conflicte entre economia i ecologia.”
La connexió entre els pagesos del Segrià i el neorealisme italià
“El meu referent més gran és el neorealisme italià”, diu Carla Simón (Barcelona, 1986). Amb aquesta inspiració cinematogràfica i la lupa posada en la seva pròpia vida, família i entorn, la cineasta ha començat a bastir una carrera que ningú sap on pot arribar. Estiu 1993 va guanyar el premi a la millor opera prima de la Berlinale del 2017. El mateix festival ha distingit Alcarràs amb l’Os d’Or. Feia dècades que cap film estatal no s’enduia el màxim guardó en algun dels grans festivals internacionals (Canes, Berlín i Venècia). No és estrany que la directora digui de Berlín que és la seva “casa del cinema”. Pel·lícules com Alcarràs són la casa de tots: gent d’arreu del món s’emociona i empatitza amb els protagonistes, una família de pagesos del Segrià.
