Rodoreda present
L’autora està d’actualitat gràcies a la coincidència de dues novetats sobre ella i la seva obra i dues reedicions
Eva Vàzquez va publicar el 5 d’abril passat una magnífica entrevista en aquestes pàgines a Mercè Ibarz amb motiu del seu nou llibre: Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries). Un vivíssim retrat de l’escriptora que es llegeix com una novel·la en què Ibarz hi condensa indagacions i lectures rodoredianes al llarg de trenta anys, les amplia i les il·lumina amb traça narradora.
A aquest bon títol s’hi suma la recent reedició d’un de poemes que feia molts anys que no es trobava, Agonia de llum, amb edició d’Abraham Mohino. Fruit de l’exili, la poesia rodorediana es va publicar de manera dispersa en revistes i no es va conèixer en tota la seva dimensió fins a l’aparició d’Agonia de llum (2002), amb reproduccions de l’obra pictòrica de l’autora i de la correspondència amb Josep Carner a propòsit de la creació dels seus versos. Passats vint anys, i exhaurida aquella edició original, Godall la torna a posar en circulació.
La segona reedició és Mercè Rodoreda i el seu temps, que Marta Pessarrodona va publicar el 2005 a Rosa dels Vents i que ara la mateixa editorial torna a publicar. Totes dues, biògrafa i biografiada, són de les poques dones que han rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Mercè Rodoreda (1908-1983) va viure la Setmana Tràgica, les dues guerres mundials, les dues dictadures espanyoles, la Guerra Civil i les seves conseqüències. I l’exili. “Enmig d’un segle turbulent, trobem la nena solitària del barri de Sant Gervasi, l’adolescent que es casa amb un oncle, la dona de personalitat complexa i moderna que entra als cercles literaris de la Barcelona dels anys trenta, que s’exilia i viu amors apassionats. Trobem l’autora de La plaça del Diamant, de Mirall trencat, de La meva Cristina i altres contes”, defineix la narradora, poeta, assagista i traductora terrassenca Marta Pessarrodona.
Partint del coneixement i el tracte, de l’amistat, i d’una investigació exhaustiva en diversos arxius, Pessarrodona ofereix el retrat d’un temps i d’un personatge a través d’un text amè i personal que ens aporta elements biogràfics inèdits i que contempla alhora el convuls segle XX. A més, el llibre inclou un bloc central amb un recorregut fotogràfic per la vida de Rodoreda.
Dues novetats
I arribem a les dues novetats sobre Rodoreda. La primera és L’Odissea de Mercè Rodoreda (Eumo), amb què Jordi Julià va guanyar el premi d’assaig Ricard Torrents Bertrana. La segona, Afinar l’estil. La reescriptura de ‘La mort i la primavera’ de Mercè Rodoreda a partir dels comentaris d’Armand Obiols (Fundació Mercè Rodoreda / Institut d’Estudis Catalans), escrit per Eva Comas Arnal.
El poeta i doctor en teoria de la literatura i literatura comparada Jordi Julià (Sant Celoni, 1972) ens permet accedir a un del millors llibres de poesia catalana escrits durant l’exili del 1939, Món d’Ulisses, una crítica contra el sadisme a partir del fris homèric, una denúncia de la sofrença que van viure Rodoreda i la societat de mitjan segle XX.
“Molts lectors vam descobrir la poesia de Rodoreda a Agonia de llum, i si ja érem lectors convençuts de la seva obra narrativa vam trobar una poeta intel·ligent, amb ofici i sensibilitat. L’interès que em va despertar la seva poesia va fer que em proposés estudiar-la, gràcies a una beca concedida per la Fundació Mercè Rodoreda. D’aquell estudi en va sortir el volum centrat en els seus orígens com a poeta a l’exili, L’abrupta llengua (2013)”, explica Julià.
Ara ha arribat el moment de fer una “explicació aprofundida d’un altre dels projectes poètics de Rodoreda més valorats, Món d’Ulisses, un seguit de poemes que va escriure entre finals dels anys quaranta i inicis dels cinquanta inspirats en l’Odissea d’Homer”.
En aquest text, en què ha invertit set anys de feina, Julià mostra les reflexions que ha extret dels poemes de Rodoreda sobre la condició humana i, especialment, sobre la condició de dona, que veu el dolor del món i el pateix en primera persona. “Rodoreda es va interessar per l’Odissea perquè és un dels grans clàssics de tots els temps. A part, Ulisses havia estat considerat per la tradició literària contemporània el símbol de l’exiliat, i també ho va ser per la poesia catalana de la diàspora, però a Rodoreda no l’interessava la figura d’Odisseu com a emblema de qui no pot tornar a casa, sinó que veia en el món de l’epopeia homèrica un reflex mitològic dels grans problemes humans. Primer es va preocupar per donar veu a les dones principals de l’Odissea i, després, va veure que podia versionar els grans episodis d’aquesta narració antiga –a la seva manera, des de la mirada contemporània d’una expatriada que havia viscut dues guerres, en un món completament desorientat de mitjan segle XX–, i que tant aquests fets com els personatges que els protagonitzaven podien parlar de les inquietuds d’un habitant contemporani, com podien representar conductes humanes pròpies, que eren capaces d’exposar l’egoisme, la crueltat, el conformisme, el dolor... Fer parlar personatges de l’Odissea era una manera de jugar amb la tradició i de trobar un gran relat que per ell mateix justifiqués l’exercici poètic i en prestigiés l’escriptura.”
Estudi molt a fons
La periodista i escriptora Eva Comas Arnal (Barcelona, 1975) ja va publicar fa dos anys justos El somni blau: Estudi dels somnis en la narrativa de Mercè Rodoreda (Fundació Mercè Rodoreda / Institut d’Estudis Catalans), en què se centrava en el món oníric de l’autora. Ara repeteix editorial amb Afinar l’estil, en què estudia el procés de composició de la novel·la La mort i la primavera, de Rodoreda i, en concret, analitza el treball de reescriptura dels primers capítols a partir dels comentaris d’Armand Obiols.
Rodoreda va començar a escriure La mort i la primavera els primers mesos del 1961 i hi va treballar fins a la tardor del 1963. En aquell moment, va guardar bona part de les pàgines mecanografiades amb la intenció de reprendre’n l’elaboració més endavant. “Al final de la seva vida, als anys vuitanta, va mirar d’acabar el text, però ja no hi va ser a temps”, explica Comas.
Els originals de l’obra, més de 700 pàgines que inclouen múltiples reelaboracions de cada capítol, són ara a l’Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest material és el millor testimoni de la manera de treballar de l’escriptora i ha estat precisament la base de la investigació d’Afinar l’estil.
Comas subratlla “set tècniques d’escriptura i reescriptura que podem assegurar que van entrar en joc en l’elaboració de la novel·la”. “La primera és que cal treballar sense pressa i conservant sempre una gran ambició literària que faci emmirallar-se en els grans models i referents. La segona consisteix a evitar l’estil retòric i a perseguir una expressió llisa i amb un gran efecte de naturalitat. La tercera emfasitza que una bona novel·la és plena de detalls vius i que defuig l’abstracció. La quarta tècnica es fonamenta en la supressió de totes les paraules sobreres. La cinquena, buscar una poesia implícita en l’expressió. La sisena persegueix una estructura circular i ben lligada i la setena busca dotar d’intensitat el text mirant de no exagerar mai el to”, detalla Eva Comas.