Moda de pel·lícula

Jean Paul Gaultier (1952), l’enfant terrible de la moda francesa, es va acomiadar fa dos anys de les passarel·les. Però encara té moltes coses a dir, amb la irreverència i el sentit de l’humor que el caracteritzen. Si ja no ho pot fer en una desfilada, doncs hi va a totes en una institució cultural, passant olímpicament de les regles del que a priori ha de ser una exposició i creant un relat nou, diferent i atrevit, del seu món, el del disseny de vestits, imbricat amb una altra disciplina, el cinema. Si és que en el seu cas es poden separar amb fronteres ben marcades. Si és que la seva cèlebre samarreta de mariner no ho degués tot a una pel·lícula, Querelle (1982), de Rainer Werner Fassbinder.

Aquest mix domina la proposta Cine i moda per Jean Paul Gaultier que han coorganitzat la Fundació La Caixa i la Cinémathèque Française. Estrenada a París, va iniciar la seva gira a Madrid i ara s’ha obert al CaixaForum de Barcelona, on es podrà visitar fins al 23 d’octubre. Però allà on es munta té una versió diferent que Gaultier perfecciona fins al darrer moment, com quan feia els últims retocs a les models abans que sortissin a la passarel·la.

Que el convidessin a comissariar un projecte expositiu sobre les relacions d’anada i tornada entre la moda i el cinema va ser com si li llegissin el pensament. “Vaig decidir que volia ser modista als dotze o tretze anys, quan vaig veure a la televisió Falbalas (1945), de Jacques Becker. Es va convertir en la meva bíblia”, confessava Gaultier en la presentació de la mostra a Barcelona, vestit de rigorós negre, com és habitual en ell, i declarant el seu amor per la ciutat. No li és gens estranya perquè l’actual propietària de la seva marca és l’empresa catalana Puig.

Falbalas, retrat fílmic gens idealitzat de l’alta costura, amb el seu despòtic protagonista modista que acaba llançant-se per una finestra, va despertar les idees transgressores de Gaultier i el seu amor etern pel setè art: “El disseny de moda és una professió molt cinematogràfica. Preparar una desfilada és buscar models com qui busca intèrprets per a un paper i escollir preferentment persones especials que puguin qüestionar les teves idees.”

I Falbalas dona la benvinguda al visitant, però els ulls se’n van tot d’una a la vitrina que custodia una de les peces més icòniques del dissenyador: la cotilla amb pits cònics que va fer per a Madonna el 1989. Gaultier va voler accentuar amb aquesta peça de setí rosa que du integrat el portalligacames “el símbol de les dones amb caràcter” en què s’havia convertir la cantant. I aquesta ha sigut també la seva debilitat a l’hora d’escollir per al recorregut expositiu fragments de pel·lícules i dissenys que han lluït les estrelles de Hollywood al llarg de la història del cinema. L’armari androgin que tenia Marlene Dietrich tant en la pantalla com en la vida real; el vestit armadura (pesava 30 quilos) que va portar Greta Garbo a La reina Cristina de Suecia (1933), de Rouben Mamoulian, aliada amb el dissenyador Adrian per invocar la força del seu amor lèsbic; l’equipament guerrer d’Ingrid Bergman a Joana d’Arc (1948) de Victor Fleming; el model sense calcetes amb què Sharon Stone va interpretar la famosa escena de l’interrogatori d’Instint bàsic (1992), de Paul Verhoeven...

“Totes les pel·lícules que m’han marcat donen una visió de la dona empoderada, feréstega, combativa. I les seves robes parlen d’aquesta llibertat”, exclama Gaultier. I l’home? “M’interessa quan ell és el que es converteix en objecte i és banal”, i posa d’exemple Marlon Brando. “Encarna la feminització de l’home. La seva sensualitat contraresta el poder masculí arquetípic de John Wayne.”

Això mateix és el que el va dur a elevar a peça de vestir de culte la brusa de ratlles dels mariners, “que els feia visibles quan queien a l’aigua borratxos a la nit”. El seu primer disseny, del 1983, deixava l’esquena nua per celebrar la feminitat de l’home. El veuran a CaixaForum dins la sala que s’ha dedicat a les col·laboracions de Gaultier amb el seu “amic” Pedro Almodóvar (a la versió de l’exposició de París se la van estalviar). Li va signar el vestuari de tres pel·lícules, de més a menys recent: La piel que habito (2010), La mala educación (2004) i Kika (1993). D’aquesta s’exhibeix la indumentària futurista que duia Victoria Abril en el paper de reportera: casc de moto amb càmera i granota amb llums als pits.

“Almodóvar és increïble. Té una energia formidable”, exclama. En el seu podi de realitzadors també hi figura Luc Besson, amb qui va treballar a El quinto elemento (1997). Fetitxistes, teniu un altre modelet original per veure, el que va cobrir la pell de Bruce Willis.

I molts més. El vestit de còctel de Grace Kelly a La ventana indiscreta (1954), d’Alfred Hitchcock; el que va fer servir Marilyn Monroe per promocionar Todo sobre Eva (1952), de Joseph L. Mankiewicz; els pantalons curts de boxeig de Rocky IV i V; la malla de Superman IV...

Cap d’aquests és seu, és clar, però molts d’altres sí o els va gestar sota l’influx del cinema per a les seves espectaculars passarel·les. Com una armadura rígida folrada de plomes que bevia de Mad Max. O com, en la seva desfilada de comiat del 2020, un model inspirat en La naranja mecánica (1971), d’Stanley Kubrick. L’exposició es tanca amb un vestit de núvia (embarassada) que va aparèixer a Absolutamente fabulosas (2001), de Gabriel Aghion.

Por als cossos de belleses fora del cànon? Cap. I a les edats? “Encara és un tabú per superar. Vaig intentar fer una desfilada amb models de més de 50 anys i em van dir que si m’havia tornat boig. Vivim amb la por de la mort i, per tant, de l’envelliment”, rebla.

Gaultier va ser el primer modista que va formar part del jurat del festival de Canes, el 2012. Per mèrits propis.