Amèlia Riera a l’atac

L’artista Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019) sabia que li quedava poc temps de vida quan preparava il·lusionada una exposició per al Museu de Montserrat. Fràgil com una porcellana, va donar totes les indicacions a l’investigador Pere Pedrals per construir la peça central de la mostra, un taüt de la seva mida que, semiobert i ajagut a terra, ensenyés uns peus bruts, uns dits recargolats, un vel negre i un mirall que contagiés el vertigen fúnebre que ella sentia a tots els visitants. Era el seu autoretrat de comiat.

Però no és al Museu de Montserrat on finalment s’exhibeix sinó a la Virreina Centre de la Imatge, un gir radical de guió que li hauria encantat perquè en aquest mateix edifici de la Rambla hi va presentar a mitjan anys setanta un fèretre de característiques, i d’intenció, similars, tot i que aquell el va col·locar en posició vertical. No s’ha conservat, cosa gens estranya en el llegat d’aquesta artista a la qual no sempre s’ha donat importància; ergo tampoc a les seves obres per cuidar-les. “Els últims temps no se li va fer cap cas”, es dol Pedrals, que va picar tantes portes com va trobar perquè es visualitzés el seu univers artístic tan peculiar, surrealista, sí, però sense tics que l’emparentin amb els seus coetanis. Només n’hi van obrir una, de porta, la de la Virreina, per l’interès personal del seu director, Valentín Roma, a “rescatar-la”. Literalment, perquè força dels seus treballs, en concret els fets amb objectes, els més contestataris de la seva producció, estaven en molt mal estat, “al límit”.

Calia restaurar-los, i s’ha fet. I calia “actualitzar”, remarca Roma, el relat de Riera després d’anys deambulant en lectures superficials, minades de tòpics, que la presentaven gairebé com una anècdota de l’art català de la segona meitat del segle XX, un fenomen aïllat i, per què no reconèixer-ho també, dissonant amb la creació en majúscules dels tòtems masculins que han dominat el cànon. “Riera és una artista que només pot créixer, ha de créixer”, exclama Roma.

L’exposició Mrs. Death (tros de títol), comissariada amb convicció per Pedrals i oberta fins al 6 de novembre, és aquest trampolí necessari que, fet el salt al buit, ens submergeix de ple en l’abisme de les aigües profundes que corrien subterràniament per la seva obra. Tèrboles i turbulentes, perquè eren hereves dels temps de foscor de la dictadura, però al mateix temps cristal·lines i fresques un cop passades per la seva maquinària depuradora. “Mai va fer de víctima; no era masoquista sinó sàdica”, emfasitza Pedrals.

L’embriagament de Sade, el seu ídol, s’expandeix molt més enllà de les sales tancades de la Virreina. Des de dos aparadors que donen al carrer, es poden espiar part de les obres reunides. En un, l’Eroticona hambrienta que va exposar a la galeria Dau al Set el 1978, un maniquí amb una vagina dentata que, a dins del centre d’art, fa família amb le nines flamenques que Riera va transformar en dones fatals de noms Regla, Perfecta, Librada, Pura o Cesárea. En l’altra, una instal·lació molt més recent, del 2000, en què invocava el desig sexual insatisfet d’una parella amb una gran taula parada, freda com el gel.

Pel vidre de la façana també s’entreveu el conjunt escultòric que va concebre per al lavabo de casa seva, a la plaça de Catalunya. Casa seva, espai de performances inoblidables, el seu primer i últim museu viscut diàriament, i on de gran rebia amics i periodistes amb delit per poder deixar anar la seva vena teatral. El conjunt, dèiem, constava de la Dona silenciosa, un altre maniquí transformat de turment, amb un esparadrap a la boca, els braços lligats i mutilats, que reposava sobre el bidet, i que curiosament va adquirir la Universitat de Jaén. “Ha estat agredida un munt de vegades perquè violenta la gent”, indica el comissari. El seu partner era, torna a ser ara a la Virreina, el cap decapitat d’un home (el tenia a la banyera), al qual més recentment va afegir dos ous (de gallina).

“Riera no explicava mai el significat de les seves obres. Ara hem intentat donar-ne algunes pistes”, explica Pedrals, que, amb el vistiplau dels seus descendents, ha desvelat secrets de la seva vida que certament ajuden a entendre el perquè de moltes coses, tant les visibles com les invisibles en el seu treball. Riera va ser sotmesa a dues intervencions quirúrgiques que van deixar marques profundes tant en el seu cos com en el seu ser més emocional: en una li van extirpar la matriu i en l’altra, un pit, que mai es va reconstruir i que va substituir per una pròtesi. “S’ha dit sovint que no volia ser mare, i no és veritat; els fills que no va poder tenir van ser les seves obres”, subratlla Pedrals, que sota aquesta realitat desconeguda de la seva biografia també llegeix millor peces que va realitzar, amb punyals esmolats, contra la violència clínica, avui tan en voga en l’agenda feminista.

“Riera va contra tot; era molt punk”, sosté l’investigador, que ha fet una feina immensa capbussant-se en el seu arxiu, a voltes caòtic amb les dates, no per traçar cap línia de temps que mostri l’evolució de la seva aventura artística, sinó just al contrari, un cabdell de fils enredats en què el cap és a la vegada la cua. Les mateixes constants vitals van regir aquella joveneta adscrita al grup Ciclo de Arte de Hoy que, en el seu manifest artístic del 1964, va adoptar el crit de Picasso (“La pintura és un instrument de guerra ofensiva i defensiva contra l’enemic”) i aquella velleta que al llit de mort bromejava amb la seva arribada al cel (“Qui m’hi trobaré? Els meus pares? No, per favor!”). “No suportava l’autoritat i la disciplina”, rebla Pedrals.

Fràgil com una porcellana, dos mesos abans d’aclucar els ulls per sempre es va avenir a fer una sessió de fotos amb la seva rebel·lia innata, enllaçant-se amb els magnífics retrats que li havia fet Leopold Samsó més de mig segle abans al costat d’un rètol de Peligro de muerte. Pràcticament esquelètica, es va engreixar posant com una sibil·la intrigant amb un vel negre que li cobria la cara. Potser aquesta sigui la millor herència que ens ha deixat: que de tot el que va preconitzar encara ens queda molt per descobrir.