Una Mediterrània, dos ‘Federicos’

La Perla 29 ha vol­gut cele­brar la seva tem­po­rada de tea­tre en català a La Colline de París amb una nova posada en escena de 28 i mig explícita­ment per a dues fun­ci­ons a l’Amfi­te­a­tre Grec. Aquest títol estre­nat el 2013 com un invent (al qual no sabien posar nom) ha aca­bat sent una pre­ci­osa tar­geta de pre­sen­tació. Dilluns, veient la res­pi­ració còmplice de la pla­tea, durant dues hores i mitja i sense pausa, es reve­lava com un veri­ta­ble àlbum dels records d’aquesta com­pa­nyia, que ha anat cui­nant a foc molt lent a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya, entre cor­ti­nes, sorra, alguna gui­tarra i uns núvols que ara tenen color, ara són fil­mo­gra­fia de grans clàssics. El 28 i mig és una recre­ació d’aquell 8 i mig de Fellini, Fede­rico Fellini. Però a Bar­ce­lona, si es parla de Fede­rico, salta el García Lorca (ells en farien una intuïtiva versió per a cavall i actrius que s’inter­ca­len els papers a Bodas de san­gre).

L’Oriol Broggi, amant de la bui­dor i de l’aus­te­ri­tat que can­tava Peter Brook per nar­rar amb niti­desa un conte (El cer­cle de guix cau­casià, L’orfe del clan dels Zhao) i dei­xar que la ima­gi­nació voli, s’ha dei­xat anar per l’acu­mu­lació de capes, per atra­par des de l’acu­mu­lació: no tenir mai prou per mos­trar una imatge encara més emo­ci­o­nal, pre­cisa, pre­ci­osa, amb un to apa­rent­ment espon­tani, medi­ter­rani, de can­ta­re­lla napo­li­tana, de tòpics de mos­sens pede­ras­tes, dones que guar­den ocells als sos­te­ni­dors (Gior­nata par­ti­co­lare) i d’un humor far­sesc que topa, de sobte, amb la cru­el­tat de les botes nazis. Abans dels estu­dis de Cine­città, la cul­tura era autòctona, de com­pa­nyia de tea­tre ambu­lant (com els d’Edu­ardo de Filippo, Natale in Casa Cup­pi­elo), o pot­ser els d’un cert humor de bule­vard (Filu­mena Mar­tu­rano). A Cata­lu­nya, es podia can­tar Ovidi Mont­llor o pre­gar pel tea­tre de Sinera a Pri­mera història d’Est­her. Però els que tenen ànsia d’artis­tes, que volen filar sem­pre més prim, han cai­gut a la mar­mita de la comu­ni­cació de mas­ses. I poden bar­re­jar West Side Story amb Nine. El gran dic­ta­dor, de Char­lot, amb Amélie. Oriol Broggi es va colar a l’esce­nari com un tècnic hiperac­tiu més, amb una comi­ci­tat absurda marca de la casa.

Un capítol a part mereix el pes de la com­pa­nyia de La Perla 29 amb Clara Segura sí, però també una sol­vent Màrcia Cis­teró, Montse Vell­vehí o Laura Aubert. Per no par­lar de Gui­llem Balart i Enrico Ian­ne­llo al cos­tat d’un Xavier Boada històric. La música de Joan Gar­riga, amb veu esgar­ga­me­llada, que arros­sega la lle­tra i mira fur­tiu, és ja emblemàtica com els telons i la pluja amb una sim­ple mànega. La gent de pla­tea va per­dre tots els metros. Els actors neda­ven de satis­facció i bon rot­llo. Pot­ser no calia des­ple­gar tants records. Però cadascú va recon­ci­liar-se amb el Fede­rico que més el va emo­ci­o­nar.