“A tothom li arrencava la màscara”

El primer que em surt dir-te és que sí, que vaig ser-ne molt, de feliç. Però no ha sigut gens fàcil.

(A. Ll.): No dormia el dia abans de cada sessió de fotos.

(A. B.): M’he passat la vida sense dormir, perquè cada dia en tenia una, de sessió de fotos. El sentit de la responsabilitat, la por al fracàs... Afortunadament, crec que me’n sortia bé, però el terror a fallar el sentia sempre. Fos qui fos, podia ser la filla de la portera i patia igual.

És clar, estic retirat. Vaig portar una carrera estressadíssima. Em vaig posar a treballar als 15 anys de grafista en agències de publicitat. M’avorria perquè trobava horrible el que feien. Jo ja estava en contacte amb la cosa europea i americana perquè a casa teníem revistes bones. M’obsessionava la modernitat, fer les coses fora d’allò típic. Vaig estar en diverses empreses i tothom era molt carca. Al final vaig deixar-ho i em vaig posar a fotografiar pel meu compte.

Tinc quatre germanes i les fotografiava del dret i del revés. Intentava arribar al nivell de l’estètica de les revistes franceses. És que la diferència amb el que es feia aquí era brutal. De molt jovenet m’imaginava la meva vida fora, tenia el projecte d’anar algun dia a França de forma secreta. I realment ho vaig fer.

Vaig viure el Maig francès!

L’amor entre la gent. La liaison que es va formar entre tota la gent jove. I la gent gran, encantada que allò hagués passat. Havíem aconseguit una cosa que semblava impossible d’aconseguir.

No gaires. Estava acostumat que a Barcelona hi tenia els reveladors. I anava just de diners. No menjava, feia esses pel carrer de tan marejat que estava. Jo havia sigut un nen mimat. A París vaig passar molta gana, sí. Però em compensava. Vaig trobar el grupet dels artistes catalans, l’Àngels Ribé, el Francesc Torres, l’Antoni Miralda... i ens divertíem. Era tan diferent Barcelona de París... El fet de respirar ja era fantàstic.

Tenia l’ambició de ser ajudant d’un gran fotògraf, del Helmut Newton, que m’entusiasmava perquè va ser un trencador total en la moda. El vaig anar a veure, li vaig ensenyar el meu treball i em va tirar escales avall. Tenia molt mal geni.

(A. Ll.): El que va passar és que el Helmut Newton es va pensar que el Toni, que era molt maco, hi anava com a model! D’assistent no en volia cap, perquè no el copiessin.

(A. B.): És que eren genis que ho controlaven tot. Cosa que jo no: podia tenir bon gust per fer una foto, però la tècnica em faltava perquè no havia estudiat mai. La tècnica sempre m’ha fet por.

Vaig vendre fotos a revistes, i per mi ja va ser un èxit. El problema és que em van dir que anirien amb els seus equips a fer les fotografies a les mateixes locations –com en deien– de Barcelona, per millorar-les tècnicament, però que de totes maneres les signarien com si les hagués fet jo.

(A. Ll.): El Toni es va sentir humiliat i no va voler renunciar a la seva dignitat.

(A. B.): Em vaig sentir estafat pels meus ídols.

(A. Ll.): No es creien que per camins de carro arribava a llocs on ells arribaven amb autopistes.

Sí, perquè m’enyorava. Un empresari, de l’Opus per cert, em va cridar per fer espots publicitaris. Em va posar a prova i li va encantar la meva manera de fer revolucionària. Per mi fer anuncis a la televisió aquella època va ser el màxim. El cinema sempre m’ha agradat molt; de fet, on sempre vaig voler arribar era al cinema. M’ho vaig passar bomba. Vaig fer coses molt poc correctes. Mai agafava una model professional, perquè totes eren sueques, alemanyes o franceses, és a dir, l’estàndard. Jo preferia una amiga, una germana, gent del meu entorn, per fer coses fresques, no contaminades. Crec que aquesta va ser la meva astúcia: agafar gent que coneixia i que podia dominar.

Una de les tortures de la meva vida va ser treballar amb la Claudia Schiffer. Auxili! Aquestes noies tenien uns tics que jo no suportava. La gent esperava que fes de Claudia Schiffer i ella feia de Claudia Schiffer. M’horroritzava tant estereotip perquè jo tenia una altra mentalitat, volia coses reals i autèntiques. Sempre buscava la veritat. La falta d’humanitat en la fotografia de moda era tremenda. Bé, el cas és que quan acabava les sessions amb aquestes models, elles se m’abraçaven i es quedaven un quart d’hora plorant als meus braços. La Schiffer, l’ídol del món, m’ho va fer. Se’t posava la pell de gallina.

Estava cansat de veure als diaris aquelles imatges tan insulses d’una gent que tenia tanta entitat. Veies els intel·lectuals anglesos en unes fotos fetes pels millors fotògrafs i pensaves: “I per què aquí no ho podem fer, això?”

Els dirigia igual que si fossin models. I em sembla que estaven contents, perquè veien que hi havia amor.

Deixa’m pensar qui em va renyar...

(A. Ll.): La Mercè Rodoreda.

(A. B.): Ah, sí. Ja no volia que li fessin fotos. Hi vaig contactar a través del Josep Maria Castellet. Em va dir que sobretot la tractés bé, que la cuidés molt, perquè estava una mica espantada. Per trencar el gel, li vaig dir només començar: “Vinga, anem a fer una foto com si fossis la Joan Crawford.” No sé si vaig dir “la Joan Crawford” o “la Marilyn Monroe” o... No em va contestar res, però després va escriure al Castellet enfurismada: “Si m’aprecies, digues que ara mateix cremin aquestes fotos.” Quina esbroncada. Què vol dir això? Que els fotògrafs la tenien molt mal acostumada: arribaven, feien clic i ciao. Potser no tenien vocació, potser tampoc tenien calés i procuraven no gastar massa pel·lícula, no ho sé. No van entrar en la vida d’aquestes personalitats. I això és el que jo vaig voler fer, des de l’admiració que sentia per elles. Jo a la Rodoreda la tenia en un altar!

Són les fotografies que la Rodoreda va utilitzar fins que va morir.

Ens vam fer amics a l’acte. Ja a París n’érem. “Bernad, vine’m a veure a l’hotel Le Meurice.” Hi anava i ens ho passàvem teta. M’estimava molt, i no sé per què. Potser perquè no em volia fer el graciós... Com que era català tampoc m’impressionava molt. Veies gent que es quedava paralitzada davant seu. El fet de poder parlar en català ho feia tot més natural. Dalí era una persona increïblement simpàtica. Disfrutava molt de la vida. Estava obert a tot. El seu entusiasme era encomanadís. La Gala ja era una altra cosa.

Dolenta, dura i agressiva, molt agressiva. Em pegava. Suposo que era gelosia. Si veia que Dalí xalava amb un xitxarel·lo com jo, li feia ràbia. Ell sempre procurava que la vedet fos ella. “El Bernad diu que estàs tan guapa”, li deia, per afalagar-la i per calmar-la. Un dia la Gala em va acorralar en un racó de la casa de Portlligat...

Podria ser... Es divertia molt amb mi. Perquè, és clar, ell estava acostumat a sortir a les fotografies com si fos el dimoni. I jo en canvi el feia riure amb les bestieses que li deia. A tothom, no només a ell, li arrencava la màscara. A Tàpies li agradaven molt les fotos que li feia. Exagerava els seus estats per arribar a un punt que fos humà, no pallasso, però sí que anés més enllà d’aquella cara que sempre posava [n’imita les faccions d’emprenyat].

(A. Ll.): La sessió amb la Montserrat Caballé també va ser... [riu] Explica-li-ho.

(A. B.): I tant! Era un encàrrec per a la portada de la revista Vivir en Barcelona. Li vaig dir que vingués a l’estudi amb el vestit dels Jocs Olímpics, que pesava una barbaritat. Quan va arribar, va col·lapsar el carrer. Cinc o sis persones la van haver d’ajudar a sortir del cotxe i, després, quan va veure que a la finca no hi havia ascensor... Va entrar per la porta feta una fura. Jo havia comprat un ram de flors perquè l’agafés a la fotografia. El va esclafar amb ràbia. Però vaig acabar reconduint la situació: “Cabrona, ets l’hòstia!” Li va encantar i es va entregar totalment a la sessió. S’hauria despullat i tot. Va al·lucinar amb les fotografies, perquè, és clar, per primera vegada algú no la retratava amb el rotllo de sempre [imita un posat amb la mà sota la barbeta i una cara de càndida]. Vam ser amics per sempre més. Em trucava cada dia a les vuit del matí en punt.

(A. Ll.): La foto del Miró és una meravella. És transparent.

(A. B.): Miró em va ensenyar una llista de tots els que li havien sol·licitat fer-li una fotografia. Eren els millors fotògrafs del món. “L’he triat a vostè perquè és català”, em va dir. Imposava molt. Veies aquella figureta que semblava que s’hagués de trencar... I tan humil. Ja em podia retirar.

Doncs perquè tot d’una qualsevol que mirava la pantalla de l’ordinador, la perruquera o el primer que passava per allà, et feia senyals que ja podies acabar la sessió. “Ja tens la foto!” Com a fotògraf t’havien perdut el respecte. El meu estil, el meu mètode, la meva lluita per creuar la frontera quan ja la tens, s’havia acabat.

(A. Ll.): Pensa que ho va regalar tot: les càmeres als ajudants, els paraigües a l’escola de fotografia...

(A. B.): Em vaig oferir per donar-hi classes. No em van dir mai més res. Ho vaig trobar desagradable.

Cada dia hi vaig. El vaig revisant. Intento llençar coses que no són interessants. Quan feia moda, els primers rotlles mai ho eren, d’interessants, perquè la model estava freda, jo també, la llum no era la correcta... Eren nenes de setze, disset, divuit anys i el que tu no podies fer era espantar-les [imita la cara d’algú apàtic i autoritari que amb gestos els diu què han de fer], perquè les enfonsaves de terror. Jo el que volia era fer-les sentir bé: “Mona, moníssima!” A la meva època la majoria eren de l’est, d’un origen molt pobre, i no entenien res del que els deies, però jo sabia que arribaria el moment que es deixarien anar. Acabàvem tots amics.

En faig amb el mòbil. Contínuament. Al metro, d’amagat, perquè si algú m’enxampa i s’empipa pot ser un escàndol. Hi ha coses que són superiors, que no pots evitar. Em surt l’ànima de fotògraf.

L’ull és molt més perfecte que la càmera, perquè està connectat al cervell. La càmera és ximple i és molt difícil fer-li fer exactament el que vols. Si no ordenes bé el requadre, si no aconsegueixes que tot encaixi, la foto mai serà bona. Hi ha qui diu: “Faig la foto i després ja l’arreglaré.” És absurd, perquè no s’arreglarà mai. L’has d’arreglar fent-la. És tot un procés en què hi juguen l’ull, la llum sobretot, i la composició, que és importantíssima. Molta gent es pensa que fer una fotografia és fàcil. I no, tot va molt més enllà del clic.

La veritat és que no sé com és.

Jo crec que sí, amb molta personalitat pròpia.

Em sembla que cap, perquè he buscat el meu camí. Però estimo les fotografies del Xavier Miserachs, de l’Oriol Maspons i del Francesc Català-Roca perquè hem respirat la mateixa llum.