Pagesos que són eterns

Abans del feno­men Alcarràs, Chris­tophe Far­na­rier ens va delec­tar fa anys amb un cant d’amor a aquest ofici mil·lenari de la page­sia. Con­cre­ta­ment, el cine­asta mar­sellès –que és un més del Pla de l’Estany de fa temps– va ofe­rir un retrat cre­pus­cu­lar d’un pas­tor trans­hu­mant que ja per­tany al nos­tre ima­gi­nari col·lec­tiu: Joan Pipa.

Han pas­sat mol­tes esta­ci­ons des d’aquell ino­bli­da­ble El somni (2008) i ara torna a repren­dre el per­so­natge per mos­trar-lo reti­rat de la trans­humància i dedi­cat al tre­ball seden­tari i quo­tidià de la granja que té a la vora de Sant Esteve de Guial­bes. A L’eter­ni­tat, film que s’estre­narà dijous al Canal 33 (22.45 h), des­co­bri­rem el pas­tor que ha dei­xat de des­plaçar-se amb el ramat i que con­viu amb la seva dona i la seva filla, la Mercè i la Teresa, aquí més pro­ta­go­nis­tes i obrint-se com fa ell a la càmera.

Com explica el mateix direc­tor, El somni, La pri­ma­vera i ara L’eter­ni­tat són tres docu­men­tals inde­pen­dents els uns dels altres però que en rea­li­tat for­men un con­junt amb els quals fa un cant d’amor a la page­sia cata­lana, que està en perill de des­a­parèixer per falta de relleu tra­di­ci­o­nal després de segles i segles d’existència.

Tre­ba­llant encara més la noció del temps fílmic, Far­na­rier ens con­vida a des­co­brir les rela­ci­ons entre les per­so­nes i els sen­ti­ments que se’n des­pre­nen, com la ten­dresa i l’ale­gria, l’estima dels pares, els res­sen­ti­ments, les inqui­e­tuds, els laments, els records del pas­sat, els remor­di­ments, la força i la feblesa, la resig­nació... Viu­rem amb ells les llar­gues hores de tre­ball amb el des­gast físic que com­porta, la repe­tició de ges­tos ances­trals arre­lats a través de les gene­ra­ci­ons com l’esqui­lada dels xais, les rela­ci­ons amb els ani­mals i amb la natura, la pre­o­cu­pació per l’eco­lo­gia, per l’evo­lució de la nos­tra soci­e­tat i els seus rep­tes de futur.

Perquè titu­lar-ho L’eter­ni­tat? El direc­tor, que torna a inci­dir a cap­tar aquest pas del temps que és cons­tant però alhora repe­ti­tiu, ho defi­neix molt bé: “Aquesta gent no viu en el pre­sent, sinó a l’eter­ni­tat, són hereus de tra­di­ci­ons que s’han anat fent des del segle XIX i encara que el món es trans­formi ells les con­ti­nuen fent.” L’Eter­ni­tat, com con­ti­nua des­cri­vint, és “tot un món, bell i cre­pus­cu­lar, un patri­moni cul­tu­ral a punt de des­a­parèixer, però encara viu davant la càmera. L’Eter­ni­tat forma part d’aquesta con­cepció que el lle­gat de les per­so­nes no és mate­rial, sinó espi­ri­tual, i tots for­men part d’aquesta cadena, des dels nos­tres avant pas­sats fins al dia d’avui”.