Relleu de colossos
L’irlandès Colm Tóibín ha novel·lat la vida de l’alemany Thomas Mann a ‘El mag’, on mostra els diversos conflictes emocionals de l’autor de ‘La muntanya màgica’
Thomas Mann (Lübeck, 1875 - Zuric, 1955), premi Nobel de literatura el 1929, entre molts altres premis i reconeixements, va ser un autor de novel·les èpiques de gran contingut simbòlic, i també d’iròniques, en què mostra la psicologia de l’artista i l’intel·lectual. Títols com ara La muntanya màgica, La mort a Venècia, Els Buddenbrook i Doktor Faustus, a més de molts contes i assajos, l’han convertit en un dels grans autors del segle XX. Colm Tóibín també és un dels grans autors, però del segle XXI.
Nascut a la localitat irlandesa d’Enniscorthy el 1955, just quan Mann va morir, Tóibín és un dels escriptors actuals més lloats de la literatura anglosaxona. És autor de deu novel·les, com ara Brooklyn, El testament de Maria, Nora Webster, La casa dels noms..., i de dos reculls de relats, Mares i fills i Nuevas maneras de matar a tu madre.
Ara presenta El mag (Amsterdam, amb traducció catalana de Ferran Ràfols i, en castellà, a Lumen, amb traducció d’Antonia Martín), la biografia novel·lada de Mann, la suma de dos talents colossals que ja ha rebut reconeixements com ara el Rothbones Folio Prize i ha estat valorat com un dels millors llibres de l’any pel The New York Times, The Times, NPR, The Washington Post, Vogue i The Wall Street Journal.
A partir de la vida íntima de Thomas Mann, Tóibín traça la història del segle XX i exposa una saga familiar èpica travessada per l’amor no correspost, la guerra i l’exili. El 1933, Thomas Mann i la seva dona van abandonar Alemanya anticipant l’horror del nazisme. Ell és l’escriptor més famós del seu temps, però viu turmentat.
Tóibín ha dedicat diversos anys i 450 pàgines a explicar-nos el seu Thomas Mann, narrat per ordre cronològic des del 1891 fins al 1950, 59 anys dels 80 que va viure Mann. “Inicio la novel·la quan ja és un adolescent perquè no em podia imaginar com pensava de nen”, en què el raciocini, per als interessos de Tóibín, és massa limitat. Li proposem un repte, que ens descrigui Mann en només quatre adjectius. Proper com és, ni s’ho pensa: “Complex, inestable, obert al canvi i inquiet.” Prova superada.
El mag explica la història d’un home imperfecte i ambivalent. L’home que amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial va situar-se al costat fosc de la història. El pare de sis fills que va amagar la seva homosexualitat. L’escriptor que va fugir de la pàtria que l’havia inspirat.
Tóibín, amb l’estil ajustat i equilibrat que el caracteritza, posant-se sàviament darrere del que narra, combina documentació, investigació i imaginació per captar la intimitat de Mann. “El que he fet en aquest llibre és imaginar i convidar el lector a imaginar per crear-se una il·lusió: que som a la mateixa habitació que Thomas Mann, que veiem el món i el sentim com ell, que pensem com ell. I això es fa a través d’una immersió, a còpia de detalls, que permeten accedir al seu món”, comenta Colm Tóibín, que viu a Los Angeles però que fa anys que passa temporades a Farrera, al Pallars, on té una casa. Per això entén perfectament el català. El parla poc.
“El procés de documentació ha estat molt lent. L’any 1996 es van publicar tres grans biografies de Thomas Mann i les vaig llegir amb molta atenció, tot i que en aquell moment no estava plantejant-me escriure una novel·la. Un cop ho vaig decidir, vaig llegir molts llibres de rerefons, de l’Alemanya en les dècades del 1920, 1930, 1940... Quan llegia un catàleg editorial o una revista literària em fixava si hi havia cap novetat relacionada amb Mann. Vaig visitar la casa de la seva mare al Brasil, la casa d’Alemanya, la que es va fer construir a Los Angeles”, detalla. La llista de títols dels agraïments al final de l’obra arriba als 35.
“És interessant en la vida de Thomas Mann que hi ha parts sobre les quals tenim molt poca informació i d’altres en què és molt abundant; són aquestes parts molt sabudes les que m’amoïnen més, perquè quan t’ho imagines tot flueix amb molta facilitat, però quan t’has d’atenir al que coneixem de la història, corres el risc d’escriure d’una manera molt avorrida per donar el context.”
El que vol Tóibín no és mostrar l’època i l’home, vol mostrar l’home. “El que m’interessa és la intimitat, i crec que la novel·la és més feliç dins d’aquesta intimitat. No vull entendre Mann, vull crear un personatge que per al lector sigui viu.”
Un dels elements biogràfics que sempre se cita de Mann és que era un homosexual reprimit. “La seva homosexualitat secreta va ser determinant en la seva vida, però hi va haver altres coses importants, com ara quan va morir el seu pare. Ell era un adolescent i va passar de la solidesa de quatre generacions de família de comerciants a no ser ningú. Això va ser una pèrdua molt dura que el va marcar. I també és molt interessant el concepte de façana, ell sempre s’imagina com un heterosexual. Dins d’un personatge n’hi ha un altre, formant capes i, això, per a un escriptor, és molt ric”, afirma Tóibín.
D’aquesta intimitat, del recorregut vital, de les reaccions i els dubtes intel·lectuals de Mann, el que més va sorprendre Tóibín va ser “la seva posició el 1914”. “Esclata la guerra i, de sobte, es torna un prussià militant. Vol sang! Com li va passar a molta gent a França i a Anglaterra, tenia una idea exaltada de la nació, de l’enemic. És curiós que estava escrivint La muntanya màgica i la va aturar per escriure Reflexions d’un home apolític, que és un assaig horrorós, i li va dedicar quatre anys de feina...”
Això va conferir a Mann una nova visió política quan va arribar el nazisme. Ja tenia la lliçó apresa i es va situar a l’altra banda, es va exiliar i mai més va trepitjar Alemanya. “Ell deia «allà on soc jo, és Alemanya», i la gent se’n reia, els sonava a fanfarronada, però el que volia dir Mann és que duia dins seu una sèrie de valors democràtics sorgits de l’Alemanya del segle XIX.”
Mann va formar una gran família, amb sis fills, però no es pot dir que –com la majoria a l’època– fos un gran pare. “Tot comença amb el pare de Mann, que en comptes de casar-se amb la filla d’una altra família de comerciants, ho fa amb una noia que ve del Brasil, amb l’exotisme que això tenia a l’època. Ell fa una cosa similar quan es casa amb la Katia, que és molt diferent d’ell, ve d’una família benestant, és com una princesa i, a més, és jueva.”
Rere un gran home...
Katia es va convertir en la còmplice creativa, llegia totes les obres. “Era molt més intel·ligent que ell, molt més astuta, des del punt de vista polític. Em vaig imposar que, a la novel·la, cada cop que apareix digui una cosa interessant”, confessa.
“Katia sempre li va fer costat, sempre ho va gestionar tot. Penso que ella estava molt satisfeta d’haver-se casat amb aquest home estrany, amb tant de talent. No durant l’etapa de l’exili, que tot es va enfosquir. Hauria estat un clixé que la Katia fos la trista esposa d’un homosexual tancat a l’armari, però quan ho vaig investigar vaig veure que no era així i em vaig alegrar, perquè em permetia allunyar-me del tòpic i crear una relació més interessant. En molts aspectes, el seu va ser un matrimoni reeixit”, com ho és El mag.