Que una novel·la parteixi del recurs d’una relació epistolar, no és nou. Pierre Choderlos de Laclos va publicar Les amistats perilloses el 1782; el 1897 va aparèixer la famosa Dràcula, de Bram Stoker; Kressmann Taylor va publicar el 1938 la magnífica Adreça desconeguda, i fa cinc mesos Jenn Díaz va publicar Els possessius. Aquests quatre exemples, entre molts altres, parteixen de cartes de ficció, però també hi ha casos en què el material és real i trobat de manera casual, com Les set caixes, de Dory Sontheimer, en què es relata la història familiar de fugida dels nazis partint de set caixes plenes de cartes que va trobar en un dalt d’armari, al pis de la mare, a Barcelona.
Cossetània ha publicat El cor més humil, de l’escriptor, cineasta i exinformàtic Andrés Villa, que fa cinc anys va trobar un farcell amb un centenar de cartes amagades al sostre de la masia de cal Jan, on viu ara, a la petita localitat de Valldeperes.
A la novel·la, Villa construeix una narració partint del contingut de les cartes que va poder llegir, perquè moltes estaven en mal estat. Som a l’estiu del 1938 –un any, per cert, en què el calendari coincideix dia a dia amb el del 2022–, a Valldeperes, un llogaret a tocar de Sant Magí de la Brufaganya. L’Angeleta i el Pepet han de viure separats: ell, cridat a files; ella, a càrrec de quatre criatures (d’entre cinc mesos i nou anys) i el padrí, de 77 anys.
Combinant documentació històrica i narració literària, l’autor dona veu a l’Angeleta, amb qui vivim el dia a dia d’un estiu en temps de guerra. Però no des del punt de vista heroic dels homes que van a lluitar al front, sinó de la rereguarda formada per les dones que s’han de quedar a càrrec de la casa i de les terres.
A més, Andrés Villa va poder contactar amb l’única persona viva d’aquella família que havia viscut a cal Jan l’estiu del 1938, el Joanet, fill de l’Angeleta, que tenia 4 anys en el temps de les cartes i ara en té 88.
El manuscrit trobat, o el feix de cartes, és un clàssic literari. Davant un cas real, què se sent?
Quan et compres una casa molt antiga, sempre tens l’esperança de trobar algun tresor amagat. Em vaig emocionar molt en trobar el feix, però va durar poc. Les cartes estaven en molt mal estat. I les que es podien llegir no explicaven explícitament res de rellevant. Les cartes, per elles mateixes, no eren material suficient. Calia entaular-se i fer molta recerca i donar-li un punt de vista. Van ser el Pepet i l’Angeleta els que van escriure realment la història.
Què esperava trobar?
Com que les cartes havien estat redactades en plena Guerra Civil, durant el context de les batalles del Segre i de l’Ebre, jo esperava trobar informació rellevant respecte a fets de guerra. Esperava trobar el relat dels homes cridats a files, de com estaven vivint la guerra, coses de batalles, trets, bombes, ferits, morts... Però no vaig trobar res d’això. El marit de l’Angeleta, el Pepet, estava més aviat avorrit construint trinxeres, molt lluny del front. A les cartes es parla molt de coses costumistes: el dia a dia de la canalla, la progressió de la collita. A poc a poc vaig entendre que la història era aquesta: com una dona ha de fer-se càrrec de la collita, feina que feien els homes, sense descuidar les moltíssimes tasques que ja havia de fer, entre la casa i la canalla.
Quan es va adonar del material que tenia entre mans?
Quan vaig deixar de buscar coses bèl·liques i em vaig centrar en la relació de parella del Pepet i l’Angeleta. Per mi són un referent de resiliència, d’humilitat, d’amor. S’evidencia una creença molt forta en la família. Una força que fa que tot pugui tirar endavant tot i el context de desesperança.
Una parella molt potent dins la seva ‘normalitat’...
Sí. I un altre detonat va ser l’expressió “tot ho farem”. Aquesta expressió l’he sentit només per aquesta zona [Conca de Barberà] i quan vaig trobar aquesta mateixa expressió a les cartes ho vaig interpretar com una capacitat de superació i d’esforç, típiques d’aquests entorns tan durs. Les dones de la generació de l’Angeleta pensaven sempre a llarg termini. Sense defallir. Tot i les dificultats, tot i que costés molt de temps aconseguir els objectius, repetir aquest mantra del “tot ho farem” les feia irreductibles.
Per què ha escrit un text ‘amb’ les cartes i no una novel·la ‘basada’ en les cartes?
Soc un gran lector, però la novel·la històrica mai m’ha interessat. Volia fer un assaig i estava obsessionat amb els aspectes formals de les cartes: el tipus de paper, la textura, la tinta, la cal·ligrafia. De fet, això va suposar un escull perquè vaig estar bloquejat molt de temps. No va ser fins que vaig triar el punt de vista de l’Angeleta que vaig poder posar fil a la agulla i començar a escriure. Em feia molt de respecte, tot plegat.
I què el va empènyer a buscar algun descendent de l’Angeleta i el Pepet?
La curiositat. Saber que si m’esperava uns anys potser mai no sabria moltes de les coses que he pogut conèixer de la història de la casa, del poble i de les persones que hi van viure.
I com va reaccionar, el Joanet?
Primer no hi va donar importància i em va cedir la custòdia de les cartes. Suposo que tampoc volia remenar el passat. Aquesta sensació l’he tingut sovint quan he parlat amb els meus informadors, que tots passen dels 85 anys...
Continua vivint a cal Jan, la casa de l’Angeleta i el Pepet. Se sent ‘acompanyat’, d’alguna manera?
Totes les cases d’aquest poblet tenen centenars d’anys d’història. Per tant, hi han viscut moltes generacions. Totes han tingut les seves vides plenes de dificultats. També hi ha hagut altres guerres abans de la Guerra Civil, les carlinades per exemple. Aquest territori forma part de la Catalunya buidada. Durant la redacció del llibre sí que era inevitable visualitzar escenes, a l’interior de la casa, però potser més als carrers del poble. Però si amb “acompanyat” vols dir amb fantasmes, en cap cas he tingut sensació de por.
Com definiria l’Angeleta, com la va poder ‘construir’?
Vaig escriure el llibre en paral·lel a les entrevistes amb el fill, amb el Joanet. Tot el contingut del dietari que he escrit jo, amb el punt de vista de l’Angeleta, és real. Només he fet petites variacions en favor de la narració. El personatge de l’Angeleta l’he construït seguint un procediment lent. Sabia que era una dona de caràcter. Bona negocianta al mercat. Experta boletaire. Però poca cosa més. Quan preguntava com era, quins aspectes de la seva personalitat podien destacar, no obtenia gaire informació. Bàsicament em deien que era “una dona normal, una dona de la seva època”. I això seguia anant en la línia de la poca visibilitat que tenien les dones. Hi havia una mena d’arquetip de dona: mares molt dedicades, dones fortes capaces de sobreviure en aquests entorns.
El llibre no és només la història de l’Angeleta, ho és de moltes més dones com ella, doncs.
Sí, i voldria insistir en la invisibilitat que han tingut les dones d’aquesta generació. Em va costar molt de temps saber veure que la història no era al front de guerra, era a la rereguarda. I estem parlant d’una rereguarda rural, durant el temps de la collita. Les dones es van quedar soles i van fer el cor fort, sense queixar-se. Amb una humilitat que és el sentiment més present al llarg del llibre. Per fer una guerra també cal aquesta rereguarda i sovint no surt als llibres d’història.
