“El món de l’art és una trituradora de carn”

No em vaig voler investigar a mi mateix buscant res als arxius: només he escrit el que recordo. El que ha quedat penjat potser és que no feia falta que sortís...

No, tampoc he adornat res amb un llenguatge amable. He escrit igual que parlo i igual que penso.

Sempre. I me’n vaig adonar no fa massa. Quan tens la consciència que el fet més important de la teva història personal va passar una dècada abans que naixessis, quedes planxat. El primer que et dius és, ostres, quina putada, perquè almenys si haguessis estat allà, encara que després haguessis perdut, t’hauries pogut defensar i el conflicte seria teu en el sentit més radical de la paraula. Però que les conseqüències siguin les mateixes tant si vas estar-hi com si no, és una cabronada com una casa de pagès, perquè no t’hi pots tornar. Ha sigut gairebé una obsessió intentar eliminar aquesta distància entre el fet fonamental de la meva història personal i jo. Només ho he aconseguit una vegada, quan vaig fer el projecte de l’exhumació de la fossa comuna a Burgos. Encara que fos en diferit, va ser com estar-hi.

La primera vegada em va parar els peus la Generalitat pujolista. Tota l’oposició em va enviar cartes, que conservo, dient-me que el projecte era collonut. No s’havia fet mai. Venen eleccions, entra el tripartit i em diuen que no. Les competències d’aquesta matèria depenien d’ERC. Em vaig entrevistar amb l’Apel·les Carod-Rovira. Al·lucinant. Jo tenia tot el finançament lligat, americà. Aquí només demanava permisos, no calés. I estava disposat a integrar en el meu equip la seva gent, comissaris polítics allà vigilant, i a regalar-los els resultats científics. És a dir, que hauria estat la primera vegada que un artista català donava una beca a la Generalitat.

Jo era fill únic, tenia pocs amics, i no del carrer sinó veïns de replà com el fotògraf Ferran Freixa. Si estàs sempre sol o gairebé sempre sol, necessites desenvolupar una artilleria potent per tenir estímuls. També va ser casualitat que el meu pare, que era dibuixant, a l’època que aquest país era una autarquia fes tractes amb els amics del meu avi, el seu sogre, que de republicans van passar a treballar per al March de Mallorca. Tots eren mariners i portaven les llanxes ràpides del contraban. El meu pare els va fer cosetes, per exemple etiquetes de Chesterfield o de Johnny Walker, clavades... I així és com a casa van entrar revistes que a mi, que tenia quatre anys, em van deixar sense alè. Hi sortien Cadillacs descapotables de color rosa, unes senyores amb unes cames que no s’acabaven mai, paios guapos, les cuines de les cases espectaculars... Tu miraves per la finestra i tot era de color gris i només veies gent amb cares llargues.

Vaig marxar perquè no em tocava cap més remei. La sensació d’ofec era tremenda. I no tenia cap intenció de tornar, perquè tot el que m’interessava estava a fora. Em vaig passar dotze anys sense exposar ni a Barcelona, ni a Madrid, ni enlloc del territori espanyol. Aquí només hi venia a prendre el sol i a veure els pares. El canvi, de la nit al dia, va ser a partir del 1991, quan vaig tenir la retrospectiva al Reina Sofía, que també és una anomalia que et convidin a fer una retrospectiva amb tan poca trajectòria nacional. El que m’ha passat a Barcelona, que és on he fet el treball més important els últims anys, un darrere l’altre sense parar, dic aquí a Barcelona, no a Espanya, si m’ho haguessin dit fa temps no m’ho hauria cregut. Encantat de la vida, el que passa és que potser ara ja és una mica massa tard...

Res, només volia fer-lo venir del Museu de l’Exèrcit, on jo un dia fent recerca el vaig veure per primera vegada, arrugat com un paquet de Marlboro, i vaig quedar d’una peça. Extraordinari, imbatible, no hi ha art que ho superi. És l’obra que jo hauria volgut fer. El plantejament era com qui truca al Prado i demana que li deixin un Velázquez. Per què m’hauria de dir que no un govern socialista al qual ningú gosava tossir a la cara? En un règim de llibertats com Déu mana, què és el que no ho podria fer possible? No ho va ser. Però va ser interessant intentar-ho. El Tomàs Llorens [el director del museu] em va dir que no des d’un punt de vista moral, que si a dins d’aquell cotxe hi havien mort tres persones i que la gent vindria al Reina Sofía només per morbositat. Per una altra via vaig aconseguir una reunió que primer havia de ser amb el Narcís Serra [ministre de Defensa] però que va acabar sent amb el Lluís Reverter [la seva mà dreta]. No va veure apropiat que volgués tractar el vehicle com una obra d’art contemporani.

No, segur que no. Però si és que ara el que costa és que et diguin on està! El Museu de l’Exèrcit que era a Madrid es va desmantellar i es va traslladar a Toledo. Preguntes i et diuen que allà no hi és, ni amagat al soterrani...

A veure, tampoc som els únics: mira el que els va costar als francesos reconèixer que no tots havien sigut resistents.Una guerra civil és pitjor que qualsevol altra guerra. I recordar-la és clar que genera vergonya. Però és el que tocava fer: reconèixer que van ser uns bèsties de primera. I no, s’ha deixat a la biologia que s’encarregui del problema. Que la gent es vagi morint i que arribi el dia que parlar de la Guerra Civil sigui com parlar de la batalla de Las Navas de Tolosa. És una fal·làcia pensar que no parlant-ne ja està resolt. El magma roent encara per solidificar que hi ha per sota és evident i es veu en el discurs polític de cada dia. La societat està dividida en dos com ho havia estat durant tot el segle XX. Aquí no hi ha hagut reconciliació ni res que s’hi assembli. Hi ha hagut un alto el foc, “d’acord, a partir d’ara no ens matarem”. Els americans en saben més. Van de víctimes, tot i ser els perpetradors. Ara hi ha inclús grups de veterans organitzats que van al Vietnam i s’abracen amb els que havien sigut els seus enemics... És una miqueta Walt Disney, però té el seu mèrit.

Fa 50 anys que ho sento a dir, i no, la vida i l’art no són el mateix. L’art forma part de la vida, però si no hi hagués vida no hi hauria art. Sense art sí que hi hauria vida.

Avorrideta i tot el que tu vulguis, però no es pot fer una equiparació literal, per molt bé que quedi dir-ho.

Sembla que distingint entre art bo i dolent hi donis més rellevància, però és al revés, n’hi treus. Jo vaig descobrir el que era l’art gràcies al meu pare, que pintava els diumenges. No era un bon pintor però és igual, a mi em va servir per adonar-me de la força que podia tenir l’art. Sobretot quan pintava la meva mare nua, se’n muntava una de grossa, i més quan anàvem a Viladecans als estius. Tinc un amic de facebook, el Jordi Solsona, que col·lecciona l’art que es troba a les escombraries. Té coses impressionants i les tracta amb el mateix respecte tant si han estat fetes per algú que no en sap com per algú que hi ha posat més intenció. Sensacional. L’art és un patró de comportament que té 45.000 anys d’història registrada, això és el que importa. Que sigui molt dolent és accessori.

Ni els artistes tenim veu en això. I els que ho decideixen s’equivoquen molt sovint.

Adoro l’art i odio amb passió la meva professió. Està constituïda per destruir a la gent. És una màquina de picar carn. Per aguantar-ho has d’estar blindat com un tanc. L’art contestatari, el transgressor... digue-li com vulguis, és l’art gairebé oficial avui. No hi ha ningú que es conformi fent bodegons. El que sorprèn és que sota aquest vestit de radicalitat en realitat el que hi ha és un conservadorisme total. Ningú qüestiona res perquè la situació és tan extremament dura, a tot arreu, que segons el que diguis et fotràs un tret al peu i aquí s’acabarà tot. El sistema de l’art no té cap necessitat de ser dolent, és com el capitalisme, que tampoc es lleva al matí rumiant què farà aquell dia per fotre el proletariat. Mentre funcioni com és ja en té prou. La funció del mercat artístic, a part de ser ara l’únic filtre que dona legitimació a l’obra, perquè la crítica, l’acadèmia... ja res no compta, a part de ser el rei del mambo i decidir què és bo i què és dolent i quedar-se tan ample; la seva funció, dic, és restringir les possibilitats: com menys i més car, millor.

Era l’únic que escrivia dels artistes catalans del moment, i constantment. Va ser el primer que va escriure un article sobre el meu treball, sense dir-me’n res. No ens coneixíem de res. Jo llavors militava en un partit d’extrema esquerra i quan em vaig veure al Serra d’Or em volia fondre [riu]. El va molestar molt que no li donés les gràcies. [torna a riure]. Però, hi insisteixo, va fer el que no feia ningú més. La resta de crítics, per demostrar com n’eren de bons, escrivien de tot menys d’art català i mai de l’art català jove.

No és el mateix parlar d’art polític ara que fa 40 anys. Però sempre ha sigut un problema difícil de mastegar, d’empassar-se i de digerir. Quan el 1991 vaig fer l’exposició a Santa Mònica, al catàleg en parlava.

No és possible, tot acaba sent decoratiu. Però passen coses. Hi ha un petit espai entre la màquina trituradora i l’artista en què les coses són possibles. Dura molt poc, sí, i després el sistema t’engoleix i escup els teus ossos, però succeeix. Les metàfores militars expliquen la vida normal millor que les metàfores civils...

Quan tu entres al museu amb una obra que té una càrrega ideològica clara és com si fos una ocupació. Conquereixes aquell territori i t’hi estàs fins que el recuperen. Llavors et retires per lluitar un altre dia. Què vull dir amb això? Que l’única alternativa que tens és la resistència permanent. El sistema és massa fort perquè tu el destrueixis, però li pots estar fent la punyeta tota la vida. I això no crec que no serveixi per a res. Serveix per a molt.

Si tots haguéssim sigut pacifistes el 1939, Hitler s’hauria mort de vell. Al feixisme se’l va derrotar a hòsties i si haguéssim pogut fer el mateix amb Franco, tot això que ens hauríem estalviat. Només per això ja no puc ser pacifista.

Dalí té una època molt bona que és la dels anys vint i trenta, i després és absolutament abominable. Com a personatge el trobo menyspreable. Va ser un cabró. I Tàpies [riu]... Quan veia un Tàpies m’emocionava. Era un pintor amb majúscules.

El veig insoluble. És estadísticament demostrable que no s’aconsegueix cap independència si no és per la força. El moviment sobiranista d’última fornada és burgès, no d’esquerra tradicional. I els burgesos tenen segones residències a perdre... Recordo un conseller al qual van haver de cridar l’atenció perquè va sortir dient que tenia família. Escolta, si ets nacionalista, has de ser com el Bolívar, tu. Perquè jo sí que crec que si algú s’entesta a ser independent ho acaba sent. Però té un preu. La política espanyola, que és bàsicament castellana, no afluixarà. No hi haurà ningú del govern central que vulgui passar a la història com el que va perdre el 21% del PIB. És a dir que no hi haurà acord. I l’altra via que comentàvem, doncs també ho tenim molt pelut, sense exèrcit, sense aviació, sense tancs... Amb tira-xines.