Mirada brookiana

Conde de Torrefiel és una companyia per a grans minories, d’un teatre de contemplació i lectura. El seu teatre no busca els aforaments multitudinaris, si no la gent interessada a ser activa des de la butaca; a deixar-se persuadir per un conte silenciós (puntualment, amb sons o alguna cançó) en què domina el sentit de la vista. La companyia, que ha estrenat al Grec una coproducció internacional, que voltarà per tot Europa, empeny una estranya visceralitat a l’escena. En aquest muntatge hi ha una correlació entre el que es narra projectat i el que succeeix al quadre, tot i que el text acabi dominant en aquesta balança.

L’accés a una sala amagada d’un Museu d’Història Natural ensenya una reproducció d’una pintura de fa 36.000 anysEl cap de setmana que s’ha descobert a Atapuerca el que pot ser un fragment de mandíbula d’un homínid de fa 1,4 milions d’anys (i que a la premsa es presenta com el primer europeu quan els cranis, inequívocament humans, de Dmanisi, a Geòrgia, daten d’1.5 m.a., i ja s’ha descartat mediàticament la validesa del fragment de crani d’Orce, d’1,8 m.a.) emergeix aquesta pintura (en un sentit ficcionat al Lliure). L’audioguia insinua que correspon a una festa intranscendent.És abstracta; no hi ha caçadors descrivint com van capturar cap bèstia de grans ullals. El pensament de la sociòloga serà premonitori. Com ens veuran quan descobreixin les nostres restes els que ens sobrevisquin? De fons, hi ha una reflexió a l’absolut des de la petitesa de l’anonimat. Pot sonar a pretensiosa (perquè el seu relat deixa molts fils lliures per on podria variar la reflexió) en comparació amb el text i la presència d’Angélica Liddell(The scarlet letter). Torrefiel ha anat indagant contínuament en aquest doble contingut (textual i visual) amb peces com La chica de la agencia..., Escenas para una conversación... Van signar un quadre implacable, una instal·lació mística a La plaza. Els personatges, ara, tornen a un panorama contemplatiu amb pocs elements presentats amb la màxima pulcritud. Espai net, elements indispensables servits amb eficàcia i gir inapel·lable final. Hi ha aquella dura bellesa que denota una certa vida després de la mort, queda un rastre que algú potser voldrà interpretar d’aquí 4.000 anys. Una baula més de la Vida a l’Univers.Peter Brook, sí, ja ho deia: el teatre es produeix només que algú creï l’escena i algú s’ho miri des de la platea. Una imagen interior fa un retrat precís d’aquesta definició de l’àtom teatral.