Intel·ligent massa fina per a massa crèdula

La comèdia de Cristina Clemente i Marc Angelet sap maniobrar bé per assegurar que el pa els surti cruixent de l’obrador. Es riuen del patetisme dels personatges (que tenen tant d’humans com els espectadors) a partir d’un suposat curs d’autoajuda particular. Exposa en cru la fórmula d’un coach espavilat i és el públic el que decideix si és un cant a la fe o una caricatura. Són dues cares de la mateixa moneda. Per ser un coach (o un mossèn, o un dramaturg) és imprescindible disposar d’informació que els altres no tenen, intuir bé què portarà el futur i, per si de cas, sempre tenir una sortida honrosa per no picar-se els dits. O cremar la fornada. O deixar massa tova la comèdia. Una teràpia integral entra molt bé. Permet disfrutar d’una comèdia amable i hi posa suficient sal perquè reposi el riure i la molla de la peça guanyi densitat.

El duet Clemente/Artigau han saltat de fer broma de la màgia (Lapònia) a la fe. Si en la seva anterior comèdia ridiculitzaven la creença i no creença del Pare Noel, ara s’atorguen poders de coachi d’avançar-se als esdeveniments per despullar els mecanismes d’alliberament personal: creure és una de les forces més potents íntimes i pot esdevenir revolucionari si convenç una massa, una turba o, en aquest cas, els tres alumnes (Àngels Gonyalons, Roger Coma i Andrea Ros). La fe és com el llevat, o com la llavor d’una espiga: ha de caure en terra fèrtil, en un temps i unes condicions determinades perquè arreli i fermenti. Els tres alumnes són la farina i l’aigua sobre la qual es construirà aquesta faula moderna: hi ha la duresa de la crosta i el gust de la molla tova, amb uns personatges excèntrics, que volen saber-ne més que els altres i que sempre són més manipulables que la massa mare.