Cultura

SEBASTIÀ PORTELL

President de l'AELC, impulsa un seminari sobre autores tealtrals del segle XX

“Avui, ens interessen les autores teatrals del XX”

Cal que els autors donin permís perquè es pengin les seves obres teatrals en les plataformes digitals dels teatres. Ara no se’ls ho pregunta
Un premi a la trajectòria que mor [referint-se al Margarida Xirgu, que guardonava actrius des del 1972] és un fracàs col·lectiu

Sebastià Portell (ses Salines, Mallorca, 1992) és el president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i l’impulsor del seminari Clàssiques. Per una relectura de les autores dramàtiques patrimonials. Es constata que falta donar llum a autores del segle XX que costa reconèixer com a precursores de la dramatúrgia actual. Saluda optimista la salut de les col·leccions d’edicions teatrals i que la col·laboració entre el Principat, el País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya del Nord es va enfortint. És imprescindible perquè el teatre es vegi com a llengua d’ús social. Lamenta que els grans musicals hagin abandonat, per ara, el català. Disfruta de les converses calmades.

El seminari (que es fa dilluns vinent a l’Institut del Teatre) reivindica un grup d’autores. Això ja ho va fer l’Epicentre Pioneres del TNC 2019/20, no?
En aquests seminaris proposem espais de trobada per facilitar el debat, entre socis escriptors i qualsevol persona interessada sobre el tema. En les tres primeres edicions es va dedicar a parlar de teatre com a gènere literari; què passaria amb l’escriptura dramàtica durant i després de la covid, i l’any passat vam parlar de teatre i salut mental. Dilluns ens dedicarem a parlar d’autores de teatre dones que ja no hi són, principalment del segle XX. Ens vam inspirar en aquell programa del TNC, però no només. També inspirant-nos en una recuperació que està havent-hi de llegat d’autores de literatura catalana des de tots els àmbits, no només la teatral. Considerem que és responsabilitat de les entitats rellegir-les i posar-les en el seu context. Això enllaça amb un dels objectius de l’AELC de poder reconèixer autores que en la seva època potser no van ser llegides com es mereixien. Per això, al nostre web hi ha el repositori més gran de pàgines d’autors de literatura catalana, que ha de servir per omplir buits i reparar greuges històrics d’autores que no hi eren. Ens interessa que des d’una conversa viva, en directe, es generi contingut i figuri un mapa que situï aquestes autores. Els continguts del seminari també es recolliran en un quadern divulgatiu, una publicació no venal, que s’ofereix en paper i digitalment, que reculli els punts de vista de tothom.
De tot el ventall a recuperar, se centren en Víctor Català, Rosa Maria Arquimbau, Mercè Rodoreda i Maria Aurèlia Capmany. Amb quin criteri?
Vam triar-les perquè són autores de les quals, recentment, s’ha recuperat l’obra dramàtica. I, si no s’ha recuperat darrerament com la Campany, que fossin autores reconegudes com a autores teatrals. Després de fer la tria, ens vam adonar que, les quatre, eren del Principat. I des de l’AELC, que tenim visió dels Països Catalans, vam considerar necessari que en la taula rodona final es tractés la situació. I comparar els contextos en cada territori i com aquestes han influït en la creació i recepció crítica de les autores en cada espai. Per això, analitzarem les dificultats de les autores de les Illes Balears, el País Valencià i la Catalunya del Nord per tenir una trajectòria més continuada i més reconeguda.
Les tenen detectades. Posi’m un exemple de per què no van transcendir.
La qüestió no és tant parlar de noms, sinó de conjuntures. Vam veure que era difícil parlar d’un nom de referència, perquè no tenen una llarga trajectòria. Per exemple, de les Illes hi ha Margalida Estelrich. I al País Valencià trobàvem autores vinculades a la literatura popular als sainets.
Tradicionalment, s’ha optat sovint per fer adaptacions a l’escena de novel·les, perquè no hi ha prou fons conegut de les autores teatrals. És el cas de Rodoreda (La plaça del diamant) i Víctor Català (Solitud), per citar dos casos. Van escriure teatre atentes per divulgar el seu món o escrivien més preocupades per explicar bé el seu món interior, sense tenir gaire en compte el públic potencial?
Hauríem de parlar de cada cas i de cada trajectòria. Rosa Maria Arquimbau sí que va ser una autora altament popular al seu moment i, per tant, escrivia per a un públic ampli. En el cas de Capmany, també escrivia des d’una consciència semblant a la de Pedrolo: hi havia un públic teatral i calia oferir-los obres en català. En canvi, el cas de Rodoreda és diferent perquè estava allunyada de la representació teatral final perquè estava a l’exili en un context històric de dictadura. Sobre Víctor Català és més sorprenent i clama el cel. Que es posés un pseudònim és arran de la reacció en guanyar els Jocs Florals d’Olot amb la seva obra teatral més coneguda: La infanticida. No es deuria sentir impulsada a escriure teatre arran d’aquesta experiència. D’això, també en volem parlar: aquests conflictes poden haver intervingut en la trajectòria de les autores pel component de gènere.
Com hem de dir-li, avui, Víctor Català o Caterina Albert? Ja se sap que és el seu pseudònim. Però potser ja no cal.
La majoria d’expertes sobre l’obra de Víctor Català defensen el respecte sobre el seu pseudònim, com en qualsevol escriptor més enllà del seu gènere. Sobretot, perquè tots sabem que Víctor Català era Caterina Albert. Sí que cal parlar d’ella, en la seva trajectòria personal, com a Caterina Albert però, quan parlem d’una obra signada, mantinguem com la va signar. Si fos desconegut, hauríem de mirar que es conegués la seva identitat. Però això ja està resolt des dels anys vuitanta-noranta amb molta labor crítica. De fet, quan ella escrivia ja era sabut. Potser no tant popularment, però sí entre els integrants de la literatura catalana.
Sovint, la professió d’escriure s’assolia en famílies benestants: perquè havien viatjat i coneixien altres tradicions i idiomes i perquè tenien una vida econòmica solvent.
Tant Rodoreda com Arquimbau i Capmany no van escriure des d’una comoditat econòmica. Sí que és cert que Capmany va viure en una casa privilegiada, perquè eren extremadament cultes, però eren menestrals. Ella deia que el que l’havia salvada intel·lectualment va ser escolaritzar-se a l’Institut-Escola, creat durant la República, a la Ciutadella. Això la va convertir en l’activista d’esquerres que va ser sempre. Rodoreda és similar. Va tenir sempre idealitzats els anys de la República i va créixer en una família culta però no era extremadament benestant. Cap de les quatre escriu per a un públic burgès, sinó per a una Catalunya àmplia. De la que podríem esperar textos més burgesos és Víctor Català per la seva condició de terratinent. I, en canvi, és on trobem els textos més punyents des del punt de vista social. La infanticida és un clar exemple de denúncia del patriarcat i de l’alienació de salut mental, un debat que ni s’havia començat a tenir. Poso en dubte que una condició social impliqui un tipus de literatura; en tot cas, en la seva obra, no ho he sabut trobar.
En la tria, hi ha diverses generacions. Rodoreda va col·laborar a l’Institució de les Lletres Catalanes, mentre Capmany assistia d’alumna a l’Institut-Escola. La dictadura va trencar una tendència i, possiblement, la dramatúrgia d’autores se’n deuria ressentir més, en ser més vulnerable.
Exacte. El component de gènere hi era molt present. La guerra i la dictadura van propiciar un trencament estructural en la literatura catalana. Hi ha hagut un desconeixement de les autores que ens han precedit, ni tan sols quina recepció havien tingut. Per a Rodoreda no era el mateix sentir parlar de Guimerà o de Víctor Català, que amb prou feines s’havia representat. I que no era considerada com a autora teatral. Ha hagut de passat un segle perquè sigui considerada un bona dramaturga. Volem revalorar el patrimoni que tenim amb aquest seminari.
Fins a quin punt les obres d’aquestes autores són conegudes per les autories d’avui? Es pot veure algun referent de la Capmany en obres de Marta Buchaca o Cristina Clemente, per exemple?
Capmany és força llegida avui, però com a narradora i intel·lectual. La banda de la dramatúrgia ha quedat més deixada de banda. Per això l’hem volgut incloure al seminari. Les altres sí que poden haver tingut més influència en la dramatúrgia contemporània. Tot i així, mai és prou. Recordem poc que vivim en un sistema literari cultural colonitzat lingüísticament, però no només. També ens arriben elements que ens volen ser suggerits com a centrals i com a nostres. Crec que és important dialogar amb qualsevol referent que ens interessi, vingui de la cultura que vingui, però hem de recordar que la nostra pròpia cultura ha estat menyspreada. Des de l’AELC tenim l’objectiu de posar en relleu els autors que ens han precedit, no perquè siguin nostres, sinó perquè són bons. I esperem que això contribueixi (com ara l’impuls del TNC amb Pioneres o la iniciativa de Les nostres escriptores , d’una associació cultural d’Elx que les posa en relleu cada 8-M) a divulgar-les. Reprenem una iniciativa que ja va tenir lloc cap als anys vuitanta, per crear contingut crític: A part de saber que van existir, hem de poder demostrar que el que van escriure, avui, també ens interessa.
L’ús social del català al teatre és prou preponderant pel que fa a títols, tot i que no en els musicals de gran format, quan fa dècades de la normalització lingüística dels anys vuitanta.
El millor que pot fer el teatre pel català és interessar el públic. Proposar muntatges amb què els espectadors s’identifiquin, que facin venir ganes de parlar-lo. El teatre en català no és només per als que el tenen com a primera llengua, també ha d’interessar als que el puguin adoptar perquè veuen que és una llengua de referència i de cultura; de totes les cultures, des de l’alta cultura fins a la popular i de masses. Tenim feina a fer. Hi ha una necessitat de reconnectar. Ara hi ha aquest debat sobre per què hi ha tantes platees mig buides als grans teatres de Barcelona. Diria que no està passant en aquesta magnitud al País Valencià i a les Illes. Però això seria obrir un altre debat. Per respondre a aquesta mancança cal una certa empatia i preocupació pel que pot interessar al públic. En un dels nostres seminaris, Jordi Casanovas en parlava molt. Diu que el teatre ha de tenir l’espectador, i no pas l’autor, com a centre. Un afer urgentíssim és que el teatre musical de gran format recuperi el català. Per què no val ara, si va funcionar als anys vuitanta...
Potser ara ja ningú es queixa de les dades que rebia Dagoll Dagom per fer aquestes propostes. Ara, quan ho ha deixat de fer, ens hem trobat orfes. Ningú s’hi ha atrevit encara. La Xarxa Alcover és una estructura que prova de transitar produccions entre tots els territoris de parla catalana. Estem molt d’esquena els teatres d’uns a altres.
El que la Xarxa Alcover encara no ha resolt es va resolent a través de projectes més personals. Per exemple, l’acord entre el TNC i els teatres de València per fer coproduccions. O la coproducció del Principal de Palma amb la Sala Beckett. I la pròxima temporada, en principi, també hi haurà una col·laboració entre el TNC i les Illes. És rellevant. O la relació d’Iguana Teatre de les Illes amb el Lliure. Ara, jo mateix, com a autor dramàtic, m’he trobat amb grans dificultats per travessar el Mediterrani. I encara és més difícil anar al País Valencià.
Per què és més difícil anar de les Illes al País Valencià?
Per una qüestió lingüística. Hi ha un problema de disglòssia a la cartellera. En una ponència amb Estudis Escènics de l’octubre a l’Institut del Teatre, que també hi vam col·laborar, hi va haver una estudiosa del País Valencià que va fer una anàlisi quantitativa i qualitativa. La conclusió era que el públic catalanoparlant no tenia pràcticament possibilitat de veure determinades obres. O obres comercials vingudes del Principat (no tant de les Illes) que es feien en català a Barcelona, a València s’oferien en castellà.
Quina és la salut del teatre a les Illes, avui? El Teatre Principal de Palma és la referència però té un àmbit molt reduït per fer funcions, no?
Pel que fa a l’estructura, està millor que mai. Hi ha molta col·laboració entre els teatres. S’ha recuperat el Teatre de Ciutadella. El de Manacor es manté com un dels pols històrics, que ja ho era fins i tot en les èpoques més fosques quan el teatre català no es tenia gaire en compte, i recentment s’ha obert el teatre d’Inca, un gran equipament. I està tenint una bona resposta de públic. El Teatre Principal ha iniciat una xarxa de residències amb els petits i mitjans teatres de les Illes per convidar dramaturgs i el Principal munta la xarxa i els fons econòmics. En l’àmbit creatiu, també, perquè estem més ben reconeguts internacionalment. Mai en la història del teatre a les Illes hi havia hagut tantes traduccions a altres llengües. Marta Barceló, per exemple, té Abans que arribi l’alemany a cinc o sis llengües. I té produccions a Alemanya, a Grècia... Barceló té un recorregut homologable a una autoria europea. És una molt bona notícia.
També hi ha una època prou feliç en el sector editorial pel que fa a les col·leccions de teatre.
Hi ha una intercomunicació fluida entre els territoris de parla catalana. I es troben autors illencs o valencians en editorials de Catalunya, també n’hi ha del Principat en editorials valencianes o illenques. Si les editorials decideixen tornar a publicar teatre, deu voler dir que esperen que aquest consum es normalitzi. I és curiós perquè això no ve impulsat per cap mena d’ajut d’iniciativa institucional.
L’impuls del TNC hi ha fet molt, no?
Però em referia a entitats com la Institució de les Lletres Catalanes que ara han obert una línia per promocionar la novel·la gràfica en català, i es preveu un boom que és molt convenient. Però, de teatre, no hi ha hagut aquesta línia. En tot cas, el que s’ha fet és vinculat a la programació d’un teatre.
Quin és el cavall de batalla de l’AELC, a hores d’ara?
L’objectiu central és defensar la literatura catalana i promoure-la en tots els àmbits. Representem 1.650 autors dels Països Catalans. Ara en volem treure profit i fer que es noti que tots els territoris de parla catalana s’entenen. Hi ha petits èxits que ho demostren, com ara el centenari de Joan Fuster. Cadascú té el seu comissari propi, però s’han coordinat. És possible que les institucions treballin conjuntament. I estan treballant amb projectes comuns, que no es poden revelar, però que seran sonats. Serà un precedent històric que fins ara mai s’ha produït.
Internacionalitzar una llengua també li dona més valor social, no?
La traducció no és només una dignificació, una referència. Ara constatem que de les traduccions se’n pot viure. Hi ha autors que troben públic real, nombrós a l’àmbit internacional, com ara Irene Solà, Jaume Cabré, Maria Barbal, Quim Monzó... Des de l’associació no aspirem a la supervivència dels escriptors, sinó a viure dignament del nostre ofici. Ara hem posat en marxa una campanya d’enviament de contractes que ens els facilitin (favorables o millorables) perquè el nostre advocat especialitzat en drets d’autor iniciarà un estudi i a partir d’aquí negociarem amb el Gremi d’Editors que es respectin els aspectes més contractuals. També hem de negociar els drets d’autor de les representacions teatrals.
Però aquests drets ja estan assumits de fa anys, no?
Diferenciem dos tipus de drets d’autor: els econòmics i els morals. Els econòmics corresponen al 10% de taquillatge i, en principi, no hi ha cap problema (tot i que a vegades es paguen tard, en espècies o no es paguen mai). Els morals parlen del dret a la rectificació; a la filiació (que es reconegui sempre l’autoria); a limitar el nombre de versions (quan es fa un encàrrec, el promotor pot demanar que s’allargui una escena o s’escurci una altra. I això són versions que suposen més feina. Cal un acord contractual que ho limiti.
Però l’autor sempre ha de poder decidir què vol que digui cada personatge, no?
Quan hi està d’acord, no es mira el nombre de versions. Però, a vegades, hi pot haver conflicte. Un altre repte és que diversos espais teatrals estan posant en marxa plataformes digitals. Hi pot haver autors que han escrit un text per ser representat en un teatre, en viu, i no vulguin que es pengi digitalment. Cal assegurar, com a mínim, que quan es posa en una plataforma digital té el vistiplau dels autors. Fins ara no passa.
El premi Xirgu, que reivindicava actrius des del 1972/73, està a punt de desaparèixer. Què s’hi ha de fer?
Em sembla essencial que els premis a la trajectòria existeixin. Penso en el fenomen dels premis per obra publicada (no tant la inèdita que després es publica). Un premi a la trajectòria que mor és un fracàs col·lectiu. Venim d’una trista història de minorització i els guardons d’autoestima són més necessaris que mai. Potser l’AELC no és la millor entitat que ho podria entomar però ho podria fer alguna altra entitat amb vinculació d’intèrprets.

Reivindicar la dona, des del privilegi masculí

Sebastià Portell entén que cal posar en relleu la creació en femení. Per això, correspon a les associacions i institucions fer justícia, procurant tenir en compte totes les sensibilitats. Aquest seminari s’impulsa des de l’Associació d’Escriptors però l’Institut del Teatre també s’hi ha implicat, des de l’àrea de Cultura a través de Jordi Fondevila i Carlota Subirós. “No tots som homes” preparant les jornades, matisa. Des de la cura del programa, han mirat qui ha investigat sobre aquestes autores: Julià Guillamon és l’especialista d’Arquimbau però la gran majoria són crítiques dones. En la tria, es va optar per les quatre autores perquè havien estat més estudiades: “Volíem que les quatre autores de les ponències tinguessin un corpus sòlid.” Les altres, se citaran a la taula rodona. Clàssiques. Per una relectura de les autors dramàtiques patrimonials se celebra dilluns a la tarda a l’Institut del Teatre de Barcelona.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.