Tots som Hamlet

Pujar la diver­si­tat a l’esce­nari implica fer el tea­tre més gran, ampliar la pers­pec­tiva, refres­car els codis, revi­sar la dra­matúrgia. Chela de Fer­rari va acce­dir al desig d’un aco­mo­da­dor d’un tea­tre del Perú (Jaime Cruz) de pujar a l’esce­nari. S’havia fet un fart de ven­dre pro­gra­mes de mà i, ara, ha tin­gut l’opor­tu­ni­tat de ser-ne por­tada. Ho ha fet en com­pa­nyia (amb altres actors amb síndrome de Down) i par­tint d’un dels texts que, diuen, l’havien apas­si­o­nat més: fer de Ham­let. El tea­tre comu­ni­tari per­met con­ver­tir el no pro­fes­si­o­nal en actor per uns ins­tants. En man­te­nir una màgia en què l’escena és una tarima on fer denúncia i rei­vin­di­cació, el repte és acon­se­guir atra­par l’espec­ta­dor a par­tir d’algun pol­sim d’expressió artística.

Aquesta pro­posta, aplau­dida inter­na­ci­o­nal­ment, assu­meix el repte de rees­criure Ham­let i el “ser o no ser?” a par­tir de la mirada, el cos i la veu d’aquests altres pro­ta­go­nis­tes. amb un sar­casme que resta cap com­passió: els ator­guen el paper de prínceps, per­so­nes pri­vi­le­gi­a­des però que tenen limi­tada la capa­ci­tat de decisió. Com als Esce­na­ris Espe­ci­als, amb Clàudia Cedó en què són els àngels (Els àngels no tenen fills) o els qui poden par­ti­ci­par de qual­se­vol joc i mai no para­ran perquè són sucre (Mare de sucre). El tea­tre comu­ni­tari és empo­de­ra­dor i ha de pre­ten­dre emo­ci­o­nar l’audiència con­fron­tant una rea­li­tat que és com­par­tida dins del dia a dia però no prou empa­tit­zada, assu­mida. La iden­ti­fi­cació tea­tral és el mirall que s’esberla en ado­nar-se d’aquesta distància. Els col·legues de Jaime Cruz no van acon­se­guir tren­car la distància emo­ci­o­nal amb el públic de l’estrena (amb massa pro­fes­si­o­nals del sec­tor que no sabien com ento­mar les pro­pos­tes natu­rals de la pro­ducció: sor­tir a fer d’actors espon­ta­nis, ballar al final de la tragèdia, res­pon­dre a les pre­gun­tes ober­tes al públic...). Segu­ra­ment, avui (com ahir), hi haurà una res­posta més orgànica, menys forçada que ajudi a com­bre­gar sense manies.

Poc queda de Ham­let en aquesta versió. Els per­so­nat­ges com ara Ofèlia, Claudi, Ger­tru­dis, l’amic Horaci, l’espec­tre del pare... Sense Laer­tes no hi ha duel amb traïció, perquè, de fet, Ham­let mai no mata Poloni ama­gat rere les cor­ti­nes. Sens dubte, la trama cone­guda de Ham­let ser­veix per par­lar del lli­natge dels 47 cro­mo­so­mes (“una nota més alta que l’habi­tual”, es con­so­len). Si tots som Ham­let (la corona del príncep va rotant entre tots els mem­bres), en rea­li­tat, qual­se­vol peça hau­ria pogut val­dre. El vin­cle entre la trama de l’obra i la peripècia comu­nitària és més aviat pobra, a diferència, per exem­ple, de l’excés de vul­ne­ra­bi­li­tat de l’H +G, un Han­sel i Gre­tel pro­ta­go­nit­zats per nois amb diver­si­tat fun­ci­o­nal que els feien més febles davant la mal­dat de la bruixa del conte.