De què fa olor la poesia

Sovint, tot i que seguim fil per randa els seus con­sells, maleïm la publi­ci­tat. «La publi­ci­tat és ali­e­na­dora i men­ti­dera», diem sense voler accep­tar que és la millor expli­cació sintètica de la nos­tra soci­e­tat. La publi­ci­tat, siguem agraïts, ens eixam­pla la ment. Ens aporta nous inter­ro­gants, com ara: «De què fan olor els núvols?» Una qüestió que des­tru­eix de manera alli­be­ra­dora el vell mite de la impu­resa de la dona quan es troba en període mens­trual.

Pen­sar en l'olor de la poe­sia també pot aju­dar a des­truir vells mites. Sol pas­sar que de jove, la poe­sia només fa olor de prat humit, o de colònia de noia/noi esti­mat/da. Però, les aro­mes, com la poe­sia, madu­ren. Papas­seit, a tall d'exem­ple, va apor­tar a la poe­sia de les olors la for­tor indus­trial: el dels gasos de com­bus­ti­bles ben con­ta­mi­nants i d'olis per engrei­xar màqui­nes de petits tallers i grans fàbri­ques.

En lle­gir el lli­bre La mare que et renyava era un robot (Gale­rada) de la poeta Anna Ball­bona (Mont­meló, 1980) peri­o­dista i com­pa­nya en aquest diari, m'ha vin­gut una flaire entra­nya­ble. Olor de colònia, d'aque­lles que les iaies bate­ja­ven com a olor de net. Una iaia, qui sap, com la de la Ball­bona, l'Amàlia, a la qual dedica el lli­bre, com també ho fa a la mare (olor de mare, olor de vida). Però aquesta flaire no vol dir que el seu tre­ball per­ta­nyi a un pas­sat bucòlic. Hi ha cotó, però també bis­turí. Els poe­mes de la Ball­bona són moderns. Tan moderns que poden resis­tir el pas del temps. Com l'olor de lavanda d'Atkin­son.

Com passa a totes les cases, el lli­bre de la Ball­bona té una olor carac­terística, però, a més, a cada poema, com a cada racó de la llar, hi tro­bem una fragància dife­rent. Els poe­mes de la jove poe­tessa tenen olor de plàstic (de Clicks de Play­mo­bil); de lle­nya cre­mada (a Òrrius); de pólvora (de Sant Joan); de fum de cigar­reta i suor (de mati­nada); d'encens (d'un fune­ral); de rotet (casolà) i fins i tot de mas­cle aro­ma­tit­zat amb colònia Brum­mel. Tot un uni­vers olfac­tiu que des­criu rea­li­tats vis­cu­des, somi­a­des o anhe­la­des

Ball­bona ens parla de pas­sats, però amb la intel·ligència de tra­duir-los al pre­sent. Com si la memòria històrica per­so­nal fos un con­ti­nuu en enllaçar els nos­tres records amb els records dels qui som hereus. Ball­bona sem­pre té pre­sent els seus refe­rents. Bé siguin els per­so­nals, com passa a La mare que et renyava era un robot, amb el qual va gua­nyar el premi de poe­sia Ama­deu Oller; bé siguin els refe­rents lite­ra­ris i periodístics com els que li han apor­tat l'obra d'Eugeni Xam­mar, Just Cabot, Àngel Fer­ran, Car­les Sin­dreu, Fran­cesc Pujols i Pere Cal­ders, als quals va dedi­car un arti­cle amb el qual (aquesta nena no para) va gua­nyar el premi de peri­o­disme Sal­va­dor Rey­nal­dos dins dels pre­mis Recull de Bla­nes. A tots ells, com diu el títol del text, els atri­bu­eix un espe­rit irònic que troba a fal­tar en els temps que vivim.

La iro­nia és tenir sen­tit de l'humor i espe­rit crític, i expres­sar-ho amb sub­ti­lesa. El títol de l'obra amb què va gua­nyar l'Ama­deu Oller és un bon exem­ple que la Ball­bona té una gran capa­ci­tat per a la iro­nia. I també per plan­te­jar, com la publi­ci­tat, grans inter­ro­gants. Jo mateix em pre­gunto si no sóc també un robot. O encara més, si no sóc un alienígena. M'ensumo que el pro­per lli­bre de poe­sia de la Ball­bona em resoldrà la qüestió.