Veus de dones al festival de Canes
L’alacantina Elena López Riera presenta amb èxit ‘El agua’ a la Quinzena de Realitzadors de Canes
A Elena López Riera, nascuda i crescuda a Oriola, les dones de la seva família li explicaven llegendes, com ara que si el riu s’enamorava d’una noia se l’enduia i desapareixia. A El agua, el seu primer llargmetratge presentat ahir a la Quinzena de Realitzadors de Canes, poua d’aquest imaginari transmès per abordar una família conformada per tres dones de diferents generacions: una jove adolescent (la debutant Luna Pamíes), la mare (Bárbara Lennie) i l’àvia (Nieve de Medina). Tres dones lliures estigmatitzades pels homes de la localitat com a portadores de desgràcies. López Riera posa en qüestió una mitologia que, en paraules seves dites durant el col·loqui amb el públic posterior a la projecció, transporta “la por a les dones” (sobretot si són diferents: les bruixes de sempre) i “la voluntat de controlar els seus cossos”. Potser aquestes dones senten el reclam de l’aigua amb un desig d’alliberar-se i fer la seva vida.
El film de López Riera, molt aplaudit, barreja el realisme (totes les converses entre adolescents traspuen una gran frescor) amb el fantàstic d’una manera molt suggeridora. També la ficció amb elements documentals incorporant la veu de diverses dones que aporten la seva versió de la llegenda de les dones d’aigua. Com es fa explícit al final, la idea és que les dones expliquin la seva història. Encara que la majoria de veus del cinema continuen essent masculines, és allò que va incorporant-se al cinema, com es reflecteix a la secció paral·lela Quinzena de Realitzadors, en què, a diferència de la programació oficial, hi ha una paritat total.
També a la Quinzena va presentar-se ahir el nou film de Mia Hansen-Løve, Un beau matin, que té com a protagonista absoluta una Léa Seydoux en estat de gràcia. La cineasta francesa explora el rostre sense maquillatge de l’actriu, que encarna una dona en un moment de crisi en haver d’afrontar la malaltia degenerativa del seu pare (un filòsof interpretat per l’extraordinari Pascal Greggory) i enamorar-se d’un home casat (Melvil Poupaud) que no acaba de ser clar i jugar net. Com és habitual en Mia Hansen-Løve i ho exemplifica al màxim l’excel·lent L’avenir, el to és just i tot flueix amb precisió.
Un James Gray clàssic
Pel que fa a la secció oficial a concurs, s’hi han presentat dues pel·lícules notables de naturalesa molt diferent. El nord-americà James Gray poua de manera molt profitosa de la narrativa clàssica (i de la pròpia adolescència al barri de Queens, a Nova York, en encetar-se els últims anys vuitanta) a Armageddon time. Això mentre, tenint com a referent A l’atzar, Baltasar de Robert Bresson, el polonès Jerzy Skolimowski aporta un film certament original (amb una estructura lliure i una audàcia visual que el fa fascinant) seguint el periple d’un ase un cop és alliberat d’un circ, on se suposa que és maltractat. Tanmateix, a través del recorregut de l’ase, Skolimowski mostra la violència humana, que s’aplica a la pròpia espècie i a totes les altres, de manera que l’alliberament de l’ase resta com un reflex de la hipocresia social.
Pel que fa a Armageddon time, Gray hi deixa clar que, encara que els EUA es presenti com el país de les oportunitats per a qui se les guanya o se les mereix, n’hi ha que juguen amb avantatge. El protagonista és un adolescent amb inquietuds artístiques que, com a reflex del mateix Gray, té un peu fora de camí, però que adquireix consciència que és un privilegiat en una societat classista i racista. I no és per res que aquests temps d’Armageddon, referència bíblica a l’apocalipsi, comencin amb l’elecció de Reagan com a president dels EUA.
