Nogués sense cotilles

Va ser Xavier Nogués (Barcelona, 1873-1941) un artista noucentista? La pregunta, tot d’una desafiadora i controvertida, se l’ha fet, i ens la fa a tots, l’historiador de l’art Joan Maria Minguet en el text del catàleg de l’exposició que presenta Palau Antiguitats (carrer de Gràcia, 1) fins a finals d’aquest juliol, un banquet visual amb més de cent peces, entre gravats, dibuixos, ceràmiques, vidres i llibres, que ha reunit amb sensibilitat el director de la galeria, Albert Martí Palau. Posar en dubte allò que durant un segle s’ha considerat una veritat monolítica és, sens dubte, un atreviment. Però les proves, avisa Minguet, no cal anar-les a buscar gaire lluny: es troben en les seves mateixes obres. Mirem-les amb ulls nets, ens diu.

“Nogués ha estat víctima d’interpretacions molt reduccionistes. Ens hem perdut matisos d’un artista que ha estat d’alguna manera encapsulat i, en conseqüència, qui sap si empobrit. La seva obra és més autònoma, qui sap si autàrquica, del que ens han volgut explicar”, remarca Minguet, que a Alliberar Xavier Nogués rescata, per entroncar-s’hi, les mirades alternatives a l’hegemònica que ja van fer Sebastià Gasch, el gran crític de les avantguardes catalanes, que el considerava “una de les personalitats més complexes i originals de l’art català. Observador agudíssim, portava en el seu esperit un bagatge preciós d’imatges populars”, i l’escriptor Pere Calders, que des de l’exili mexicà va privilegiar per sobre de tot el seu vessant de dibuixant satíric, justament el que menys, per no dir gens, encaixava en les pautes del seny burgès noucentista: “Els seus ninots són estimats, ningú no s’oblida de fer-hi referència, però amb la pressa i l’estalvi d’espai que es concediria a un art menor, a un passatemps de qualitat.”

Aquest Nogués ninotaire que, sota el pseudònim de Babel, va publicar a la premsa caricatures de frares fugint cames ajudeu-me de la fúria popular, dones llançant fletxes a un home, o un ric i un pobre reptant-se aviam qui tiba més fort una corda, “no quadra”, raona l’expert, amb les directrius “classicistes i classistes” del noucentisme. “Té molta mala hòstia ideològica. Els seus personatges inclouen tota la gamma de classes socials, però té un interès especial a mostrar el contrast entre la riquesa i la pobresa; entre el poder de la burgesia o de l’església i les dificultats del món obrer”, exclama Minguet. Però la historiografia, lamenta, ha obviat aquesta crítica implícita que va fer a la societat del seu temps. “Començant pel seu primer intèrpret, Feliu Elias, que en la biografia que va publicar el 1925 defensava la connivència de Nogués amb el món que retratava. Això és mentida: els seus ninots es revolten en contra del món que habiten”, sosté l’historiador de l’art. Elias, amb el seu to “condescendent”, “ha fet molt mal en la comprensió de l’artista”, rebla l’historiador de l’art.

Per alliberar-lo d’aquest “apocament”, Minguet també posa d’exemple els seus vasos, fets en col·laboració amb l’esmaltador de vidre Ricard Crespo, amb tot de personatges divertidíssims embriagats de vi. I remata la seva tesi amb un assalt a l’essència hipotèticament més pura del noucentisme: l’aiguafort La ben plantada, que Eugeni d’Ors va incloure en la segona edició del seu llibre homònim, el 1912. Representa realment l’ideal de la dona mediterrània descrita per Xènius, tant lluminosa ella, la figura femenina noguesiana? Mirem-la bé, ens diu Minguet. “És ombrívola, esprimatxada i, al seu voltant, no provoca més que la ràbia gens continguda d’un conjunt d’homes, de totes les extraccions socials, que la criden, aixequen els seus bastons i, tres d’ells, porten pedres a les mans.”

Noucentista? “Proteïforme”, contesta l’estudiós. “Nogués va desplegar una activitat artística d’altíssim registre en múltiples camps, sense diferenciar la seva intensitat si es tractava de les arts més ben posicionades en el sistema o d’aquelles que en diuen menors o d’ofici. Alliberem-lo d’aquelles lectures que tracten la seva obra per compartiments. Els artistes proteïformes tenen una concepció holística de la creació en què els llenguatges es van interrelacionant.” I això, conclou, és el que el fa contemporani i mereixedor de ser vist amb ulls del segle XXI, no de fa cent anys.