Vallviva, festival diferent

El festival Vallviva , que aquest cap de setmana ha celebrat la seva segona edició amb un important èxit de públic, és un festival d’estiu especial per diferents motius: per la seva ubicació, a la finca garrotxina Les Brides de l’empresa Royalverd (la Vall d’en Bas), fora del circuit creixent de festivals a la Costa Brava, en una vall entre camps i muntanyes per on s’enlaira una lluna esplèndida. Vallviva és també un festival especial pel seu esperit altruista i solidari, que es manifesta per tot arreu, aquest any donant suport a diferents projectes de recerca i assistència relacionats amb el càncer i l’ELA.

I musicalment, Vallviva és també un musical especial pel seu eclecticisme, que intenta satisfer un públic molt variat: divendres, per exemple, Rosario va acabar la seva actuació a l’escenari principal poc abans de quarts d’una de la matinada, cantant la festiva Queremos marcha (“Sou el meu millor públic, tot Catalunya!”, va dir la petita dels Flores per acomiadar-se després d’una hora i mitja a l’escenari) i, mentre el públic anava marxant del recinte del concert per tornar a l’ampli espai de socialització del festival, en un escenari lateral més petit Mishima ja estava tocant El gran lladre, una cançó més aviat trista sobre el repte d’escriure una cançó d’amor honesta, com ho són la vintena que van tocar a continuació. Entre tema i tema, David Carabén també va remarcar l’heroïcitat de Juan Carlos Unzué –divendres va oferir una xerrada al festival–, abans com a porter del Barça i ara com a malalt d’ELA i gran divulgador sobre aquesta malaltia.

Tot un contrast amb la marxa de Rosario, encara que ella també va tenir els seus moments de reflexió, sobretot quan, cap al final, va cantar No dudaría, del seu germà Antonio –subratllant el seu missatge pacifista i ecologista–, acompanyada amb entusiasme pels nens i nenes d’origen africà de la fundació Nzuri Daima , de Sant Joan les Fonts. Amb una gran banda de deu músics, vocalistes i ballarins –el zapateado té un paper destacat en aquesta gira–, Rosario va obrir foc amb cançons del seu últim disc, Te lo digo todo y no te digo na; va viatjar al passat amb De ley, Mi gato, Qué bonito, Estoy aquí i Mía mama; com sempre va recordar el seu pare –amb la rumba Al son del tambor– i la seva mare, eterna Lola, i va versionar dos monuments de la cançó melòdica: Algo contigo, de l’argentí Chico Novarro, i Te quiero, te quiero, clàssic en la veu de Nino Bravo. Apostant pel talent proper, Vallviva va començar la jornada de divendres amb Agnès Algueró i Grabu , potent trio de jazz-funk que publicarà aviat el seu primer àlbum. El festival va acabar dissabte amb Stay Homas com a cap de cartell.