Arxiu d’una destrucció

Un dels films més nota­bles d’aquesta edició de Canes (Història natu­ral de la des­trucció, de l’ucraïnès Ser­gei Loz­nitsa) s’ha pro­jec­tat amb l’eti­queta de secció espe­cial, una de les múlti­ples sec­ci­ons ofi­ci­als fora de con­curs que creen la sen­sació que el fes­ti­val s’ha con­ver­tit en un mons­tre aca­pa­ra­dor que pot fer pas­sar des­a­per­ce­buts alguns dels seus con­tin­guts més valu­o­sos. El cas és que aquest docu­men­tal, cons­truït major­ment amb imat­ges rela­ti­ves als bom­bar­deigs ali­ats a les ciu­tats ale­ma­nyes al final de la Segona Guerra Mun­dial, pot­ser tam­poc no s’estre­narà en sales, però seria impor­tant que es fes visi­ble: allò que s’hi veu i que s’hi diu (amb dis­cur­sos del gene­ral Mont­go­mery, de Churc­hill, d’alts mili­tars nord-ame­ri­cans) res­sona en els temps poste­ri­ors als fets fins a arri­bar als nos­tres dies.

Sense que en faci una referència explícita ni tan sols als crèdits, Loz­nitsa no només man­lleva el títol d’un lli­bre de Sebaldt, sinó que, com ha reco­ne­gut en decla­ra­ci­ons el mateix cine­asta, el film ha tin­gut pre­sent la idea fona­men­tal que l’escrip­tor hi exposa: aquells bom­bar­deigs, que van devas­tar ciu­tats amb el pre­text de des­truir les fàbri­ques d’arma­ment i d’expe­ri­men­tar estratègies mili­tars, també van ser un crim con­tra la huma­ni­tat; tan­ma­teix, fins la població ale­ma­nya ho va voler obli­dar com una forma de des­memòria de la seva par­ti­ci­pació o com­pli­ci­tat en els crims del règim nazi. Recu­pe­rant el seu tre­ball com a docu­men­ta­lista, després d’haver-se per­dut una mica com a cine­asta en la ficció, Lonitza tre­ba­lla amb l’arxiu d’imat­ges d’una manera exem­plar a través de la recerca, de la res­tau­ració, de la sono­rit­zació i, evi­dent­ment, del mun­tatge. El seu nou film és el revers o con­tra­punt a l’ante­rior, Babi Yar, que, pre­sen­tat l’any pas­sat a Canes i con­ce­but també a través d’imat­ges d’arxiu, recorda la matança de jueus a Ucraïna per part dels ocu­pants nazis amb la col·labo­ració activa de la poli­cia ucraïnesa.

Pel que fa a la secció ofi­cial a con­curs, Mario Mar­tone ha tor­nat després de molts anys a Canes amb Nos­tal­gia, un film a propòsit del retorn d’un home a Nàpols després d’haver-ne fugit 40 anys enrere per un fet obs­cur que, de manera ine­vi­ta­ble, va emer­gint en el pre­sent. El pro­ta­go­nista (encar­nat per Pier­fran­cesco Favi­one, menys con­vin­cent que a l’extra­or­dinària Il tra­di­tore, de Bellocc­hio) va retro­bant-se amb una ciu­tat en què els joves, com ho va ser ell, són carn de la camorra de la qual un capellà, del qual es fa amic, vol sal­var-los. Malau­ra­da­ment, Mar­tone desen­vo­lupa el relat de manera sim­ple, on tot va fent-se evi­dent i pre­vi­si­ble, men­tre ni Nàpols, la seva ciu­tat, és capaç d’ins­pi­rar-lo pel que fa a les imat­ges.

També pre­sen­tada a com­pe­tició a la secció ofi­cial, Leila’s Brot­hers no jus­ti­fica ni estètica­ment ni nar­ra­ti­va­ment els seus inter­mi­na­bles 165 minuts sobre els con­flic­tes d’una família ira­ni­ana en crisi econòmica, com ho està el país: només Leila és capaç d’ima­gi­nar una solució, però els seus qua­tre ger­mans són tan estúpids com inútils men­tre que el pare s’entesta a voler ser el padrí de la comu­ni­tat a costa d’arruïnar-los. El seu direc­tor, Saeed Rous­taee, no pre­senta un Iran mar­cat per la religió, però sí per un patri­ar­cat que fa que les con­ven­ci­ons no dei­xin espai per a la reflexió.

Contrària­ment, el por­tuguès Joâo Pedro Rodri­gues només neces­sita 65 minuts per crear una pel·lícula sor­pre­nent, Fogo-fátuo, pro­gra­mada a la Quin­zena de Rea­lit­za­dors. Pre­sen­tada com una fan­ta­sia musi­cal, resulta sor­pre­nent la seva burla de la monar­quia en un país que fa més d’un segle que va des­lliu­rar-se d’aquesta ins­ti­tució. Homoeròtica, boja, engi­nyosa i diver­tida, decau, tan­ma­teix, una mica en decan­tar-se cap al culte fàl·lic.