La polèmica peanya

El març del 2018, l’Ajuntament de Barcelona va esborrar del mapa l’estàtua del noble, senador i esclavista Antonio López (1817-1883), qui des del març d’enguany tampoc dona nom ja a la plaça situada davant de la seu central de Correus, al final de la Via Laietana. Però encara queda un darrer rastre que l’homenatja: la imponent peanya sobre la qual s’erigia la seva efígie, que un cop desallotjada es va enviar a les reserves del Museu d’Història de Barcelona, a la Zona Franca.

Aquest pedestal ha mantingut encesa la discussió sobre la presència del record del negrer, primer marquès de Comillas, a l’espai públic de la ciutat. I ara es torna a situar en un primer pla arran de l’inici de la reforma de la Via Laietana, un projecte faraònic que afectarà la plaça rebatejada d’Idrissa Diallo, el jove guineà de 21 anys sense papers que va morir tràgicament la nit de Reis del 2012 al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE).

Segons fonts de l’Ajuntament consultades per aquest mitjà, la decisió està presa: “Amb la nova urbanització de la plaça, la peanya del monument d’Antonio López es retirarà i es traslladarà a magatzems municipals. A hores d’ara, la figura d’Antonio López ja no és un símbol referencial de la ciutat”, han assegurat, sense precisar cap calendari.

Al debat, s’hi ha afegit la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Racbasj), que en un manifest implora que el pedestal es conservi in situ per la seva “gran vàlua artística”. El conjunt, efígie inclosa, va ser concebut el 1883 per l’escultor Venanci Vallmitjana i l’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugues, i en la peanya van intervenir els escultors Lluís Puiggener, Joan Roig i Solé, Rossend Nobas i Francesc Pagès i Serratosa, que van crear uns relleus en marbre amb la “singularitat iconogràfica de descriure les principals iniciatives empresarials del marquès de Comillas que s’havien iniciat quan va emigrar a Cuba, el 1831”, sosté la institució, fundada el 1850.

De fet, el pedestal és l’únic element original de tot el monument. La imatge de López, primigèniament de bronze, va ser enderrocada i fosa poc després de l’esclat de la Guerra Civil, l’agost del 1936. El 1943 se’n va encarregar una rèplica de pedra a l’escultor Frederic Marès. Aquesta versió és la que es va evacuar el 2018 en una festa popular amenitzada per la companyia Comediants.

Un buit estimulant

La peanya no s’ha mogut de lloc, i el cert és que no ha passat gens desapercebuda aquests darrers quatre anys. Ha servit de punt de trobada de concentracions antiracistes i també de suport d’instal·lacions artístiques que han omplert el seu buit. A principi d’aquest 2022, hi va aparèixer per sorpresa, sense permís municipal, l’escultura d’un osset i un nen abraçats, d’un vermell encès, de l’artista de carrer francès James Colomina. I al maig va ser un dels llocs on es va celebrar el nou festival d’arquitectura Model, propulsat per l’Ajuntament: el col·lectiu Ojo Estudio va construir una plataforma efímera dalt del pilar, a la qual podia accedir la ciutadania.

Però la controvèrsia ha tingut altres cares més combatives. Al març, quan es va fer efectiu el canvi de denominació de la plaça, els col·lectius antiracistes i migrants de Barcelona van redactar un comunicat en què mostraven el seu malestar per la conservació a l’espai públic de les restes de l’estàtua, en les quals, subratllaven, es manté el nom del traficant d’esclaus i es continuen “glorificant” les seves virtuts. En el text de denúncia es dolien que l’Ajuntament no hagués escoltat la seva proposta, que consistia a “eliminar els missatges al·lusius a l’esclavista i generar una resignificació antiracista i anticolonial de l’espai mitjançant, per exemple, un procés de construcció d’un nou relat polític i històric per a la plaça, que estaria a càrrec de la comunitat migrant i racialitzada, i també amb la implicació de la comunitat autòctona”.

Ser imaginatius

La Racbasj, formada per reputats membres que provenen de la història de l’art, la música, l’arquitectura, el disseny, la pintura i l’escultura, reclama en el seu manifest que no la deixin al marge del debat de la nova concepció de la plaça, tant pròxima a la seva seu, la segona planta de la Casa Llotja de Mar, i tant vinculada a la seva pròpia història, ja que hi havia hagut fins al 1910 –quan va ser enderrocat– el convent de Sant Sebastià, que havia donat cabuda a part dels cursos de l’escola vinculada a l’acadèmia. En el seu ple del 15 de maig, la institució va plantejar les possibles alternatives urbanístiques que podria tenir aquesta àrea, i pròximament publicarà el resultat en el seu butlletí i en el seu lloc web. En tot cas, convida el consistori a pensar “alguna opció imaginativa que resignifiqui la peanya, d’acord amb els criteris actuals de memòria històrica”.

La polèmica està sobre la taula i serà difícil, per no dir impossible, acontentar tothom.