Serem pols per sempre

Després que ens sigui presentada la parella d’ancians que protagonitza Vortex, apareix una jove Françoise Hardy cantant Mon amie la rose, que recorda la brevetat de la vida: “Tu m’admirais hier/ et je serais poussière/ pour toujours demain.” Estem destinats a convertir-nos en pols i, si la mort no ens encalça abans, a la degradació prèvia del cos i del cervell. Aquest és el tema que Gaspar Noé aborda frontalment a Vortex .

“La vida és un somni”, hi diu la psiquiatra que, sentint-se perduda mentre el seu cervell es deteriora, encarna amb una sensibilitat extrema Françoise Lebrun, una de actrius de la mítica La maman et la putain, de Jean Estauche, hereu turmentat de la nouvelle vague, que Noé també invoca amb la música de George Deleure per Le mépris, de Godard. “És un somni dins d’un somni”, replica l’intel·lectual (malalt del cor) que assumeix el director italià Dario Argento, màxim artífex del giallo, que barreja el terror i l’erotisme. És una cita d’Edgar Allan Poe, que l’home té present intentant escriure sobre el cinema com una experiència pròxima al somni. Declarant el cinema com un somni, Noé mostra la vellesa com un malson. Cineasta épatant de la violència descarnada, pot semblar que aquest és el seu film més sensible. No es pot dir que no hi hagi moments commovedors mentre parteix la pantalla en dos per representar com cada persona viu sola el seu drama, però és possible sentir que acaba rabejant-se sàdicament en la vellesa com un desastre. Resta la tremenda bellesa del final: com un apartament (amb tots els objectes que són la memòria d’unes vides) va convertint-se en un espai buit.